‘Les espines del peix’ de Josep Colomer, l’escriptor que escrivia en secret

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Lourdes Toledo

La Veu dels Llibres

Josep Colomer | Foto: Prats i Camps
Josep Colomer | Foto: Prats i Camps

Ben poc, o quasi res, havíem sentit parlar fins ara de Josep Colomer (Benitatxell, 1957) en l’àmbit literari. De fet, fins ara Colomer –mestre i llicenciat en filologia catalana– havia escrit sobre l’arquitectura tradicional i havia editat les memòries d’un vicari de la comarca de la Marina, i poc més. Ningú sospitava, ni tan sols els més propers a ell, que guardava i anava avançant una novel·la ambiciosa tan en secret.

Ningú a casa seua sabia què feia Colomer tancat a l’estudi, dia rere dia. I mentrestant, ell escrivia Les espines del peix –una novel·la inicialment de set-centes pàgines, finalment bastant reduïda, i llargament reeixida– que aquest escriptor novell anava construint en la més absoluta discreció.

Per a sorpresa de molts, començant pel jurat que li va atorgar el Premi Octubre Andròmina de narrativa 2019, i seguint per la crítica i els lectors, aquest ha estat un debut literari insòlit, una arrencada triomfal que ha deixat prou gent bocabadada. I ara intentaré explicar el perquè de tot plegat. 

Per a sorpresa de molts aquest ha estat un debut literari insòlit, una arrencada triomfal que ha deixat prou gent bocabadada.

Les espines del peix és, d’entrada, una novel·la atípica. Diferents relats –tot i no ser un recull de contes, tampoc és una novel·la com tradicionalment la pensem, sinó una novel·la en el sentit més flexible i permeable del gènere– conformen una estructura i conten la història d’un poble. En ella entren el gènere epistolar, la crònica social i periodística, el sainet quotidià, els diàlegs més rocambolescos, els escenaris més minuciosos i la teatralitat de les escenes més inaudites.

Tot és possible a Benià, aquest poble imaginat de bellesa privilegiada que existeix en la realitat i molts lectors reconeixeran. I la història coral i polièdrica que hi conta Colomer és un drama, el drama d’una comarca, la Marina, que va eixir de la misèria, d’una existència que obligava a emigrar per a viure, passada després per la pobresa de boca i d’esperit que va dur la postguerra i el franquisme, i que va anar a parar a l’altra misèria, una mort anunciada, aquella que vindria de la mà de l’ocupació especulativa, lariquesa ràpida i l’esclat urbanístic dels setanta. Milions per avui, destrossa per a demà i per a sempre. Però ningú deia res, qui podia s’omplia la butxaca, i bon vent i barca nova!

Edicions Tres i Quatre (2020)

Per això aquesta història la conta el poble, Benià, perquè el poble l’ha patida, i la conta amb tantes veus com hi vivien. De fet, el poble és el gran protagonista, només que va cedint gota a gota la seua veu als personatges més estrambòtics i esperpèntics que pugueu imaginar, i a d’altres, ben candorosos. I és la teatralitat dels personatges allò que impregna caràcter, solidesa i peculiaritat a la història, perquè cada veu, cada vida, és un bocí de poble, d’història, contada, a més, des de la riquesa i la naturalitat lingüística, emprant els registres de la comarca, però sense caure en el dialectalisme, sinó conservant la riquesa i la plasticitat d’un llenguatge heretat i miraculosament preservat.

I per damunt de tot i de tots, hi ha el to, la paraula del narrador. Un narrador que juga amb els lectores i lectors, que igualment ens parla com la veu del No-Do, que com el cronista de la comarca, o com ho faria un predicador. Però de sobte, la veu esdevé una mirada indiscreta darrere de la finestra, o l’encanteri produït per un narrador de rondalles, “allò era i no era”, o la veu llunyana i precisa de Déu Nostre Senyor anunciant-nos la fi del món.

Aquest còctel polifònic, junt amb una escenografia detallada, tots els escenaris de la memòria, és de vital importància perquè en el detall està també la majestuositat del llibre.

I aquest còctel polifònic, junt amb una escenografia detallada, tots els escenaris de la memòria, és de vital importància perquè en el detall està també la majestuositat del llibre, tot i que de vegades peca d’excés, i potser un editor intervencionista a l’anglosaxona hi hauria mesurat i matisat les descripcions. Però tret d’un cert abús de les descripcions i l’aparició de certs personatges que en ocasions impedeixen fluir el relat, tot i que potser és intencionat, Colomer juga com vol amb els lectors, despistant-los, fent-los anar i vindre pel poble, pel temps.

En tot cas, el temps dirà, i caldrà veure com gestiona aquest autor la seua obra, què ve després, i si passat aquest debut en la literatura tan sorprenent i amb tant de solatge, hi ha continuïtat. Trencar el gel és difícil, però encara ho és més mantenir-se en la corda. Si ha estat o no una xamba literària, també ho sabrem.

En tot cas, i no serà perquè el llibre no m’ha sorprès i agradat, que ho ha fet, i molt, m’estaré de dir coses del tipus “és la novel·la de l’any o Colomer, un autor revelació”, i ho faré per prudència, potser ja ho diran els altres. El que sí tinc clar és que Les espines del peix ens segresta l’atenció i ens fa riure a tort i a dret perquè l’humor és el gran protagonista: l’humor àcid i corrosiu, però també l’humor beneit i l’humor amable i refinat, tots els humors valencians possibles estan en Les espines del peix. No s’entendria aquesta història sense l’humor, i poques vegades he rigut tant llegint una novel·la, potser perquè com diu el mateix Colomer: “volia passar-m’ho bé escrivint-la”.

Crec que així ho va fer, i de passada, ens ha deixat una crònica fabulosa, tocada de cert surrealisme, d’un temps, d’un país que –com deia aquell– mai no hem fet, però tampoc desfet del tot. Només una mica.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací