Herències

per Marian Díez Picó

Societat

Supose que arriba un moment en la vida que assumeixes que toca desfer-se’n de coses. Ma mare, a poc a poc i de manera dissimulada, ha començat a desprendre’s de tot: jaquetes impossibles, estovalles que perfectament podrien haver cobert qualsevol taula de Versalles durant un d’aquells festivals memorables de Maria Antonieta, i llençols amb randa que m’han tocat en aquesta fase del repartiment i que potser utilitzaré quan tinga la meua casa d’estiueig a Marthas’s Vineyard. Les novel·les i les pel·lícules és el que tenen li atribueixen als llocs un atractiu especial i et porten a imaginar-te allà, gaudint de capvespres espectaculars o fent-te una mariscada amb el glamur de Jacqueline Kennedy, encara que Altea t’oferisca els mateixos atractius amb l’afegit de poder trobar-te en la taula del costat a Olivier Bourdeaut i tenir l’oportunitat de dir-li que el seu Esperando a Mrs. Bojangles és un dels teus llibres preferits.

De mon pare el que vaig heretar van ser sorpreses. Totes les que vaig trobar quan va morir en aquelles llibretes que tenia a casa i que amagaven projectes o records traslladats a lletres, com les que feien referència a aquell viatge a París - l’únic viatge de la seua vida – en què vam acabar perduts a les portes de l’Òpera o envoltats de gendarmes a la Torre Eiffel. Tot per fiar-se de mi i d’un domini de les línies de metro que evidentment no tenia als catorze anys i continue sense perfeccionar anys després.

Però si parlem d’herències, i deixant la de Paquirri de banda, que això és una altra història, des de fa uns dies també he començat a heretar coses del meu fill: jaquetes, dessuadores, esportives… i així, com qui no vol la cosa, m’adone que he entrat en una roda on m’arriben coses d’un i d’altre costat, alhora que fuig de pensar quin em queda més pròxim.

Després està tot allò que jo guarde confiant que ho hereten altres que ni tan sols sé si arribaran a ser alguna volta: joguines, roba de bebé i disfresses infantils...  coses que ocupen un espai que necessite, però amb una càrrega emocional tan forta que m’impossibilita separar-me d’elles. També guarde fotos i prepare àlbums amb explicacions perquè els que queden recorden aquells moments quan ja no estiga, encara que de vegades les fotos no sempre siguen sinceres, però com les pel·lícules, tenen el poder de deixar en el record només els somriures i les sensacions plaents.

I a tot açò li sume aquests dies els pensaments al voltant del que m’ha deixat en herència aquest 2020 que estem a punt de tancar: alguna celebració que pintava especial, però que no va poder ser com estava planejada, molts dies estranys i molts afectes congelats, però també un grapat de noms propis que s’han afegit als de casa i que, d’una o d’altra manera, li han posat color a aquests mesos tan foscos: Celes, Rafa, Xavi, Lliris o fins i tot Patri Jordan que així com qui no vol la cosa ha acabat amb la meua al·lèrgia a l’exercici i ha aconseguit que arribe al 2021 amb les cames dures com a pedres i amb uns abdominals que no s’havien manifestat amb anterioritat.

Aquest 2020 hem vist la vida entelada, especialment en ajuntar ulleres i mascaretes, però també per les restriccions físiques i emocionals imposades. Els morts han passat a ser una xifra, no per falta de sensibilitat, sinó més aviat com a cuirassa davant d’un panorama ben lleig. Però hem heretat paciència, hem aprés a mirar el nostre entorn més immediat amb altres ulls i a altre ritme, a planificar caps de setmana diferents i a trobar a faltar allò que teníem al nostre abast i que precisament per això no ho sabíem valorar. No és un any que tindré en estima en el futur, però malgrat tot, clar que 2020 també ha tingut coses bones!

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací