‘Una història de la literatura infantil i juvenil valenciana’ de Francesc Gisbert: un clàssic de clàssics

per Lliris Picó

La Veu dels Llibres

Francesc Gisbert (Alcoi, 1976), és doctor en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant i professor de llengua i literatura per a l’Educació Secundària. També ha impartit cursos de formació per al CEFIRE i per a diverses universitats sobre cultura i literatura popular i contemporània i sobre foment de la lectura.

Caminar sobre la màxima que aconseguir formar un petit lector és invertir en un adult que continuarà llegint, en una persona amb gran capacitat de judici crític.

Escriptor prolífic, la seua obra ha rebut nombrosos premis i guardons entre els quals destaquem el Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2000), el Premi Enric Valor de Literatura Juvenil (2001), el Premi Carmesina de Narrativa infantil (2003), el Premi Enric Valor de Novel·la de la Diputació d’Alacant (2004), el Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular (2007 i 2011), el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre de literatura infantil (2014) o el Premi al Millor llibre de literatura juvenil de la Generalitat Valenciana (2019), només per esmentar-ne alguns, que, a més a més, constaten que és un autor molt ric en registres, que ha conreat diversos gèneres com són la literatura per a adults, la literatura infantil i juvenil, camp en el qual destaca especialment, la traducció i l’assaig. Gènere, aquest últim, en el qual s’ha centrat especialment en la temàtica de la cultura popular i la literatura infantil i juvenil. En aquest marc situem l’obra que recomanem: Una història de la literatura infantil i juvenil valenciana, (Bromera: 2015), una crònica de la creació literària infantil i juvenil en català feta al País Valencià des de 1975 fins a 2013.

El treball de Gisbert no és l’únic que havia escomès la tasca de fer una anàlisi sobre la LIJ produïda des del sud. De fet, podem trobar diversos opuscles i articles d’autors com ara Empar de Lanuza o Josep Antoni Fluixà, entre altres, que ja havien reflexionat sobre el tema. Els congressos sobre LIJ i la conversió de la matèria en assignatura universitària en els últims anys ja eren una constatació de la voluntat de fixar, analitzar i fomentar la nostra literatura infantil i juvenil i tot el que aquesta fixació comporta: la formació de lectors literàriament competents que en definitiva contribuesquen a la normalització de la literatura en general. És a dir, caminar sobre la màxima que aconseguir formar un petit lector és invertir en un adult que continuarà llegint, en una persona amb gran capacitat de judici crític.

Bromera (2015)

Una història de la literatura infantil i juvenil valenciana és una obra estructurada en set parts que es divideixen en diferents epígrafs d’extensió diversa en els quals l’autor posa ordre, agrupa i fa visible una àmplia nòmina d’escriptors que fins al moment havien aparegut en catàlegs dispersos i que han esdevingut noms imprescindibles en la història de la nostra literatura, alguns dels quals ja podem considerar fins i tot clàssics. Parlem, per exemple, dels Mestres: Empar Lanuza, la desapareguda Carme Miquel, Joan Pla, Enric Lluch, Pepa Guardiola o els més joves Maria Jesús Bolta, Vicent Pascual, Carles Cano, Mercè Viana o Pasqual Alapont, l’obra dels quals analitza minuciosament des del punt de vista del gènere i de l’estil de la seua producció. Gisbert no es limita, però, a agrupar i valorar autors. Té l’encert de contextualitzar-los en el moment en què començaven a produir els seus textos a finals dels setanta i principis dels vuitanta: uns anys en els quals s’havien d’omplir els buits produïts pel franquisme que havia deixat una societat aculturitzada i pràcticament analfabeta en la llengua pròpia. En aquest sentit, com bé indica Francesc Gisbert, la creació d’una xarxa editorial, l’impuls de la LUEV i el suport de les institucions esdevingué un puntal per al redreçament lingüístic, cultural i literari i, en definitiva, identitari, de la societat valenciana, almenys fins a finals dels anys noranta i les primeries del segle XXI, en què la crisi va agreujar alguns dels problemes del món editorial en general i de la LIJ en particular. Potser s’havia pecat d’excès de publicacions, la qual cosa feia que els llibres tingueren una vida ben curta com a novetat; s’havia hagut de reduir també la tirada de les edicions i la competència de les traduccions de best sellers estrangers era difícil de superar.

En una societat en la qual la lectura en llengua pròpia ha d’entrar fonamentalment a través de l’ensenyament, el llibre infantil i juvenil s’havia convertit en un “objecte de consum escolar” i, consegüentment, en “lectura obligatòria”.

L’enfocament del foment de la lectura a l’escola en aquells anys potser també és qüestionable en tant que en una societat en la qual la lectura en llengua pròpia ha d’entrar fonamentalment a través de l’ensenyament, el llibre infantil i juvenil s’havia convertit en un “objecte de consum escolar” i, consegüentment, en “lectura obligatòria”. Dos termes –lectura i obligatòria– que fan grinyolar una de les funcions bàsiques de la literatura: la funció lúdica. En aquest sentit, Gisbert, en l’obra que ens ocupa, també mostra els encerts i les mancances de l’evolució de la LIJ en català, tot retrocedint a la dècada dels seixanta en el context dels Països Catalans i també en el context internacional i entre les literatures peninsulars, centrant-se en els nous conceptes “lector model”, “literatura guanyada”, aportada per diversos estudiosos de la LIJ dels últims anys, com ara Caterina Valriu, Teresa Colomer o Joan Ponsoda. En aquest context, tot i els avanços aconseguits des dels anys de la renovació pedagògica, la presència de la LIJ en català, conclou Gisbert, continua sent desproporcionada, com bé indiquen per exemple, els premis concedits a nivell estatal, en els quals continua predominant la LIJ produïda en espanyol.

A més a més, trobem una detallada anàlisi i una reflexió profunda de les tendències i els gèneres de la LIJ en Història de la literatura infantil i juvenil valenciana, en la qual l’autor posa en qüestió l’actitud dels crítics envers la literatura infantil i juvenil, que tradicionalment han mostrat un escàs interès per aquest gènere, que des que Francesc Gisbert publicarà aquest estudi el 2015, ha anat proliferant i afegint autors amb un bagatge literari important, qualitativament i quantitativa, a la nòmina que ell aportava, com ara Mercè Climent, Teresa Broseta, Silvestre Vilaplana, Jordi Raül Verdú, Lourdes Boïgues o el mateix Francesc Gisbert, per esmentar-ne uns pocs. És per això precisament que l’obra de Francesc Gisbert és un referent necessari per als historiadors de la nostra literatura i per als mestres, que hem de fer de mediadors i contribuir al foment de la lectura en la nostra llengua tant des de l’ensenyament, com des de les diverses institucions i administracions públiques, sense el suport de les quals la divulgació de la nostra literatura es veuria greument entrebancada. Sense un bon coneixement de la història i l’evolució de la nostra LIJ se’ns farà difícil superar el concepte de “lectura obligatòria” que encara arrossega el nostre sistema educatiu en alguns dels seus nivells. Fem-nos, per tant, el propòsit de formar lectors per devoció, no per obligació i aconseguirem una societat capaç de llegir amb normalitat i de trencar tristes estadístiques.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací