Educar en emocions

per Vicent Riera i Escrivà

Cultura

Educar en emocions
Educar en emocions

Emoció: (Del llat. Emotio, emotionis) f. PSIC. Estat d’agitació de l’ànim produït per impressions, idees o sentiments intensos. Tremolar d’emoció. (DNV)

 

Aquest sembla ser el nou mantra en algunes escoles de primària: «educar en emocions». Jo creia que qualsevol acte de civilitat raonable estava íntimament relacionat amb l’autocontrol personal i amb la moderació del torrent d’emocions que periòdicament sacseja els nostres cossos i les nostres ments (recordem que el substantiu llatí emotio, emotionis procedeix del participi passat emotus, a, um del verb emovere, el qual significava commoure, sacsejar), però sembla que estava equivocat.

Alguns docents han fet de l’espontaneïtat emocional un valor per se i, des de fa molts anys, veiem com els alumnes arriben a l’institut ben carregadets d’emocions, però sense la més mínima capacitat d’autocontrol i de sacrifici. L’atribut més destacable de l’ésser humà intel·ligent rau en el control del flux de les emocions i en la capacitat de postergar per a més endavant la satisfacció dels desitjos i, actualment, veiem com gran part de l’alumnat actua constantment sponte sua (espontàniament), totalment sotmés al caprici de les seues emocions canviants. Això crea en les aules un ambient malsà i frustrant que està als antípodes d’allò que podríem considerar una escola serena: una escola on la transmissió de coneixements de generació en generació es fa de manera fluida i natural. A aquesta espontaneïtat emocional excessiva, esponerosa i omnipresent, cal sumar-hi la manca total de rigor i de serietat que impregna actualment el quefer educatiu i em sembla que aquesta manca de gravitas (seriositat) és la conseqüència lògica, directa i inevitable d’aquesta potenciació i enaltiment de les emocions individuals. Qualsevol petit ésser, commogut i sacsejat per les seues pròpies emocions desbocades, és capaç d’interrompre la més profunda classe de càlcul o de sintaxi amb qualsevol intervenció extemporània, irrellevant i inconnexa amb el contingut de la dita classe:

 

—¿Profe, puc anar al vàter?

—¡Profe, estic molt cansat!

—¿Profe, estàs casat?

—¡Profe, Miquel m’ha tocat les mamelles!

—¡Profe, no he fet els deures perquè no m’ha eixit de la figa!

(No m’estic inventant res.)

 

Davant d’aquest desgavell produït per una teoria pedagògica delirant i totalment esbiaixada, només puc fer tres observacions succintes:

1.- En el fons, a molts dels nostres conciutadans i a moltes famílies, l’educació no els importa quasi gens ni mica. Només heu de veure quin lloc ocupa entre les principals preocupacions dels espanyols en les enquestes del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas).

2.- El món de l’educació està excessivament polititzat i caldria allunyar-lo, com més prompte millor, del debat polític partidista que, actualment, està bastant enverinat.

3.- Si volem traure l’escola pública del pou en què s’ha ficat tota sola, caldrà tornar-li el llustre, el rigor i la serietat que tenia antany (sí antany), aplicar de forma rigorosa i equànime els reglaments disciplinaris, i tornar a aixecar el nivell d’exigència acadèmica.

Recordem aquell vell adagi clàssic que figurava en alguns dels nostres antics llibres de text:

Non sholae, sed vitae discimus.

(No aprenem per a l’escola, sinó per a la vida.)

Òbviament, hem d’ajudar els nostres infants a reconéixer i a verbalitzar les seues emocions. Sense (re)coneixement no hi pot haver autocontrol. D’altra banda, també és obvi que en la base de tot coneixement hi ha «emocions», però aquestes «emocions» són aquelles que tenen a veure amb el plaer intel·lectual i la satisfacció d’aprendre i d’aconseguir coses noves que fan que l’univers tinga més sentit: m’estic referint al plaer que provoca la demostració d’un teorema que se’ns resisteix, l’anàlisi sintàctica d’una intricada oració composta etc.

En definitiva, al meu entendre, no es tracta d’«educar en emocions», sinó d’«educar les emocions».

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací