Pujar a la muntanya russa: la literatura per a joves al País Valencià

per Vicent Vidal

La Veu dels Llibres

Soc en la pujada de la primera costera d’una muntanya russa: la panxa fa rau-rau, vibren els peus i no sé si mirar davant, al costat o tancar els ulls. Tinc aquesta sensació, aquesta barreja d’il·lusió i de por, d’ençà que vaig rebre l’encàrrec d’escriure quatre ratlles sobre la literatura juvenil valenciana. D’il·lusió, perquè sé que m’agradarà el viatge, sé que ho passaré bé i sé que la nostra literatura juvenil em carregarà d’adrenalina. De por perquè, i si falla el cinturó de seguretat? I si la via està trencada i se m’escapa algun autor, que surt disparat de la vagoneta abans i tot que jo puga dir-ne el nom? De fet, no sols tinc aquesta por, sinó que tinc la certesa que això passarà. Condensar la literatura juvenil valenciana dels darrers quaranta anys en un article vol dir que alguns autors ni tan sols podran fer cua a la muntanya russa. Em sap greu: hauré de convidar els afectats al viatge següent.

L’aparició de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en efecte, va suposar una fita en la història de la literatura juvenil.

De fet, heu de saber que a la muntanya russa, com a totes les bones muntanyes russes, no hi pot pujar tothom. Hi ha restriccions d’edat: la literatura juvenil no és infantil i no és d’adults. Bé, potser s’hi escola algun adult d’aquells que fan bona lliga amb els adolescents, allò que es coneix com a «literatura guanyada»: la literatura escrita, inicialment, per al públic adult, que després ha circulat molt bé entre els joves. Pense, per exemple, en Júlia (1983), d’Isabel-Clara Simó, o en L’últim roder (1986), de Josep Franco, que han estat, per a molts, el primer llibre que llegien en valencià quan la llengua va començar a aparèixer en els cursos de BUP en els anys 80. L’aparició de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en efecte, va suposar una fita en la història de la literatura juvenil en tant que, primer, es possibilitava l’accés dels joves al valencià escrit i, segon, es creava, doncs, un mercat.

La narrativa entre l’acció, el misteri i l’aventura

Potser Les cendres del cavaller (2005), de Silvestre Vilaplana, és un altre cas paradigmàtic de literatura guanyada. Crec que cal atribuir-ne l’èxit, d’una banda, al fet de novel·lar la biografia de Joanot Martorell, cosa que presenta un al·licient evident per al professorat de literatura; però, de l’altra, al fet de fer-ho d’una manera dinàmica, engrescadora i llegidora. Per més que el professorat de secundària s’entestés a exigir aquesta lectura, no podria funcionar sense la ploma esmolada de Vilaplana, que també sap captar els adolescents amb llibres d’èxit, ara sí, adreçats específicament a ells, com ara La mirada d’Al-Azraq, Els dimonis de Pandora o Les urpes del diable, per posar exemples de la prosa d’acció que el caracteritza. L’acció, la intriga i el component històric són ingredients comuns amb Ivan Carbonell, que hipnotitza el lector jove amb obres tan sòlides com L’àmfora fenícia, El traficant de nits o Balada de la frontera.

Edicions Bromera (2005)

D’un caràcter similar és una part de l’obra de Francesc Gisbert. La llegenda del corsariEl misteri de la lluna negra o Els lluitadors –un altre cas de literatura guanyada– són exemples de novel·les que combinen la història, el misteri i un ritme trepidant. Un jove d’avui no hauria de perdre’s, per cert, un dels seus èxits més recents, Tot o res (2020): la història d’una influenciadora que desapareix del món digital en les circumstàncies més estranyes. Vídeos inclosos. De Gisbert, Víctor Labrado i Joan Borja no puc deixar d’esmentar Por o fugirem. Tots tres imprimeixen tensió als textos i formen un globus a punt d’esclatar: les llegendes valencianes s’hi actualizen amb tocs de misteri, ironia i... por. No hi ha dubte que el llegendari del passat resulta atractiu en el present: llegiu-los i comproveu-ho. I, si no, assistiu a una d’aquelles presentacions que fan conjuntament. Des de l’auditori, la gent crida, riu, s’espanta i s’emociona a parts iguals i, entre el públic, els joves hi són només un sector.

La narrativa de la intimitat

La quotidianitat, l’emoció, l’amor i l’amistat són un altre conjunt de temes de la literatura per a joves. Joan Pla, amb Mor una vida i es trenca un amor i la continuació Només la mar ens parlarà d’amor, és un dels referents en aquest sentit; també ho són obres com ara Mirant la lluna o Tot l’estiu per davant, de Joaquim G. Caturla, històries tendres sobre l’amor i l’amistat. Lliris Picó, amb Moisés, estigues quiet o Ventalls de paper, ens acosta, amb una prosa intimista i propera, a situacions complexes que cal tractar i conèixer. I, sens dubte, la trilogia de la Xènia, de Gemma Pasqual (Xènia, tens un WhatsApp, Xènia, #keepcalm i fes un tuit i Xènia, estimar no fa mal), ha generat una erupció de seguidors entusiastes que han premiat l’estil fresc i innovador de l’autora. També pitja ben fort –amb un gran èxit de crítica i de recepció– Muriel Villanueva: temes transgressors presentats sense embuts ni solemnitats, amb aquell estil acuradíssim i viu que la singularitza, amb Duna, diari d’un estiu i Dunes, diari d’un altre estiu per als més joves o Digueu-me Ju per a lectors un poc més grans. Les vides i els embolics dels adolescents són també un element central, ara sobretot en clau d’humor, en la narrativa de Pasqual Alapont. Menjaré bollic@os per tu o Fi de culs a Mallolca són una bomba hilarant d’estil molt àgil, un triomf assegurat des de secundària en avant.

El teatre

Com en la literatura per a adults, la narrativa és el gènere estrella de la literatura juvenil. Tanmateix, el teatre també desperta la curiositat lectora, i ací també Alapont, i Carles Alberola, s’hi han fet un nom merescut. En aquest sentit, cal lloar la col·lecció «Micalet Teatre», de Bromera, que concentra la major part dels esforços que es fan sobre el gènere en el panorama juvenil valencià. Joan, el Cendrós (1998), de Carles Alberola i Roberto García, és un dels llibres més venuts en la trajectòria de Bromera, una obra carregada d’humor que assegura la rialla tant dels lectors com dels espectadors.

Micalet Teatre (1998)

L’assaig

Quant a l’assaig, Carme Miquel fou la primera valenciana a dedicar-s’hi amb encert per a aquest públic. Ho va fer sobre els temes més diversos (l’ecologisme, la política, la història, les dificultats socials i tota mena d’assumptes no poc polèmics) en els llibres que va presentar com a cartes a les seues filles: A cau d’orella (1998) i Murmuris i crits (2002). Amb serenitat, compromís i esperit crític, Carme Miquel no va amagar mai el seu posicionament alhora que va acostar les problemàtiques més variades a lectors de l’edat de les seues filles en aquell moment. A banda d’aquest puntal, «Claus per a Entendre el Món» de Bullent i «El Nord» de Bromera són bons exemples de col·leccions amb volums sobre reflexió i debat sobre qüestions d’actualitat per als adolescents.

Editorial Tàndem (1998)

La poesia... i la cançó

En la poesia, el format de llibre gaudeix d’un major rendiment en la producció més infantil i són pocs els volums que veiem pensats, específicament, per a aquestes franges d’edat. En tot cas Marc Granell és, sempre, una aposta de qualitat, amb L’illa amb llunes com a model, també, del to i la producció de l’autor. I ja em disculpareu però, si parlem de poesia, cal parlar de música.

La Fúmiga, el Diluvi, Smoking Souls o Zoo, per exemple, omplen escenaris i festivals de joves apassionats per aquesta poesia que es completa amb música, o a l’inrevés.

Els joves són consumidors actius de poesia: el problema és que no ho saben. Les lletres de les cançons són poesia –ep!, independentment de la qualitat. A més, la música valenciana és plena de referències i intertextualitats amb la literatura catalana de tots els temps. La Fúmiga, el Diluvi, Smoking Souls o Zoo, per exemple, omplen escenaris i festivals de joves apassionats per aquesta poesia que es completa amb música, o a l’inrevés.

I podria seguir, però el viatge ha de ser curt. Després de l’última revolta de la muntanya russa, la via ja és plana i s’inicien els xiulits de la frenada del trenet. El decorat encara mostra l’ambientació històrica: n’hem vist ací i allà mentre gaudíem de l’aventura. He passat por, he rist, he mirat de reüll a qui m’agrada, que seu darrere; he tret la llengua a la càmera automàtica perquè sabia que ens faria la foto en la baixada més forta. Els cinturons de seguretat es descorden i, finalment, en baixem. En la botiga de souvenirs ens mirem les fotos de la cara que fèiem i m’ature davant d’una de les prestatgeries de la botiga. Perquè hi ha un llibre que em permet entendre tot el parc temàtic: Una història de la literatura infantil i juvenil valenciana, de Francesc Gisbert. I no puc deixar de recomanar-lo a les persones que, com jo, sabem que els parcs d’atraccions no són només per als adolescents.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací