Una comparació odiosa

per Vicent Riera i Escrivà

Societat

| Piqsels.com

L’any 2007, Wilfried Stroh, un excèntric professor emèrit de Llengües Clàssiques de la Universitat Ludwig-Maximilians de Munic escrigué un llibre intitulat Latein ist tot, es lebe Latein! (El llatí ha mort, visca el llatí!), un totxo de més de tres-centes pàgines que narra la història de l’antiga llengua del Laci des dels inicis fins als temps actuals (ab ovo usque ad malum). Aquest llibre intens i extens, farcit d’anècdotes curioses i divertides, escrit amb un estil fresc i amé, resultà ser un autèntic best-seller amb unes vendes superiors als cent mil exemplars i figurà durant diverses setmanes entre els llibres més venuts a Alemanya. Fou traduït al castellà per Fruela Fernández i publicat per Ediciones del Subsuelo l’any 2012 amb el patrocini del Goethe-Institut. Aquesta editorial de Barcelona aspirava a arribar als huit mil exemplars. La diferència entre els exemplars venuts a Alemanya i les aspiracions de l’editorial barcelonina resulten esfereïdores si tenim en compte que Alemanya té huitanta-dos milions d’habitants (aproximadament) i que Espanya en té quaranta-quatre. El mateix desassossec ens aclapara si considerem el fet demostrat que el dit país germànic té noranta-quatre premis Nobel mentre que l’Estat espanyol només en té huit. La gent sol creure que aquestes diferències tan enormes no tenen res a veure amb les característiques del nostre sistema educatiu, sinó que, més aïna, estan relacionades amb la diferent idiosincràsia dels pobles que estem considerant i jo crec que, sense traure’ls la part de raó que sens dubte tenen, s’equivoquen profundament. Espanya és un país amb un capital humà força discret que, a més, és molt mal cuidat per part de l’escola, de l’Administració educativa, dels sindicats i de l’empresariat. Els nostres resultats mediocres en les proves PISA (Programme for International Students Assessment) estan íntimament relacionats amb les grans mancances del nostre sistema educatiu. Al meu entendre, i parle com a professor amb trenta anys d’experiència, els mals que pateix el nostre sistema educatiu són els següents:

a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat i la seua quasi total manca d’autocontrol. De fet, molts alumnes del nostre país són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira durant cinquanta minuts. Criden, xisclen i parlen a deshora i sense mesura. De vegades, no respecten el professorat i, a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del treball quotidià i regular. Quasi un terç de la duració de les classes és destinat al manteniment de l’ordre, del silenci i de la calma dintre de les aules.

b) Els reglaments disciplinaris dels centres educatius, que semblen estar dissenyats per tal que no es puga corregir eficaçment aquells alumnes que boicotegen sistemàticament les classes perquè no tenen ganes d’estudiar o, senzillament, perquè ja no entenen el contingut de les lliçons, ja que han deixat la seua ment en guaret durant molts anys.

c) L’excessiva politizació del sistema educatiu i l’acceptació acrítica, per part del professorat, dels postulats dels moviments per a la reforma pedagògica (MRP). Aquests postulats han suposat, moltes vegades, autèntics disbarats que quasi ningú no s’ha preocupat de comprovar empíricament en la pràctica docent de cada dia.

d) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i, no cal dir-ho, per la cultura en general. De fet, en l’enquesta del Centro de Estudios Sociológicos (CIS) de gener del 2020, l’educació hi apareixia com la catorzena preocupació dels ciutadans espanyols.

e) L’existència d’un sol itinerari acadèmic per a tots els alumnes d’entre dotze i setze anys. A Alemanya, quan els xiquets compleixen onze anys, se’ls divideix en tres grups en funció de les notes i de la seua capacitat d’aprenentatge. Els qui tenen millors resultats acadèmics continuen la seua formació en el Gymnasium, el qual els conduirà al batxillerat i, en acabant, a la universitat. Els altres alumnes aniran a la Realschule o a l’Hauptschule. Aquestes dues opcions són escoles de nivell mitjà que finalitzen als setze anys i que conduiran els alumnes a professions més tècniques i mòduls de formació professional i FP dual; aquesta darrera opció consisteix a compaginar, durant dos anys, els estudis amb les pràctiques en una empresa. Segons la periodista del diari El País, Ana Torres Menárguez, especialitzada en assumptes educatius, el model és flexible i permet als alumnes de la Realschule i de l’Hauptschule presentar-se a les proves d’accés a la universitat, però en comptes de fer-ho als díhuit anys, ho poden fer a partir dels vint-i-un. Valga com a argument a favor d’aquest model «segregacionista» la reflexió següent de Thomas A. Steitz, premi Nobel nord-americà de Química de l’any 2005:

 

Crec que resulta molt desafortunat que molts instituts de secundària (com el de la meua ciutat natal de Branford, Connecticut) ja no separen els estudiants en funció de les seues capacitats, això no motiva ni educa correctament els bons estudiants.

(Thomas A. Steitz, Autobiografia)          

 

f) L’atàvica incapacitat de la classe política d’arribar a acords d’abast general, que permeten la promulgació d’una llei general de l’educació que puga durar més de vint anys.

g) L’existència, al nostre país, d’una cultura de «vida al carrer» i del festuki constant difícilment compatible amb la pau, la tranquil·litat i la serenitat que exigeix qualsevol tasca intel·lectual mínimament seriosa i rigorosa. De fet, no és gens rar veure menors d’edat bambant de nit pels carrers quan haurien d’estar-se a casa, acabant els deures escolars o a punt d’anar-se’n a dormir.

h) El fet que el sistema educatiu no té una bona connexió amb el món laboral perquè l’empresariat no acaba de creure-hi i el considera un món a part, molt ideologitzat i separat de la realitat econòmica i social on, en principi, imperen idees que tenen més a veure amb el talent, l’esforç personal i la meritocràcia. Quan un empresari alemany contracta un cambrer, un operari de manteniment, un enginyer o un economista, ho sol fer amb certa tranquil·litat, perquè té plena confiança en les institucions educatives públiques que han implementat els mitjans materials i humans necessaris per a la formació de la persona que està contractant. De fet, eixe mateix empresari ha cursat els seus propis estudis en eixes mateixes institucions educatives. ¿Podríem dir el mateix del nostre país, on els grups socials més avantatjats matriculen invariablement els seus fills en col·legis privats o concertats, fora dels límits d’una xarxa educativa pública que, en bona mesura, ha perdut el nord? Recordeu que, com afirma l’assagista i filòsof Gregorio Luri, els països que confien plenament en les seues institucions són els que tenen sistemes educatius més potents i eficaços. Penseu en països com la mateixa Alemanya, Suïssa, Àustria, Flandes, Japó, Corea, etc.

A tall de conclusió, només vos diré que, al meu entendre, necessitem un sistema educatiu més eficient i adequat a les aspiracions de la societat i dels nostres joves perquè, només així, tindrem un sistema productiu més robust i eficaç i, de retruc, podrem tindre un estat de benestar més potent. Si perseverem en els nostres errors, com deia el mestre Fuster, no alçarem mai, com a país, un gat del rabo.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací