L’espectacle de la immersió

per Sebastià Carratalà

Cultura

'Banys Orientals', la Barceloneta, 1920
'Banys Orientals', la Barceloneta, 1920

El proppassat agost, Josep Maria Casasús recuperava al diari Ara una columna de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) publicada a La Publicitat l’estiu del 1923 en què l’escriptor i periodista es mostrava sorprès pel fet que els banys de mar, “com a pràctica moderna”, no foren gaire antics. “Confessem, però, que ens costa de creure”, escrivia. Perquè, llavors que la mar és tranquil·la i la xafogor empeny l’home cap a l’aigua , “quin diable de prejudici ha pogut fer-lo estar de ficar-s’hi?”, s’hi preguntava amb estranyesa. “No ho entenem”, insistia. Una reacció normal, atès que llavors a la capital catalana ja feia més de cent anys que hi existien establiments que oferien la possibilitat de prendre’n amb finalitats terapèutiques. Segons Mercè Tatjer, dels dos que n’hi havia a la platja, el més conegut és el de Can Soler o de la Senyora Tona, que, a partir de 1827, va passar a mans de la Casa de la Caritat (Els banys de mar a Catalunya, 2012). En aquella època, a Alacant, també hi havia instal·lacions de fusta d’aquestes característiques al costat del port. Prompte, entre el 1850 i el 1860, al Postiguet, s’hi va construir el local anomenat Banys de Simó, un dels primers balnearis flotants de fusta de la ciutat. A Gandia, indica Jesús E. Alonso, aquesta experiència “està documentada, si més no, des de 1830, any en què un ban acotava els espais lliurats a homes i a dones, al temps que imposava les multes corresponents, en cas de contravenció” (“De balneari a hotel. El turisme gandià entre 1894 i 1959”, 2012). Al Cabanyal, cap al 1850, s’hi van bastir una trentena de cabines, les barraquetes, separades per sexes, i, al Grau, tres edificis similars als alacantins, La Florida, La Rosa del Turia i La Estrella.

  Balneari 'La Alianza', platja del Postiguet d'Alacant, ca. 1860-1880

No obstant això, “home de banys, home de pocs anys”, diu un refrany. I així mateix, “gent de banys, gent de pocs anys”, que té un equivalent en francès: “Gens de bains, gens de peu d’années”. Aquests i altres aforismes semblants expressaven -en paraules del Diccionari català-valencià-balear, que en recull uns quants- “una aversió als banys que es contradeia amb les ensenyances de la higiene moderna”. Fins i tot alguns llibres que parlaven dels beneficis que proporcionaven, no els recomanaven si no eren necessaris per qüestions de salut. El cirurgià i dentista Ventura de Bustos en un tractat hi feia algunes exempcions: “Pero ¿quienes deberan mirarse essentos de la necesidad de bañarse? Hablando en comun podemos decir que las personas sanas dotadas por la naturaleza de un buen temperamento y regular robustez; en especial, si a esto acompaña el saludable exercicio, si viven de alimentos oportunos y disfrutan de un clima benigno” (Baños de río, caseros y de mar, 1816).

 François Gérard, 'Hortense de Beauharnais', ca. 1806-1810

"La por de la mar" -així es titulava l’article de Carles Soldevila- que predominava arreu a començaments del segle XIX, va anar desapareixent de mica en mica. El 1806, Adèle d’Osmond va comprovar l’horror que generava als habitants de Dieppe quan s’hi va capbussar per tal de provar de guarir una malaltia. Set anys després, Hortense de Beauharnais, princesa de França i reina d’Holanda (1806-1810), filla de l’emperadriu Josefina i fillastra de Napoleó, que ja havien gaudit de les aigües marines de Biarritz cinc anys abans, hi acudia a aquest municipi de Normandia acompanyada d’una petita cort amb el mateix objectiu. Aquell dia, una munió de curiosos es va aplegar al voltant del luxós pavelló de fusta -comptava amb un saló, una cambra i un gabinet- que havia manat construir el prefecte de la província a la platja per a l’ocasió. Ningú no volia perdre’s l’espectacle. Dins, la mare del futur emperador Napoleó III es va posar la roba preceptiva, un vestit llarg i un pantalons fins als talons, de color xocolate en aquest cas. Tan bon punt va eixir, dos vigorosos banyistes la van portar al braç fins al rompent, la van submergir uns minuts i, corrents, la van tornar a l’edifici. Com que la moderació i la precaució es consideraven essencials, no era aconsellable romandre a remulla més del que costava de resar una avemaria. “Ben bé es podria dir que va ser una dutxa més que no pas un bany”, explicava Joseph Turquan (La reine Hortense: d’après les témoignages des contemporains, 1927).

 Portada de 'L'illustré' dedicada al primer bany de mar de la duquessa de Berry, 1934

A Dieppe, encara hi va haver més rebombori quan, l’agost del 1825, Maria-Carolina de Borbó, duquessa de Berry, es va endinsar a l’oceà sense patir cap malaltia. Ho va fer davant de milers de persones i seguint una etiqueta escrupolosa. Fins i tot es va anunciar el moment en què hi entrava amb un tret de canó i, segons la llegenda, el metge de banys en cap, vestit de manera elegant i amb guants blancs, li va oferir la mà durant els primers passos. Allò que sabem amb certesa -afirma Tony-Henri de Reiset en una biografia (1906)- és que de seguida es va escapar de la custòdia del seu banyista, anomenat Corsaux, i es va divertir jugant amb les dames. Més d’un segle després, el setmanari L’Illustré dedicava la portada a aquell esdeveniment, que havia iniciat la moda de les immersions marines a França, i posava de guia de la princesa l’alcalde de la vila.

 Honoré Daumier, 'El bany d'onada', 1853. Litografia publicada al periòdic 'Charivari'

La pràctica es va estendre ràpidament entre l’aristocràcia i la burgesia. El comportament i les prescripcions mèdiques, que, per exemple, indicaven que calia mantindre el cap sota l’onada per tal d’aconseguir el xoc desitjat, van ser ridiculitzats aviat. Només cal veure algunes de les caricatures publicades en periòdics de l’època per Honoré Daumier. Un pintor conscient de la dura i tràgica realitat que l’envoltava i compromès amb les persones pertanyents a les capes més humils, que en els seus treballs sempre mantenen l’orgull i la dignitat. Hi treia a la llum, en canvi, els vicis i la degeneració de les classes acabalades, dels jutges i dels governants, una postura que li va portar nombrosos conflictes. De fet, el 1834, el van empresonar sis mesos per un dibuix en què mostrava el rei Lluís Felip com el gegant Gargantua.

Ara, sens dubte, a les nostres platges, sobretot a les més elitistes, Daumier trobaria tants motius sobre els quals mofar-se com llavors.

   Honoré Daumier, 'Les seqüeles d'una immersió', 1853. Litografia publicada al periòdic 'Charivari' 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací