Alqueries medievals en el cor d’un barri obrer

per Vicultura, Manel Domingo

Cultura

L’Alqueria de Barrinto acull en l’actualitat la biblioteca pública Joanot Martorell.
L’Alqueria de Barrinto acull en l’actualitat la biblioteca pública Joanot Martorell. | ©Manel Domingo

D'entre totes les qualitats de la ciutat de València, hi ha una que destaca per sobre de la resta. La seua horta periurbana, reconeguda com a patrimoni immaterial de la humanitat, la converteix en un espècimen pràcticament extingit a Europa. Un privilegi que també ha sigut el seu principal maldecap urbanístic. Quan ha necessitat créixer o ampliar-ne les infraestructures, ha hagut de fer-ho sobre camps que eren destruïts. Hui dia, l'encara productiva horta de València que sobreviu al ciment i l'asfalt continua amenaçada per una urbs que no deixa d'estendre's.

L'evolució del municipi també ha generat curiosos espais que actuen com a nexe entre les seues múltiples identitats. És el cas de Marxalenes, un barri obrer situat a la ribera nord de l'antic llit del Túria, no gens lluny del centre històric de València i que ha resistit com pocs l'envit del turisme i la gentrificació. Ací els blocs d'habitatges conviuen amb antiquíssimes alqueries medievals que es van dedicar a la producció de vi fa 500 anys i que en els 90 encara gestionaven unes poques fanecades d'horta que havien quedat atrapades a l'interior de la ciutat.

Als acaballs de la dècada, aquest espai únic a València va ser reconvertit en l'actual parc de Marxalenes, que amb 80.000 metres quadrats d'extensió és un dels més grans de la capital. En el procés es van sacrificar els pocs camps que hi quedaven per a convertir-los en un extens jardí i unes instal·lacions esportives, però es van salvar i rehabilitar el grapat d'alqueries que esguitaven els terrenys.

Aquests edificis d'origen islàmic són una de les principals senyes d'identitat de l'horta valenciana, però cadascun té la seua pròpia personalitat, fins al punt que reben el nom de la família que els ha habitat. A Marxalenes n’hi ha dos que sobreïxen sobre la resta: la de Félix i la de Barrinto. Dues alqueries originades en el segle XIV i que no sols han perdurat al llarg del temps, sinó que conserven l’empremta de les èpoques que han travessat.

L’Alqueria de Fèlix, una casa tradicionalment camperola que servia a l’Alqueria de Barrinto. ©Manel Domingo

En el cas de la de Barrinto, hui reconvertida en la biblioteca pública Joanot Martorell, s'hi accedeix a través del camí de Montanyana, un dels pocs camins medievals de la ciutat que encara en conserven l’aspecte original. Res més accedir a l'edifici ens reben uns arcs del segle XIV que donen pas a una privilegiada sala de lectura. Emili, el director de l'espai, és l'encarregat d'obrir l'accés a la resta d'indrets.

En una de les cambres de la planta baixa es troben alguns dels seus elements més sorprenents. Dos cups circulars dedicats a la producció de vi, molt ben conservats i encara revestits de peces corbes de ceràmica que, tal com explica l'arqueòloga Paloma Berrocal, eren expressament dissenyades amb aquesta finalitat. Sobre l'obertura del cup es col·locava una taula de fusta i, des d'un forat en la paret que donava a l'exterior, un carro vessava el raïm, que era esclafat sobre la fusta fins a filtrar-se al fons del cup, des d'on s'extreia i emmagatzemava.

«El procés havia de ser extremadament net. Si quedaven restes en la cambra, podien fermentar i impregnar-ho tot de vapors, exposant la pròxima persona que entrara a un coma etílic», explica Berrocal, qui va participar en la recuperació del patrimoni de Marxalanes junt amb el seu soci Víctor Algarra.

El camí de Montanyana és un dels pocs camins medievals que queden a València en el seu estat original. ©Manel Domingo

La producció de vi en l'Alqueria de Barrinto, explica, es limitava a l'ús domèstic. Es tractava d'una casa senyorial, tal com demostren alguns elements arquitectònics posteriors a la construcció original, com ara alguns dels detallats arcs de cortina del Renaixement o un parell de policromies de gran qualitat que rematen les bigues de la sala principal amb la insígnia familiar.

«Irònicament, els productors més xicotets serien els que més necessitat tindrien de vendre el vi», assenyala Berrocal. És el cas de l'Alqueria de Fèlix, que suposa el contrapunt perfecte a la de Barrinto: una casa més sòbria en la qual vivia una de les famílies camperoles que treballava per a l'alqueria senyorial. Tot i ser molt més modesta que la de Barrinto, també disposa del seu propi celler i ha patit nombroses modificacions i ampliacions al llarg del temps. La més característica d'elles va arribar en el segle XVII, quan es va dedicar una de les cambres a ubicar llits de cucs per a la producció de seda que encara sobreviuen en l'actualitat.

Malauradament, l'Alqueria de Fèlix no es troba oberta al públic, tot i que durant un temps va acollir l'Aula de la Natura. En el mateix parc també es troben unes altres tres alqueries propietat de l'Ajuntament, però no tan antigues. És el cas de l'Alqueria del Foraster, la de Voro i la Casa Lluna, construccions de principis del 1900.

Per a Barrocal, qui pensa que «no s'ha de dur el patrimoni a l'extrem de fer-lo sacrosant, perquè aleshores el perds», aquest espai de Marxalanes és un magnífic exemple d'integració urbana, on la identitat mil·lenària de la València agrícola no recau en una sala de museu, sinó que es dona la mà amb el veïnat d'un barri humil i popular que insufla vida a una ciutat del segle XXI.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací