Mirar cap a un altre costat

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Societat

En els temps que corren centrar la mirada és quasi impossible. Mil estímuls en la jungla capitalista ho impedeixen. Constants cridades, a banda i banda; centellejos lluminosos sense treva, en la nit del consumisme; múltiples signes; pantalles; imatges virals i excessos visuals ens desgasten els ulls i ens obliguen a mirar just on no hauriem de fer-ho. No és estrany, doncs, que en el pla físic proliferen tota sort de miopies, hipermetropíes, astigmatismes, estrabismes, presbícies i altres patologies oculars. Tot per haver oblidat psíquicament com mirar, per haver interioritzat que és preferible desviar la mirada, mirar cap a un altre costat.

El propi sistema que ens regeix sembla tindre un dels seus eixos en esta condició de desviament massiu de la mirada. Perquè si tothom mira cap a un altre lloc, no es mira allò essencial, i ací radica bàsicament la raó de ser de la política actual: a fer tot tipus de malabarismes, trucs i maniobres, a fi que els ciutadans es mantinguen atents a allò que no requereix l'atenció principal. A tot allò que és superflu, banal i insubstancial. No hi ha descans en esta batalla contra la mirada directa. Es tracta justament de tindre'ns amb els ulls donant voltes fins que ja no veiem, cansats de tant de vaivé.

Mirar cap a un altre costat és la base mateixa de la mentida que sustenta el dia a dia de la falsa normalitat. És la seua regla d'or, la seua condició necessària. Fer que els nostres ulls es perden, s'extravien, irriten i atrofien requereix una enorme quantitat de capital a invertir, de talent mercenari a emprar, d'intel·ligència perversa desenvolupada en campus universitaris d'excel·lència, centres d'investigació neoliberals i mitjans de comunicació desmobilitzadors. Al final només queda tancar momentàniament els ulls per a obtindre una pau passatgera que mai arriba.

Perquè mirar de front i amb profunditat les coses, els problemes, els desafiaments, les preguntes, és perillós per a qui ens vol permanentment decebuts i abatuts. Emprar els nostres ulls per a allò que haurien de fer disputaria el sentit del món als artífexs del seu contrasentit. Si tots dobleguen mansament el coll i fan com que no veuen, aleshores són uns pocs els que ens veuen, i gaudeixen amb això perquè només així poden mantenir el seu poder. Mirar sincerament és poder conéixer la veritat que sabem o intuïm. Mirar cap a un altre costat és deixar fer a les pitjors ombres, entregar-nos als seus foscos impulsos, decaure en els nostres drets. És temptador apartar la mirada i cedir a la por. Això se sap allà on s'orquestren les regles del món visible, que tants beneficis privats reporta. Mirar amb decisió i veure valentament són, en última instància, les formes subversives que poden fer-nos més lliures.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací