Alhora que Gustave Doré reflectia en algunes il·lustracions de caire satíric la massificació que ja hi havia entorn del 1850 a les platges de moda del Canal de la Mànega, altres artistes traslladaven al llenç aquelles que romanien desertes per complet. Georges Riat, crític i historiador de l’art, escrivia sobre Gustave Courbet: “La majoria de vegades, les seues marines estan buides, amb prou feines hi trobem, adesiara, una barca sobre la grava o insinuada en la llunyania. Ell no és dels pintors que mostren l’home lluitant amb els elements, en els drames terribles de les tempestes, com va fer Joseph Vernet, ni dels que proven de representar escenes de la vida elegant i mundana, com ara el seu amic Eugène Boudin” (Gustave Courbet, peintre, 1906).

Courbet, nascut a Ornans, a prop de Besançon, al Franc Comtat, el 1819, no va veure la mar fins al 1841 en un viatge a Normandia i la va pintar per primera vegada el 1854 quan va visitar Alfred Bruyas, banquer i agent de canvi i borsa, a Montpeller, d’on era originari. Bruyas havia comprat La filadora dormida i Les banyistes, una peça, aquesta última, que havia generat una forta polèmica al Salon de París del 1853. A partir de llavors, l’excèntric col·leccionista es va convertir en el seu mecenes (el va retratar, acompanyat del seu criat, saludant-lo al mig del camp, en Bonjour, Monsieur Courbet). Durant aquesta estada al Llenguadoc, hi va dur a terme La mar a Palavàs, un oli en què, davant de la Mediterrània en calma, un home solitari, petit en comparació amb la immensitat que albiren els seus ulls, es lleva el barret i saluda els blaus marins i celestes des de dalt d’una roca menuda. Una composició, articulada en tres plans horitzontals, que remet a l’esperit del Romanticisme i que recorda, en especial, algunes pintures de Caspar David Friedrich, malgrat que les figures d’aquest, absortes i contemplatives, aclaparades pel sublim, disten del personatge courbetià. Un personatge en la postura i el moviment del qual intuïm joia. La joia d’un home urbà i modern, com denota la roba que vesteix, quan admira la grandiositat de la natura.

Tanmateix, Courbet se sentia aïllat i incomprès des de la seua joventut, i pensava que la seua lluita era la de la pintura, assenyala Victòria Combalia en un article en què inclou fragments dels escrits del pintor per tal de deixar ben palès allò que sentia. En una carta que va enviar a Bruyas justament el 1854 o el 1855, l’artista hi confessava: “Darrere de la màscara de riure que porte, la que coneixes, amague la pena, l'amargor i una tristesa que s'aferra al cor com un vampir. En aquesta societat, no cal treballar molt per ensopegar amb el buit, veritablement hi ha tants animals que és desanimador, fins al punt que tems desenvolupar la teua intel·ligència per por de trobar-te en una solitud absoluta” (“Courbet y la modernidad: las nuevas contradicciones del artista”, 1984).

Al llarg d’aquells mesos al Llenguadoc, Courbet va pintar una sèrie de vistes semblants. En Vora mar a Palavàs, per exemple, la línia de l’horitzó està trencada per quatre velers; les aigües, més fosques, adquireixen un aspecte més amenaçador, i la roca, sense cap presència humana i al costat contrari que l’anterior, hi apareix envoltada de sorra i d’escuma barrejant-se i fonent-se. Jocs cromàtics i de textures que reprendria anys després en les teles executades a la costa normanda, que visitava sovint gràcies a les noves línies de ferrocarril. A Trouville, on va passar temporades, va produir desenes de marines que van arribar a ser molt populars. De fet, al Salon, hi “causaven furor” -segons les seues paraules- fins i tot entre els detractors de la seua obra més polèmica. L’èxit assolit entre la burgesia parisenca potser estava associat al convenciment que els paisatges més senzills i deshabitats proporcionaven un refresc mental als habitants de les urbs, sempre tan atrafegats, indica Anne Wagner (“Courbet’s landscapes and their market”, 1981).

Théophile Thoré, un crític coetani, va apuntar arran dels treballs que va mostrar a la botiga de gravats d’Alfred Cadart el 1865 i el 1866: “La mar el fascina i fa que oblide París i Ornans. Cada matí, els efectes de les aigües i els cel immensos canvien i, cada matí, esbossa allò que veu. Ha portat quaranta ‘paisatges de mar’ d’una importància extraordinària i de la millor qualitat” (“Salon de 1866”, 1870). Tanmateix, la demanda del seu treball per part de capes socials més àmplies implicava incrementar la producció de manera notable. A conseqüència d’això, de vegades s’ha considerat que aquests llenços responien a un interès merament comercial. Cal no oblidar, però, que a l’Exposition Courbet, celebrada en un edifici construït a la plaça de l’Alma de la capital francesa amb motiu de l’Exposició Universal del 1867, de cent quaranta obres, només deu eren marines, i, al Salon del 1870, només dues: La mar tempestuosa, també intitulada L’onada, i Els penya-segats d’Étretat. Aquest nombre tan reduït, “demostrava la importància que tenien per a ell”, adverteix Dominique de Font-Réaulx (“Parallel Lines: Gustave Courbet’s ‘Paysages de Mer’ and Gustave Le Gray’s Seascapes, 1856-70”, 2006).

En un article publicat el setembre del 1886 al periòdic literari Gil Blas, Guy de Maupassant contava la visita que havia fet a Courbet durant el sojorn a Étretat l’estiu del 1869, quan va pintar un conjunt de quadres de temporals: “En una gran cambra buida, un home gros i brut enganxava amb un ganivet de cuina plaques de color blanc sobre una gran tela buida. De tant en tant, recolzava el rostre al vidre de la finestra i mirava la tempesta. La mar s’hi acostava tant que semblava batre la casa envoltada d’escuma i de soroll. L’aigua salada colpejava els carreus com graníssol i queia per les parets. Sobre la llar, una ampolla de sidra al costat d’un got mig ple. Adesiara, Courbet prenia uns glops i tornava a l’obra. Una obra que va esdevindre L’onada i va fer soroll arreu del món”.

Del soroll de l’Atlàntic a la quietud de la Mediterrània a Palavàs, Courbet havia aconseguit expressar amb un motiu considerat senzill una gamma d’emocions que fins i tot els que acudien a les platges per lleure, per moda o per raons terapèutiques, davant de l’horitzó infinit, no experimentaven. Ara, a nosaltres, assidus del litoral, encara ens somouen i corprenen.

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací