Un altre missatge del rei

per Jesús Peris

Societat

Discurs de Nadal de Felp VI / YouTube
Discurs de Nadal de Felp VI / YouTube

Reconec que soc una d’eixes persones que no poden deixar d’escoltar el missatge del rei per televisió la nit de Nadal. Em sembla fascinant i em genera una mena de gaudi estrany. És una de les vegades en les quals és més evident l’anacronisme i el component mític que implica la monarquia. Un senyor que ocupa el lloc que ocupa per ser qui és i fill de qui és es dirigeix a nosaltres sentint-se legitimat -legalment ho està- per parlar-nos amb paternalisme i condescendència.

L’estil, malgrat que un suposa que al llarg de les dècades i el pas del Campetxano al Preparat hi haurà hagut diverses plomes en la seua redacció, negres, se’n deia abans, ai el racisme banal, és prou paregut. Fa una repassada als temes estrella de l’any -la crisi, l’atur, el terrorisme- i un enfilall de llocs comuns de coaching barat parlant de la capacitat d’esforç, de superació i de resistència del poble espanyol davant els problemes de cada any. I el que em sembla més divertit i sempre m’ho ha semblat és que parla del poble espanyol, d’Espanya, dels espanyols -molta Espanya ha d’haver en el discurs, és clar-, des de fora i des de dalt.

El rei parla als seus súbdits i súbdites de problemes que algú li ha escrit, ho fa perquè sent que toca de manera ritual, però ni els coneix ni els entén. Què sabrà ell dels problemes per arribar a final de mes, de l’atur, de la precarietat, de qualsevol forma de crisi econòmica? Què sabrà ell fins i tot d’esforç, o d’una cosa tan senzilla com viure sense la permanent bambolla d’adulació i sense el dineret assegurat ja siga per l’erari públic o per alguna d’eixes fundacions divertides i els monarques amics. Però ell parla com una mena de pare bo, comprensiu i encoratjador. S’ha de dir en honor a la veritat que al Campetxano li eixia millor aquest paper. El Preparat està molt preparat però li costa molt lliurar-se d’aquest aire de pijo emprenyat. Però intentar-ho ho intenta. De tota manera li ix molt millor el paper de pare castigador que dóna cobertura a les nyesples repartides a tort i a dret per antiavalots, guàrdies civils i piolins en general. L’amo tronant que amenaça amb fulminar amb un raig els súbdits que han eixit revoltosos el clava.

En qualsevol cas, haver sentit eixe discurs any rere any m’ha permés assitir a grans èxits interpretats en directe -bo, no en directe, que un monarca no deixa res a la improvisació, però sí en la primera emissió. Per exemple, allò que la llei era igual per a tots que va dir el Campetxano. No sé quantes preses haurien de fer per evitar que se li escaparen les rialles o el somriure cínic.

Enguany, clar, no m’ho perdré. I l’espere amb expectació. Serà capaç, com ja va fer al memorable discurs del 18 de març, amb tots i totes recentment confinats i confinades i amb la declaració emfàtica de renunciar a l’herència del campetxano encara recent, de fer de manera impassible l’enfilall de llocs comuns habitual de coach barat com si els temes que afecten la monarquia no anaren amb ell? Serà capaç de tornar a parlar de l’esforç dels demés, de la capacitat de resistència dels demés, i no parlarà de la la resistència de la duresa pètrea de la seua pròpia i real cara? Serà capaç de no dir di una paraula de la única cosa sobre la qual té vertaderament interés el que diga?

Jo no m’ho perdré. I el gaudiré, perquè l’espectacle del cinisme de sang blava té quelcom de fascinant. Impressiona veure fins on pot arribar l’ostentació de la pròpia impunitat -inviolabilitat li’n diuen-, la sensació -certa- d’estar per damunt de la llei i ni tan sols haver de donar explicacions, però al mateix temps el seu allunyament de la realitat social. El seu cinisme és rebut amb ironia per moltíssima gent que no se sent ja súbdit ni vassall.

En qualsevol cas, el discurs que sense dubte més gaudiré és aquell en que anuncie que plega i ho deixa. Fins i tot si és un discurs per omissió com la fugida per cames del besavi, o el comunicat vergonyós del pare amb fugida per cames inclosa, que es veu que és tradició familiar. Si pot ser, això sí, sense dur-se amb ell el botí, encara que supose que això serà massa demanar. A veure si pot ser. A veure si ho fem possible.

Bon Nadal i visca la República.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací