El moll de càrrega

per Francesc Viadel

Societat

Dels antics magatzems de la cooperativa només queda un solar on abans s’havien aixecat naus immenses com transatlàntics en què, durant l’hivern, des de primeres hores de l’alba i fins a la mitjanit, trafegava un exèrcit de treballadores i treballadors triant taronges, apilant compactes muralles de caixons ran a gavadals de fruita, movent palets d’un extrem a l’altre, embotint de mercaderia els ventres de camions de totes les mides, preparant les comandes per als àvids compradors alemanys, anglesos...

És un solar de l’extensió d’un desert on creixen les males herbes i on, de tant en tant, s’albiren gats enormes com panteres sotjant les seues preses invisibles. El fendeix l’estructura de ciment dels molls de càrrega, insòlita com la columna vertebral d’un dinosaure abandonada en un erm.

Recorde nítidament aquells molls de càrrega una matinada glaciar de finals potser d’un novembre de fa més de trenta anys. El cel s’ha desfermat i plou tant que a penes es pot veure res a dos pams del nas. Si continua plovent així, el món, el nostre món, es romprà del tot. Els collidors es quedaran a casa i en uns pocs dies es buidaran les càmeres on maduren les taronges. Aleshores, els treballadors del magatzem es quedaran també de braços plegats. Tots els jornalers deixaran d’anar als bars i les dones moderaran tant com podran les seues compres a les botigues del poble. Així són les coses. Hi ha prou amb uns quants dies de tempesta per a deixar ferit de mort aquell fràgil univers situat en el bell mig del paradís.

De moment, però, cal continuar abastint els mercats encara que el firmament estiga a punt de caure’ns damunt i esclafar-nos com a panderoles.

Fa només mitja hora que he entrat al magatzem. Tinc el cos adolorit després d’unes quantes jornades de quasi doblar les hores. Ningú no t’obliga a fer extres però si et negues tothom et mira com un fluix o, pitjor, com un gossarro. Em senc les lumbars. Estic baldat.

Només d'arribar, l’encarregat, amb les maneres d’un sergent, m’ha manat apilar caixons sobre un palet. Pesen com el dimoni i tinc molt poca traça per a manegar-los, sobretot quan la pila comença a ser tan alta com una muixeranga i arriba el moment crucial d’encimbellar-los. Al meu costat, una xicota un poc més major que jo, prima com un secall, els cabells curts, etiqueta els meus caixons. Em mira de reüll amb uns ulls com a plats, sorpresa que siga tan maldestre. Fins i tot, en alguna ocasió, visiblement molesta, ella mateixa acaba el palet amb l’habilitat d’una acròbata. Entre les seues mans, aquells caixons semblen plens només d’aire. No puc evitar sentir una mica de vergonya davant les mirades de desdeny que, furtivament, em llença cada vegada que acaba per mi un dels palets.

De sobte, l’encarregat, un quarantí amb el cap pelat com la closca d’un ou, apareix no sé d’on i se m’atansa amb aires de gran vedette. És l’amo i senyor de tots nosaltres. Li deixen fer i ell fa i desfà. Em té ganes i no tan sols per la meua manca d’habilitat -tot i que jo hi pose molta voluntat- sinó perquè els que manen de veritat fa uns dies el van obligar a contractar-me. El president és un familiar llunyà meu i ell no ho sap -i jo tampoc aleshores- però el meu besavi patern va ser el primer secretari-comptador de l’empresa allà pel 1919. El cas és que amb la temporada començada han cridat a tothom menys a mi. El pare, alarmat, no tarda en moure fils. El meu jornal fa molta falta a casa.

Així les coses, des que he posat els peus en aquelles naus l’encarregat em tracta amb duresa. De vegades, en passar pel meu costat, em fa comentaris un punt despectius davant de tothom. M’humilia subtilment, sense mirar-me mai als ulls. Tots els seus gestos cap a mi tenen l’aire d’una petita, mesquina venjança d’encarregat ofès.

Aquell matí, amb severitat m’ordena que el seguesca fins als molls de càrrega que estan pràcticament a la intempèrie, a penes coberts per un voladís. Allà, ell mateix em proporciona un gruixut impermeable com de pescador i un carretó amb dos braços per a moure els palets. Tot seguit m’ordena que espere allà. I en això, el responsable del moll li ix al davant i protesta enèrgicament. Li havia demanat un treballador experimentat capaç de col·locar ràpidament dins dels camionets que esperen per a anar al port o a l’estació de trens, sis palets completats. És una tasca que requereix d’un ensinistrament previ. No és una feina per a un jove com jo. L’encarregat, però, no s’arronsa i, de colp, em veig dins d’un aquells vehicles atrotinats intentant col·locar el meu primer palet. Sembla una tasca impossible. No hi cap, tant se val com el pose. La veritat és que no sé com bellugar aquella mol·lície en tan poc d’espai. El xofer s’impacienta i el meu camàlic, un tipus fort com un bou, m’escridassa perquè espavile. Estic xop de dalt a baix. Aterrit de fred. Tothom em mira amb un mig somrís burleta.

No han passat ni quinze minuts i, de sobte, torna a aparèixer l’encarregat i en un bot entra dins del camió vociferant mentre jo intente vanament col·locar aquella mort. Finalment, em titlla d’inútil. Deixe anar el carretó i li salte al coll. L’empeny, el repte, es fa menut, insignificant... els camàlics riuen, se’n foten d’ell... Al cap d’uns pocs minuts un dels sindicalistes ve a buscar-me i se m’enduu amb ell a una zona enretirada de la nau on s’ordenen caixetes de poc pes amb taronges de calibre escollit que van embolicades en papers de colors llampants. “Ací estaràs bé”, m’assegura amistosament.

Al cap d’uns pocs dies, l’encarregat intentarà que em facen fora. La jugada, però, li ix malament. Se les haurà de veure llavors amb el meu pare. No em tornarà a molestar, ni tampoc a dirigir-me la paraula. Això potser em fa més mal que no el fet que em toque els collons cada vegada que me’l trobe. La seua indiferència. Serà la meua primera i darrera temporada al magatzem. L’any següent aniré a collir al camp, amb el pare.

Aquest estiu, a la cua d’un supermercat a tocar del solar de la vella cooperativa, vaig ensopegar amb l’encarregat. Estava prou major però no havia canviat gaire. Per un moment, se’m va passar pel cap saludar-lo. Disculpar-me, potser, per aquella arrancada de jove. Les nostres mirades arribaren fins i tot a creuar-se durant un breu instant. Amb les mascaretes qui sap si em va reconèixer. I sense? No ho sé. I si ho va fer? Qui sap si no em va dir res perquè encara nia un soll de rancúnia en el més profund del seu pensament cap aquell jove que un dia el va desafiar. Tant se val.

Des del balcó de casa de la meua mare divise aquell solar immens sota un cel de vegades d’un blau encegador, tot pintat de núvols. De vegades, il·luminat per les primeres clarors del matí abans que isca a caminar o mentre em prenc un cafè i repasse en el telèfon les darreres notícies sobre la puta pandèmia. Com siga, en estiu o en hivern, l’ombra dels molls de càrrega, d’aquell costellar de gegant, sempre projecta la seua ombra dentada sobre el fred ciment. Una ombra dominadora del no-res.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací