Roders de llegenda: Remigi Català Ponç (Margarida)

per Manel Arcos i Martínez

Cultura

Margarida i la serra d’Almudaina, vistes des de la Venta de Margarida, situada a la carretera CV-700 (Manel Arcos i Martínez, 30 d’agost de 2017)
Margarida i la serra d’Almudaina, vistes des de la Venta de Margarida, situada a la carretera CV-700 (Manel Arcos i Martínez, 30 d’agost de 2017)

Diuen els senderistes que la serra d’Almudaina és una modesta elevació en forma oval, amb pendents generalment suaus, excepte el seu costat septentrional, i amb un paisatge eminentment pelat, desproveït de vegetació, orfe d’arbres i tan sols regnat pel matollar baix. Aquesta alineació muntanyenca, pràcticament desèrtica i injustament apreciada per la seua monòtona fisonomia, està situada a l’extrem sud-oriental del Comtat, comarca d’interior localitzada a la regió central del País Valencià, que limita amb l’Alcoià, la Vall d’Albaida, la Safor, la Marina Alta i la Marina Baixa.

La serra d’Almudaina separa la Vall d’Alcalà i la vall de Planes al nord, on es troben Beniaia i els municipis de Planes i Almudaina, i la vall de Seta al sud, on són Tollos, Benimassot i Balones; i per l’oest i sud-oest, amb Benillup i Millena als peus dels seus contraforts occidentals, penetra en la vall de Travadell. Físicament, té una morfologia singular. És d’aparença allargada, amb cims arredonits i amb una immensa planura a la seua part alta. No supera els 1.013 metres, que són els que té l’Alt de la Caseta de la Neu, o els 1.008 metres de la Lloma Alta. Unes altres altures destacades són les de la Lloma Redona (983 metres) o el Tossal Blanc (972 metres).

Conta el pamplonés Pascual Madoz, en el Diccionario geográfico-estadístico-histórico, que des del dalt de la serra d’Almudaina es gaudeix d’una bella perspectiva. Des d’allí, la Serrella es presenta cap a migjorn, mentre que per la seua cara nord es divisa el port de Salem. Per ponent, apareix tot el Comtat; i, més lluny, els ports d’Agres i d’Albaida. Entre els paratges mencionats i el d’observació, es percep la vall o baronia de Planes, els tres llogarets de la qual radiquen en les faldes septentrionals de la serra. I si es dirigeix la visual cap a l’est, es descobreixen la Vall de Gallinera i les llomes que oculten Pego. Inclinant la mirada una altra vegada cap al sud, es veu la Vall de Laguar, la qual ocupa la llarga extensió de muntanyes escarpades que, seguint cap a llevant, arriben a Dénia i, pel migdia, fins als vessants que, per Murla, cauen al riu de Xaló —també anomenat riu de Gorgos o de Benigembla—. Antigament, aquesta serra abundava en pins i unes altres espècies forestals, però quan Madoz va escriure la seua obra, s’havia quedat quasi erma a causa de les freqüents tales per a combustible i carboneig. Únicament, hi havia arbustos, brossa i cingles costeruts, entre la fragositat dels quals s’arreceraven la caça major i menor i uns altres animals.

Així eren la serra d’Almudaina i la seua contornada, quan l’erudit navarrés va publicar el seu famós treball enciclopèdic entre 1845 i 1850. Per aquelles mateixes dates i en un dels pobles d’aquella mateixa contrada, precisament, van transcórrer els primers anys de vida del roder Remigi Català Ponç.

Remigi Català Ponç va nàixer a Margarida cap al 1843. Fill de Vicent Català i de Rosa Ponç, es va casar en 1869 amb Francesca Maria Seguí, de Fageca. A mitjan segle XIX, Margarida tenia 60 veïns i 138 ànimes. El seu terme —assentat sobre les arrels septentrionals de la serra d’Almudaina— gaudia de bona ventilació i d’un clima saludable. El seu nucli de població estava format per unes seixanta cases de mitjana fàbrica, totes elles construïdes al voltant de l’església parroquial, annexa a la de Catamarruc i servida per un vicari de provisió ordinària.

Margarida, a l’igual de Catamarruc i Benialfaquí, pertanyia aleshores a Planes. A mitjan Vuit-cents, Planes tenia tres-centes cases —incloses les de l’ajuntament i la presó—, agrupades totes elles a l’entorn d’un monticle, al cim del qual es trobava un antic castell on el marqués de Cruïlles, senyor de la localitat, disposava d’habitació i d’uns quants graners i cellers. Hi havia també una escola, a la qual concorrien vint xiquets; l’església de Santa Maria, de primer ascens, que era atesa per un rector de provisió ordinària i cinc beneficiats; una ermita a un tossalet immediat a la vila, dedicada al Santíssim Crist i a Sant Cristòfol; i algunes fontetes repartides pel terme, la majoria de les quals s’assecaven a l’estiu. Els camins eren de ferradura i, de tots ells, el principal era el que des de Dénia i Pego conduïa a Muro, Cocentaina i Alcoi. Rebia el correu de Cocentaina, cap del partit judicial, tres voltes a la setmana per mitjà d’un carter vianant. La seua economia es basava en l’agricultura i, essencialment, en la producció de blat, ordi, sègol, avena, dacsa, oli, vi, llegums i algunes verdures. Com que el terreny era argilós i enterament secà, es feien poques hortalisses, tan poques que no bastaven per a la tercera part del consum. A més, hi funcionaven un molí fariner i algunes almàsseres per a l’elaboració de l’oli i es mantenia la criança del bestiar cabrú i de llana i la caça de conills, llebres i perdius. El comerç es reduïa a l’exportació d’oli i vi per a Alcoi, la Ribera i la Marina i a la importació d’alguns cereals, arròs, viandes, roba i uns altres articles de què mancava. Cada dissabte s’hi celebrava un mercat insignificant. Comptava —sense incloure els habitants de les seues pedanies— amb 296 veïns i 1.146 ànimes (veg. Pasqual Madoz, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, t. II, València: Institució Alfons el Magnànim, 1982, pp. 19 i 114).

Les primeres notícies que es tenen de Remigi Català Ponç daten de mitjan desembre de 1872, quan era posat en crida i cerca pel jutjat d’Alberic, per robatori frustrat amb intimidació a ca l’alberiqueny Daniel Garcia Albalat i per fugir de la presó de l’esmentat municipi de la Ribera Alta. Quatre mesos després, a l’abril de 1873, quan el barceloní Estanislau Figueras i de Moragas ocupava la primera presidència del poder executiu de la Primera República, Remigi Català es veia involucrat en un tiroteig amb bandolers de Gaianes i Beniarrés. Aquest xoc armat és considerat, ara per ara, com el primer episodi de pistolerisme ocorregut en terres valencianes al segle XIX. Tot passava a una ferreteria d’Alcoi. Català hi era atacat des del carrer pel gaianer Josep Ramon Seguí Pastor, dit el Zurdet, el seu germà Enric i el beniarresí Josep Vicent Gozálbez Calbo, més conegut com el Zurdo de Montserrat. Català rebia quatre impactes de bala i quedava moribund. Tanmateix, abans de caure a terra, banyat en sang, treia el seu revòlver i malferia Enric Seguí. Català i el menut dels Seguí resultaven morts. L’un, a les poques hores; i el segon, al cap d’uns dies. El Zurdet i el Zurdo de Montserrat eren capturats fora de la ciutat per diversos municipals i veïns.

En el moment de produir-se els dits fets, el roder de Margarida comptava trenta anys i deixava vídua i dos fills orfes, una xiqueta d’entre un i dos anys, de nom Gràcia Maria, i un xiquet de poques setmanes de vida, batejat com Joan Baptista.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací