Ximo Puig entre el Madrid-Est i Catalunya

per Francesc Viadel

Societat

Ximo Puig entre el Madrid-Est i Catalunya
Ximo Puig entre el Madrid-Est i Catalunya | Twitter Generalitat

Feia tres anys que el president Ximo Puig no es reunia amb un seu homòleg català. L’abril de 2017, en plena confrontació de Catalunya amb l’Estat, ho va fer a Barcelona amb Puigdemont. La reunió va ser cordial i, com d’habitud, Puig va haver de contestar les preguntes insidioses de la caverna mediàtica que, des de sempre, l’han situat entre la colla de socialistes amb una predisposició natural a trair la sagrada unitat de la pàtria.

"Si Catalunya mai és independent, els valencians continuarem mantenint amb els catalans un magnífic veïnatge”, va contestar en aquella ocasió, aproximadament, a una periodista valenciana “y muy valenciana” després de la trobada amb Puigdemont. Poca broma amb el comentari amb tota la que estava caient.

És evident que junt amb el president Josep Lluís Albinyana, Puig ha estat l’únic de tots els màxims representats de la Generalitat Valenciana que mai no ha tingut manies amb Catalunya. La seua relació, no exempta d’una estratègia en termes personals, ha estat valenta i clara.

Cal dir que el president Joan Lerma va condicionar les seues escasses relacions amb els catalans sempre atemorit per la reacció de l’anticatalanisme. Zaplana ho va fer des d’una visió del tot fenícia, com a comissionista polític dels negocis diplomàtics entre Aznar i Pujol. Camps va intentar fer el mateix que el de Cartagena però la neurosi catalanòfoba el va encegar i va acabar agafant mosques, entre escàndol i escàndol de corrupció. D’Olivas no es coneix cap relació amb cap poble del planeta. I, finalment, Alberto Fabra va ser aquell president que va implorar el suport d’Aznar -llegiu de la cara fosca de l’Estat- en plena putrefacció del PP valencià, ja que la Comunidad Valenciana era, segons ell, el mur de gel que separava els set regnes de les terres salvatges de més enllà. Això és, el mur ultraconservador i espanyolista que separava Espanya de l’independentisme català, sempre que la seua defensa no caigués en mans de l’esquerra. Ningú s’ha cregut més l’existència dels Països Catalans que la dreta espanyola.

Ben mirat, Puig és un valencià de Morella desacomplexat, amb experiència política i molta habilitat per a moure’s en terrenys empantanegats. En aquest sentit, no deixa de ser significatiu que siga justament ell, un baró del jacobí PSOE, qui capitalitze políticament les relacions amb Catalunya mentre bona part dels dirigents valencianistes de Compromís, amb la vicepresidenta Mónica Oltra al capdavant, es posen de bocaterrosa en ensumar de lluny l’aroma d’una botifarra amb mongetes. Per a molts votants de Compromís, aquest desentendre’s de Catalunya i de tot allò que ha passat els darrers anys els ha resultat, com a poc, decebedor. i això per no parlar de determinades manifestacions públiques que han vorejat la retòrica regionaloide més ortodoxa. Una retòrica amb equivalències polítiques en la realitat del país que han tingut uns efectes molt negatius en el nostre desenvolupament com a país.

La trobada de Puig amb el vicepresident republicà Pere Aragonès la setmana passada cal situar-la, doncs, en l’esfera de la normalitat institucional i la negativa a deixar-se marcar l’agenda pels dogmes ni de la dreta ultra ni tampoc dels companys de viatge ancorats en l’unionisme més conspicu.

Aragonés i Puig parteixen, és clar, de posicions molt diferents, però en tots dos casos hi ha la voluntat de compartir determinades estratègies en temes centrals. El del finançament n’és un. El País Valencià és un territori, com el català, espoliat fiscalment. El Levante Feliz només és una fantasia explotada per la burgesia local, el pròleg de l’ofensiu "ofrenar noves glòries a Espanya". Madrid, en canvi, un paradís fiscal governat per una Ayuso que se’n fot de l’infortuni dels pidolaires de províncies.

En una entrevista amb la periodista de RAC1, Agnés Marqués, Ximo Puig va ser molt més explícit que no pas després d’eixir de la reunió amb el president català. Madrid, va dir, és una aspiradora de recursos en un moment d’enorme desigualtat i en un Estat absolutament centralitzat. I, encara, Puig es va permetre abominar de la idea d’un País Valencià tractat a la pràctica com una mena de Madrid-Est, culpant a Ayuso d’empitjorar la convivència, es sobreentén, amb aquesta perifèria catalànica que tanta nosa fa a l’espanyolisme més agrest. No està malament i de ben segur que Pedro Sánchez haurà arrufat les celles.

És el joc de Puig. Al capdavall, el president valencià juga la carta del mediador en Catalunya amb Espanya i, alhora, fa de paladí dels interessos dels valencians malgrat el seu cap de files, que de ben segur preferiria un perfil molt més dòcil, molt més acomplexat.

Després, ja ho sabem, estan totes les misèries de la política valenciana de la qual no només és responsable el PSOE de Puig: el desemparament dels mitjans de comunicació en valencià, les nefastes polítiques territorials amb actuacions com la de l’ampliació del port de València, la manca d’ambició en l’àmbit de la cultura, la melindrosa política lingüística, els efectes devastadors de la mentalitat sucursalista, la por cerval a una dreta indígena assilvestrada...

I sí, d’acord, Puig és un valencià desacomplexat, però també el baró d’un PSOE que ens ha matxucat de nord a sud i d’est a oest.

I, amb tot i això, ja els agradaria a molts valencianistes que la visita de Ximo Puig l’haguera fet, posem per cas, Mónica Oltra, però no n’hi ha més cera que la que crema.

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací