2020 perd la reunió internacional pel clima

per Pedro Domínguez Gento

Territori, Societat

Ho fa per la pandèmia, l’excusa perfecta, la que ens té mig paralitzats i perplexos enguany. En 2019 ja hi hagueren molts problemes amb la COP25, que havia de celebrar-se a Xile. Però allà no volgueren -o no pogueren- fer-la i finalment es va celebrar a Madrid, sense cap aportació realment positiva. Enguany no hi ha COP, s’ha ajornat per a finals de 2021.

La pandèmia és una excusa perquè durant tot aquest any tan atípic han hagut moltes altres reunions internacionals que s’han anat fent acceptablement per videoconferències i els líders mundials han arribat a acords significatius quan han volgut. Recents tenim, per exemple, les importants negociacions europees i el desbloqueig final dels fons d’ajuda per a eixir de la crisi econòmica de la Covid-19.

La COP26 podia haver-se fet telemàticament. El problema no ha sigut tècnic, ni logístic, sinó de fons: els governs no han aplicat l’Acord de París, des del 2015, i no són capaços d’arribar a majors compromisos, perquè aquell es quedava curt. Seguixen deixant-se dur per les grans companyies petrolieres, del carbó, del gas, automobilístiques, aeronàutiques, turístiques, bancs, ... i pels majors valedors de totes elles: els partits d’extrema dreta, que sense cap decència ni vergonya s’atrevixen a negar el calfament i l’emergència climàtica, encara que estem patint-lo ja tots i cada any més durament.

Ara sembla que la Unió Europea vol reduir un 55% les emissions de gasos hivernacle per a 2030, tal com demanen els darrers informes científics. Però molts governs europeus i d’altres continents es mostren contraris o s'escaquegen; com l’espanyol, que sols es planteja reduccions del 20%, absolutament insuficients per a mantindre les temperatures en el rang menys destructiu (<1’5ºC), la qual cosa ens pot dur a escenaris climàtics catastròfics.

Eixe és el vertader obstacle perquè enguany no hi haja COP, l’incompliment dels governs de l’Acord de París i la falta de ganes (o ambició, com diuen alguns) per a adquirir els majors compromisos necessaris. Com si l’emergència climàtica obrira un parèntesi i ens donara una pròrroga, com si l’emergència climàtica no fora molt més greu que la pandèmia. És veritat que de poc han servit les 25 COP realitzades, però que ara es pospose un any sencer la COP26, quan només ens queda una dècada escassa per a actuar, resulta irracional i suïcida.

Perquè a la Natura i als equilibris ecològics no podem enganyar-los. Seguir emetent més gasos hivernacle implica acumular cada volta més energia en l’atmosfera, amb la qual pujaran les temperatures i augmentaran els fenòmens climàtics extrems (ones de calor, sequeres, incendis, huracans, pluges torrencials, inundacions, pujada del mar, etc.). I sols ens queden uns 8 anys per a canviar i solucionar-ho; si no ho fem, la situació es farà irreversible, degut a la fusió de les masses de neu i gel, l’enfosquiment de la superfície terrestre i l’absorció de més energia solar, juntament amb altres fenòmens fisicoquímics, en una espiral creixent i incontrolable que amenaçarà la humanitat i la Biosfera.

És molt lamentable que haja hagut d’esclatar una pandèmia com aquesta, amb 70 milions de casos detectats i 1’6 milions de morts, perquè realment reduírem les emissions de gasos hivernacle al voltant d’un 7% durant aquest any. Un efecte secundari positiu, però sols una treva. Un respir, perquè encara estem a uns nivells elevadíssims de CO2 (415 ppm), en quan abans de la revolució industrial n’eren 280 ppm. I després, quan superem la pandèmia amb les vacunes, si seguim igual, molts països continuaran augmentant les seues emissions.

Hui, en plena pandèmia global, les mateixes grans companyies responsables del calfament global volen absorbir fons destinats a la recuperació econòmica sense cap tipus de compromís climàtic, ambiental o social. I si les deixem fer, empreses i governs seguiran perpetuant el mateix model depredador que ens ha abocat a l'emergència climàtica i a la pandèmia.

Tècnicament existixen solucions fa molts anys, algunes resulten inclús més econòmiques i rendibles, com l’energia solar, que està imposant-se simplement perquè ja és més barata que les fonts energètiques fòssils i nuclears. El problema gravita sobretot en el sector del transport, que és el major emissor de CO2 i cap govern s’atrevix a reduir-lo com cal, tot el contrari, encara volen «rescatar-lo» de la crisi amb milers de milions públics, igual que feren amb els bancs en la crisi anterior. I s’allarga per la inèrcia econòmica i la desinformació, que fa que molta gent no considere encara real, urgent i prioritària l'emergència climàtica. Tanmateix, ja esdevé el major problema amb què ens enfrontem: els fenòmens climàtics extrems provoquen milions de víctimes, més de 100 milions de fugitius i refugiats, desenes de milers de milions de pèrdues econòmiques anuals.

Per tot això, els grups ecologistes tradicionals, FFF, XR i d’altres denuncien els governs i organitzen acciones descentralitzades de desobediència civil dirigides a las institucions i indústries més emissores de gasos hivernacle, amb la intenció d’enviar un missatge clar: el temps d’esperar accions governamentals ambicioses davant l'emergència climàtica s’ha esgotat. Es imprescindible un moviment climàtic global capaç de desafiar el poder de la indústria fòssil i de promoure una transició justa cap a un model econòmic que respecte els límits biofísics del planeta.

Perquè no hi ha planeta B.
 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací