Articles i notes de Germà Colón: sobre els parlars castellonencs en el Diccionari de la rima

per Manuel Carceller

Cultura

Germà Colón Domènech / Foto: UB
Germà Colón Domènech / Foto: UB

La publicació del volum recopilatori Articles i notes al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (1949-1985), de Germà Colón Domènech, que ens va deixar el proppassat 22 de març, representa una nova ocasió per a fruir de l'obra del prestigiós filòleg castellonenc. Es tracta del volum IV de la Col·lecció Filologia de la Societat Castellonenca. Els treballs, editats en aquesta avinentesa per la professora Maria-Pilar Perea Sabater, són una mostra de finesa intel·lectual i de crítica constructiva, sempre fonamentada en proves empíriques, en dades i documents.

Sempre tenim la impressió que el mestre, des de la Universitat de Basilea estant, mostra una relació molt especial amb les comarques de Castelló.

Als estudis de Colón destaquen sempre les observacions sobre els dialectes del domini lingüístic del català. Amb una gran freqüència la «solució» al dubte o l'exemple demostratiu està relacionat amb els parlars de les que ell anomena com «les terres castellonenques», l'Alcalatén, la Plana, el Maestrat o els Ports de Morella. Sempre tenim la impressió que el mestre, des de la Universitat de Basilea estant, mostra una relació molt especial amb les comarques de Castelló. En parla, de vegades, amb un cert orgull d'identitat. En això Germà Colón recorda molt el tarannà d'una altra persona castellonenca il·lustre, la compositora Matilde Salvador.

Vull repassar un altre text notable d'aquest recull, el titulat “Observacions al Diccionari de la rima de Francesc Ferrer Pastor i Josep Giner”. El respecte pels autors no hi contradiu en absolut les crítiques raonades. Colón respon a diverses observacions de la introducció d'aquest llibre, que es limita a l'ortografia i a la morfologia, on els dos autors donen mostres de voler imposar una opinió personal, sense prou coneixement del valencià septentrional.

Així per exemple, el filòleg castellonenc respon a l'afirmació del Diccionaride la rima de considerar generals en el valencià les desinències acabades en -am -au, en el plural del subjuntiu de la segona conjugació (per exemple: corregam, corregau), «però en les zones rurals també hi ha les desinències -em, -eu». Colón els respon, amb una certa ironia: «Nogenmenys aquestes "zones rurals" valencianes comprenen tota la Plana de Castelló i tot el Maestrat». Així doncs de cap manera es pot parlar de la «generalització» dels subjuntius plurals acabats en -am, -au.

Les combinacions dels pronoms de complement directe i d'indirecte li, com ara no vull enviar-li-la, són considerades per Ferrer Pastor i per Giner com a «valencianes» i «meravelloses de lògica», i la resta, per exemple l'ús de la forma hi com a complement indirecte, com a «usos dialectals dolents» (p. 67). Els tals «usos dialectals dolents», per exemple no vull enviar-la-hi, són els que s'utilitzen a la resta del domini lingüístic del català. I a més, com bé fa notar Colón, «la blasmada substitució de li per hi es dona també a terres valencianes». El filòleg castellonenc hi aporta cinc frases recollides a Sant Mateu, al Maestrat, a l'agost del 1951: porta-la-hi, ensenya-la-hi, di-lo-hi que estic aquí, la hi vaig donar an ell, dona-n'hi un trosset. Cal dir que tot seguit Colón, en una mostra de modèstia intel·lectual, afegeix que no hi vol dir que aquestes construccions siguen preferibles a les proposades per Ferrer Pastor i Giner, més generals del valencià. En qualsevol cas, des del rigor, en aquest cas no es pot parlar d'«usos dialectals dolents».

Igualment Colón troba «exagerada», elegant manera de dir inexacta, l'afirmació del tàndem d'autors que «tots aquests mots amb el sufix -esa tenen una variant en -ea, que era la forma predominant en la llengua antiga i general en valencià». El filòleg explica que els autors de la literatura catalana medieval empren ambdues formes, fins i tot en una mateixa frase, i n'aporta com a testimoni exemples de noms acabats en -esa de Ramon Llull, Arnau de Vilanova, sant Vicent Ferrer, Antoni Canals, Ausiàs March i el cançoner satíric valencià. I una vegada més hi apareix el testimoni castellonenc, novament aportat per a desfer un tòpic: «A Castelló, per exemple, s'ouen ambdues formes, i això segons en quines capes del poble: -ea és mes vulgar o almenys més popular». També rebutja el mot colomell, que Colón qualifica com a «mossarabisme disfressat» en comptes de colomello, «l'única forma que jo he recollit a Llucena i Vilafamés».

Era un home amb tanta saviesa com elegància expositiva, i que ben merescudament va rebre un títol de ciutadania exemplar com és el de Fill predilecte de Castelló

En una obra destinada especialment als valencians, com pretén ser el Diccionari de la rima, Germà Colón assenyala uns quants vocables, recollits al Maestrat o a la Plana Alta, a les «terres castellonenques», tal com ell les anomena, però que tenen una extensió major dins el català, i que no apareixen en l'obra. Els esmentaré per ordre alfabètic: àmec, aré ('colador per a garbellar grans'), arguell ('mancat de salut'), arguellar-se, atalbar, brull («els venedors cridaven: "Dones, brull!"» anota Colón), clafoll («el conjunt de quatre o cinc brins és anomenat a la Plana de Castelló»), «caramboixa o carambuixa és al Maestrat la macarulla o l'agalla del roure», «la copa, amb l'article, és a la Plana 'el braser'», celicrossi és a la Plana i al Maestrat una varietat de cogombre, coralet («es diu en tot el castellonenc i a bona part del català occidental»), espurnegall («Al Maestrat un conjunt d'espurnes»), llesna ('núvol prim', recollit al Maestrat), rançal (el solatge, les morques de l'oli a Castelló), seguera ('desig ardent'), soligot, solmir-se ('marcir-se'), sorier, -era, soriejar, tartir ('romandre quiet'), xarnego, xarneguet, pollanca, pollancar («un plançó o un arbre jove és conegut a la Plana per pollanca i un lloc plantat de pollanques és un pollancar»), quet, queradilla, queraïlla, i finalment vaso ('rusc d'abelles'), un mot present en dos acords del Consell de la vila de Castelló, del 1414 i el 1553.

El filòleg, tot i les observacions que hi fa, lloa el Diccionari de la rima, i en destaca la gran utilitat per als estudiosos de la morfologia del català. És aquest un bon exemple del tarannà del mestre, un home amb tanta saviesa com elegància expositiva, i que ben merescudament va rebre un títol de ciutadania exemplar com és el de Fill predilecte de Castelló.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací