És cançó, és, doncs, poesia

per Isabel Canet

La Veu dels Llibres

És cançó, és, doncs, poesia.
És cançó, és, doncs, poesia.

Mai no falta qui canta la vida. Qui té l’empenta o la necessitat d’alçar el cap al sol, com el caragol rere la pluja, per mirar el món amb els ulls tocats d’un anhel d’eternitat. Caprici humà o enveja d’ocells, aquest desig de plenitud estimula els artistes a musicar els nostres grans poetes d’ara i d’abans. Versions cantades de March, Estellés, Martí i Pol, Papasseit, Maria Mercè Marçal, Costa i Llobera o Maria Antònia Salvà, només per citar uns quants noms entre tantes d’esplèndides, a tots ens ressonen. La meua pretensió no és, però, posar en relleu aquestes afortunades composicions musicals sinó, més aviat, atraure l’atenció envers aquells músics que destaquen perquè algunes lletres de les seues cançons són talment poesia.

A hores d’ara, d’artistes amb talent i professionalitat en tenim, afortunadament, un bon grapat. Mai tanta gent i tan diversa ha estat entregada a dignificar la nostra llengua a través de la música i a exalçar la música fent ús de la nostra llengua. Només cal fer un passeig pels àlbums publicats els darrers anys per descobrir lletres que transcendeixen la mera intenció de dir per a llançar una proposta estètica de qualitat.

Qui sap si són el resultat d’un instant d’inspiració tocada per la gràcia dels déus o d’un treball constant i rigorós, efectuat amb disciplina i esforç. Tant se val. Allò que converteix la lletra d’una cançó en un autèntic poema convoca, per damunt de tot, una voluntat de superació. Una pretensió de retorn als orígens, a l’essència del cant, per elevar-lo a expressió genuïna del ser humà quan afronta els sentiments i n’assaja una resposta capaç d’atènyer la bellesa.

«Muntanyes», de Ginestà és un cant a la natura convertida en receptacle que acull l’existència entesa com la voluntat de ser diferent d’allò que som en realitat. Símbol tan ambivalent com poderós, la muntanya dels Ginestà atrapa aquell que s’hi aproxima buscant sadollar la set. L’aigua dolça esdevé un parany per aquell qui, en el fons, s’enyora de la mar i de la llibertat que s’endevina més enllà de l’horitzó. Una muntanya que ha de suportar el pes de ser roca sota les inclemències del temps, com una condemna, com un cementeri d’injustícies i una limitació als somnis. Entre la meravella davant la força formidable de la natura i l’enyor de no poder fugir del que suposa la muntanya que tots portem a dins.

Mentre la tarda es fa fosca,
arribo a la font de l’aigua gelada,
en faig un glop generós.
Assegut de genolls,
m’esquitxo la cara.
I un esglai m’ha sorprès,
la terra m’ha pres,
i ara em dic muntanya:
ja no m’estic sota els pins,
me’n vaig ben endins.
Soc l’herba i l’albada.

 

Amb metàfores radiants, construïdes amb paraules senzilles de fort poder evocador, en «Cançó de l’Alba», Xavi Sarrià projecta imatges que combinen l’estima per la nostra terra, l’amor i la reivindicació. Una terra de barrancs, camins ocults, boscos antics, masos en runes, valls de silencis i ametlers blancs. Una terra vora un mar de penya-segats i cales desertes que s’albira com un espai de guariment de les ferides, d’encalç de l’amor en un futur proper de llibertat.

A les nits
el vent bressola
paraules velles
entre barrancs
camins ocults
estre les sàvies
llum a les cares
timó a les mans
el teu somriure
guarint ferides
una clariana
silencis crus
desperta l'alba
cau la rosada
tot el que estime
m'ho dones tu.

 

L’oïda gaudeix quan la melodia està ben trenada amb els versos, paraules i notes musicals estretament enllaçats com amants que festegen. L’eficaç fusió del ritme amb què flueixen les paraules i els compassos crea, efectivament, una harmonia plaent. En «L’hora del Caos», Guiem Soldevila desplega un tema de ressonàncies mitològiques. La lluita entre Caos i Amor, inevitable en la vida de tot mortal, es desplega en aquell temps indefugible que les boires s’escampen, les muses fugen, el bosc esdevé un record i només el sexe és capaç de plantar cara a la mort. Símbols, metàfores i rerefons clàssic s’entrellacen en aquest poema per construir una mirada profunda i terrible del sentit de la vida.

La boira s'escampa els miralls s'entelen
un home murmura paraules al vent
la ciutat és grisa les muses s'amaguen
mentre jo m'arrapo al teu cos ardent.
Hi ha crims per tot allà on observis
el bosc tan sols ja és un record
som herois de les promeses
del sexe desafiant la mort
és l'hora de viure el caos del Món.

 

En «El sentit de les coses», El petit de Cal Erill recrea el tema més universal de la literatura, i potser també el més utilitzat a l’hora de fer cançons, com és l’amor entre dues persones. La repetició d’un seguit de metàfores de caràcter naturalista crea un ritme regular que es reforça amb la reiteració d’una mateixa melodia amb canvis a la tornada o quan la música s’imposa al silenci dels versos. Amat i amant s’alternen, definint-se com a oposats complementaris d’un joc que els torna inseparables.

Tu ets l'ocell que sempre m'empaita
ets l'arbre, el mar i també ets el sol
jo sóc la por i tot el que t'espanta

tu ets la boira i les gotes que em cauen
jo sóc l'espurna que salta del foc
tu ets la pluja capaç d'apagar-me

si fossis de pedra, jo en seria molsa
si fossis un somni, jo et despertaria


 

«Cant de lluita», de Roba Estesa és un contundent crit de desafiament i revolta contra els llaços d’opressió que sotmeten les dones, una denúncia de la por i fins i tot de la mort, que històricament han patit a mans de l’altre gènere, alhora que una manifestació de germanor com a camí de futur. Un poema d’estructura senzilla i efectiva, enriquida amb rima als versos parells que marca un ritme constant, posada al servei d’un missatge poderós il·luminat amb metàfores de to popular.

Som en acte de protesta.
Som mans fredes vora el foc.
Som la veu de la revolta,
netes de la por i el dol.

Disfressades d'utopia
emprendrem lluny del dolor
la recerca de la vida
a cavall de la raó.

 

Una cançó d’homenatge a l’àvia, i per extensió a les dones de la seua generació, és «El far», de Verd Cel. En aquest cas s’empren dues imatges plenes d’encís com són el far i la sàmara. Símbol de llum que orienta per sortejar la mort, el primer; metàfora de la llavor capaç d’enlairar-se per engendrar vida, la segona. Ambdós omplin la mirada amb què l’autor recorda una dona que pertany ja a un altre món. Un to d’enyorança profunda recorre uns versos on la lloança deixa pas a l’anhel de comunicació a través d’un altra metàfora, la mar, com a element de comunió d’allò que és llunyà.

El far que fa girar la llum
la sàmara que vola
pel pes de la llavor
i l'ala que roda i roda
Ens la brindes com un regal
perla preciosa porta escrits
origen, camí,
timó i destí

T'enviarem missatges
en vaixells de paper
per trobar-te allà on sigues
perquè sempre hi ets.

 

Aquest passeig musical de cap manera ha estat un repàs exhaustiu, encara menys definitiu ni excloent. Ben al contrari. Només és un tast, una selecció que espera trobar continuïtat en futures experiències igualment estimulants amb altres artistes, altres treballs, altres cançons. Per tant, si té cap sentit aquest tast és el de compartir-lo amb lectores i lectors que en puguen gaudir i, a la vegada, aportar d’altres opcions, visions alternatives o discrepàncies fecundes al respecte. Sempre seran la música i la poesia qui se’n beneficien. En tot cas, escoltar aquestes cançons és tant un plaer per a l’oïda com una invitació a la reflexió literària.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací