Més Museu

per Sebastià Carratalà

Cultura

Manuel Camarón Melià, 'Paisatge', s.d. Llapis i aiguada de tinta sobre paper
Manuel Camarón Melià, 'Paisatge', s.d. Llapis i aiguada de tinta sobre paper

A Més Museu, l’exposició d’una part de les adquisicions del Museu de Belles Arts de València dels últims deu anys, hi ha un dibuix que em va cridar l’atenció per la seua relació amb l’assumpte del qual he parlat les darreres setmanes. Un dibuix en què veiem una barca de vela llatina escorada a la dreta que navega a prop d’un indret costaner en el qual s’alça una torre rodona al costat d’un pont de dues arcades i davant d’un conjunt d’edificis, potser una vila, i d’unes muntanyes esbossades el perfil de les quals es fon amb l’horitzó marí. En primer terme, a l’esquerra, una mica de vegetació en unes roques esglaonades fins a l’aigua, just on roman, mig fora, una petita embarcació amb un parell de rems. Una peça, executada mitjançant uns pocs traços i unes quantes aiguades, en què Manuel Camarón Melià (Sogorb, 1763 - 1806), l’autor, demostra els elogis d’Orellana als seus paisatges: “Es profesor de sobresaliente mérito en países, y se puede asegurar que en el día es el único en España por este término” (citat per Adela Espinós en “La colección Miguel Martí Esteve”, 2016). La composició equilibrada i els motius recorden en certa mesura els d’alguns quadres d’artistes una mica anteriors, com ara aquells de Claude-Joseph Vernet en què s’hi erigeix alguna construcció similar vora la mar calmada, i, alhora, presenten trets propis del paisatgisme de principis del segle XIX. Un exemple de la visió del litoral dels artistes valencians d’aquest període que s’hi van interessar en el qual la presència humana, intuïda al llaüt, es limita a les persones que vivien de la mar. El mateix que ocorre en una tela seua de tema semblant, pertanyent a una col·lecció particular, en què només apareixen uns quants pescadors a l’Albufera.

Enrique Cuñat Garibó, 'Canal de l'Albufera', ca. 1925. Oli sobre llenç

Un paratge sobre el qual trobem en la mostra una altra obra molt posterior: Canal de l’Albufera, d’Enrique Cuñat (València, 1883 - 1959), un pintor qualificat de paisatgista peculiar per la voluntat d’allunyar-se de l’òrbita de Joaquín Sorolla. I que ho va fer, apunta David Gimilio, curador de Més Museu, “enfrontant-se al paisatge des d’una perspectiva nova, amb alguns enquadraments arriscats, distanciant-se de la llum exuberant i mediterrània, atenuada amb el color”. Un color que “Cuñat usa amb discreció, amb subtilitat”. El 1925, el periodista Artur Perucho (Borriana, 1902 - Mèxic DF, 1956), amb motiu d’una exposició de Cuñat al vestíbul del Teatre Principal de la seua ciutat, escrivia a El Pueblo: “Domina –¡todavía!– la tendencia sorollista en nuestros jóvenes pintores; tendencia que, por la fama de su magnífico iniciador, da muchas facilidades de éxito a los que la siguen. Pues bien; Enrique Cuñat va contra la corriente, no es sorollista, acaso no quiere serlo. Ha heredado de Sorolla lo legítimo: la rebeldía, no la visión ni la técnica. Por eso sus cuadros saben a cosa nueva, selecta, pura y nos producen una sensación que ninguna otra pintura nos supo dar”. I, el 1928, al catàleg de l’exhibició conjunta de Vicent Mulet i Enrique Cuñat a les Galeries Laietanes de Barcelona, hi deia: “Tots dos es caracteritzen pel seu afany de defugir les llums violentes i enlluernadores, grates a l’escola de Sorolla. I així, naturalment, els ha fet esdevenir pintors d’una més fina sensibilitat, per tal com els obliga a matisar d’una manera més suau i delicada que no els que pinten paisatges a ple sol –aquell sol de l’horta valenciana que esborra els contorns i no deixa veure els detalls de les coses” (citat per Josep M. Palomero en Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho, 2015). El 1931, Cuñat va començar a participar en les exposicions de la Sala Blava, un espai creat el 1929 al carrer Redempció, a prop de la Universitat, amb la intenció de promocionar els moviments artístics que rebutjaven l’academicisme. Un espai que aplegava el nucli renovador valencià i on es duien a terme conferències i reunions a les quals assistien, entre altres, Josep Renau, Manuela Ballester, Tonico Ballester, Rafael Pérez Contel, Maria Labrandero, Max Aub, Juan Gil-Albert i Francesc Almela i Vives. En aquest mateix centre, s’hi va fundar llavors l’Agrupació Valencianista Republicana. Cuñat, afiliat a la CNT, durant la Guerra Civil, va col·laborar en els treballs dels tallers gràfics de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i va dissenyar nombrosos cartells per a la CNT-FAI.

 Balbino Giner, 'Cordada de presos. Deportats a Bata', 1932. Oli sobre llenç

Més jove, i també compromès amb un art més rupturista, Balbino Giner (València, 1910 - Perpinyà, 1976) va donar suport al manifest antisorollista publicat per Josep Renau amb motiu de l’Exposició d’Art de Llevant celebrada, el 1929, al Palau Municipal de l’Exposició Regional. “No a l’art dels vells artistes […] no a l’art dels joves vells…”, hi clamava Renau. El 1931, Giner va aconseguir la plaça de pensionat de la Diputació per continuar estudiant a Madrid i, el 1934, a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma. Després, es va instal·lar a París amb Pérez Contel. El 1932, va pintar Cordada de presos. Deportats a Bata, una peça que ara podem admirar a Més Museu. L’obra, de caràcter expressionista, colors grisencs i neutres, i tonalitats apagades, i amb dues figures principals contundents, remet a la Revolta de l’Alt Llobregat i a la repressió subsegüent. El gener d’aquell any, la vaga del sector tèxtil a Cercs, al Berguedà, a causa de les condicions de treball pèssimes, va ser secundada pels miners de Fígols i de seguida es va estendre a altres municipis -Gironella, Balsareny, Sallent…-, on els comitès revolucionaris van ocupar els ajuntaments i van proclamar la instauració del comunisme llibertari. El govern republicà, presidit per Manuel Azaña, decidit a acabar amb la sublevació i a aplicar un càstig exemplar als responsables, no va acceptar la proposta de negociació de Lluís Companys, i va enviar-hi l’exèrcit, que va reduir en poc de temps els revoltats. Malgrat que no hi va haver trets ni víctimes, més de cent arrestats, entre els quals reconeguts militants anarquistes considerats perillosos, com ara Durruti i els germans Ascaso, que no hi havien intervingut, va ser deportats sense judici a l’Àfrica Occidental Espanyola, passant per Cadis, Fuerteventura, Dakar, Bata (Guinea Equatorial), l’illa de Fernando Poo (actual Bioko) i Villa Cisneros (Sàhara). Un periple de mesos a bord del vell vapor Buenos Aires en el qual es van produir motins, vagues de fam, malalties, fugues i va morir un dels presos.

El dibuix de Manuel Camarón i els olis d’Enrique Cuñat i de Balbino Giner, tan diferents, són només tres de les quaranta-cinc peces que podem admirar al Museu de Belles Arts de València fins al 17 de gener. Un conjunt tan extens cronològicament, del segle XV a l’actualitat, que bé mereix que en continuem parlant.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací