Massificació i precarietat

per Sebastià Carratalà

Cultura

Gustave Doré, 'Els banys de mar', 1856. Gravat publicat a 'Musée français-anglais', no. 21
Gustave Doré, 'Els banys de mar', 1856. Gravat publicat a 'Musée français-anglais', no. 21

Com en qualsevol mes d’agost, una multitud s’atapeeix a la platja. Tanmateix, ningú no ensenya ni un centímetre de pell que no siga del rostre, les mans o els peus. A l’esquerra, en primer terme, una bathing machine tirada per un cavall s’ha obert camí entre la gent fins a la mar; als voltants, persones de diferents edats, la majoria dretes, es disposen a entrar-hi o observen els qui ja ho han fet; dins de l’aigua els anomenats guies submergeixen els seus clients, i, a la dreta, alguns homes s’hi llancen des d’una barca. Som a mitjans del segle XIX i Gustave Doré, l’autor, s’hi fixa en la massificació que ja n’hi ha als llocs del litoral on s’ha posat de moda anar a prendre banys i en el capteniment dels qui hi acudeixen i ho plasma en algunes il·lustracions, com ara aquesta, publicada al periòdic Musée français-anglais el setembre del 1856.

Al fons, més enllà de les cases, mig difuminats, els inconfusibles penya-segats de la Porte d’Aval, un arc de huitanta metres d’alt, i de l’Aiguille, una roca punxeguda, situen l’estampa a Étretat, a Normandia, al sud-oest de Dieppe. Un municipi que, en aquells anys, també atreia pintors amb la intenció de traslladar al llenç aquestes formacions imponents. Eugène Delacroix i Eugène Isabey cap a la meitat del segle i, posteriorment, Gustave Courbet i Claude Monet, entre altres, ho van fer en diferents hores del dia i des de diversos punts de vista. I, al contrari que Doré, sense tindre en compte la presència humana, llevat de la d’uns pocs pescadors en algunes peces. Isabey, a Granville, i Monet, a Trouville, posem per cas, localitats turístiques properes, van retratar els estiuejants, però amb una voluntat allunyada de la caricatura.

 Claude Monet, 'Els penya-segats d'Étretat', 1883. Oli sobre llenç

Aquests gravats de Doré, en canvi, malgrat que no tenen la causticitat dels d’Honoré Daumier, aporten una visió crítica, punyent i divertida d’aquesta afluència considerable vora mar. En un altra il·lustració en què aborda el mateix assumpte, una mica posterior, l’artista centra l’escena al rompent, just abans que l’onada trenque. Alguns agosarats cavalquen sobre la cresta, fins i tot n’hi ha un que sembla a punt de fer un volantí; uns altres, dels quals només hi veiem la planta dels peus, s’han capbussat al mur aquàtic; i, els guies subjecten unes dones, que adopten postures ben grotesques, a fi d’enfonsar-les en l’instant adequat. En primer terme, un parell de nadadors fan el mort i, en l’últim, un altre guia estira dels braços una persona poregosa que no s’acaba de decidir a baixar de la bathing machine.

Aquests guies o supervisors pertanyien als estaments més humils de les viles, com explicava el metge Jules Le Coeur: “En general, i podria dir que sense excepció, són gent brava i honesta, marins de professió, que han demostrat la seua integritat i devoció, i que, en la temporada de bany, aturen la indústria pesquera, poc rendible, per adquirir, de vegades a canvi de la salut, el pa negre que les seues famílies nombroses devoraran durant els dies d’hivern tristos i dolorosos amb una mica de peix en saladura que hauran reservat de la pesca de primavera” (Des bains de mer. Guide médical et hygiénique du baigneur, 1846). La distància entre classes socials, que les normes exigien que es respectara en determinats llocs i esdeveniments per tal que no hi haguera confusió, desapareixia dins de l’aigua. Calia que els banyistes, de bona posició, mantingueren un contacte estret amb ells i que hi confiaren.

 Gustave Doré, 'Els banys d'onada', 1858-1873

Al llarg de la costa normanda, les forces vives de molts municipis es van adonar prompte que podien obtindre uns bons beneficis ràpidament si s’adaptaven a les demandes d’aquesta fal·lera que no es parava d’estendre. Granville, per exemple, al nord de la badia del Mont Saint-Michel, que s’havia posicionat molt bé en la cursa per aconseguir més visitants, era un model a seguir per altres localitats de les rodalies. Jacques-François Boudent, notari i historiador d’Avranches, va escriure: “Els darrers anys, Granville ha trobat una nova font de prosperitat, que interessa a la classe mitjana, potser també a la classe baixa, més que no pas al comerç de nivell elevat […] L’excel·lent platja que hi ha en aquest port rep tots els anys […] un nombre considerable de banyistes que deixen molts diners a la ciutat […] La importància de les estacions balneàries per als obrers i per al petit comerç és un fet que l’administració ha de considerar per tal d’augmentar el seu progrés i d’atraure els aficionats” (Essai historique et statistique sur l’Avranchin, 1844). Però, malgrat aquestes paraules, amb aquesta activitat, els pobres només aconseguiren uns sous miserables amb els quals subsistir durant els períodes que no tenien ingressos.

 Eugène Isabey, 'La platja de Granville', 1863. Oli sobre llenç

Ja llavors, fa més de cent setanta anys, es deia que el negoci turístic produiria una millora general quan en realitat es volia dir la millora d’uns pocs. Ja llavors s’assegurava que generaria riquesa per a tothom quan els veritables guanys se’ls emportaven uns quants inversors acabalats. Ja llavors s’afirmava que crearia llocs de feina sense esmentar l'estacionalitat i la precarietat que duien associats. Ja llavors es temia que, a causa de mal temps o de qualsevol altra circumstància adversa, les instal·lacions restaren buides. L’agost del 1848, una notícia publicada en un diari de la zona que ens ocupa es feia ressò de la preocupació existent a Carteret, un poble situat més al nord, per si no hi arribava la gran quantitat de banyistes que esperaven a conseqüència de les pluges persistents.

Ara les institucions i els empresaris de les viles del nostre litoral es mostren força amoïnats pels efectes de la pandèmia en el sector. Així que desaparega, maldaran perquè les platges i els establiments d’hoteleria es tornen a omplir de turistes i de treballadors amb contractes porqueria.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací