Amputar Alacant

per Francesc Viadel

Llengua

Alacant
Alacant

Fa uns dies, VOX i PP, amb l’estranya i oportunista excepció de CS, van intentar en el ple de l’Ajuntament d’Alacant que la ciutat deixés de ser de predomini lingüístic valencià. No és la primera vegada -ni serà tampoc l’última- que l’unitarisme espanyol intenta l’amputació simbòlica de la ciutat de la resta del país. Del seu país que no és Múrcia ni Castella-La Manxa, ni tampoc cap districte de Madrid. Tot plegat, el de la liquidació del valencià a la ciutat és l’únic suretismo real que, ara com ara, poden aplicar i, és evident, no perden oportunitat per a fer-ho.

Des de l’òptica del nacionalisme espanyol a Alacant -però també en València amb uns baixíssims percentatges d’ús social de la llengua del país- s'hauria de rematar públicament el valencià, confirmar legalment la seua desprotecció. Per cert, que el debat de la proposta de l’extrema dreta va coincidir amb una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en què s’ha fixat un mínim del 25% de castellà en les aules catalanes en un intent més de malmetre el sistema d’immersió lingüística. Els jutges han resolt així a favor d’un recurs de l’Advocacia de l’Estat presentat mentre governava el PP. No cal dir que la batalla contra la pervivència de la nostra llengua no es produeix només a Alacant sinó també a Vic, Manacor o Sant Francesc Xavier.

Tampoc cal ser cap doctor en lleis per a saber que l’única llengua efectivament protegida és el castellà. Ho va assenyalar, vaticinar, un punt iracund Joan Fuster el 1981 en el seu opuscle, Ara o mai: “ (...) les fantasmagòriques declaracions de ser ‘las demás lenguas españolas’ -les que no són el castellà- un patrimonio cultural que serà objeto de especial respeto y protección’, no obtindran cap concreció vàlida, per mòdica que siga, i les ‘autonomies’, allà on arriben a ser-ho de veres i tinguen pendent ‘un conflicte lingüístic’, es veuran sense dispositius pràctics per a iniciar qualsevol mínima reivindicació (...)”.

En el cas que ens ocupa la majoria dels sociolingüistes seriosos del país han pensat -i pensen- que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) aprovada el 1983 precisament en la capital de les comarques del sud, no passava de ser, com va afirmar contundentment Toni Mollà, “una simple despenalització d’usos”. Per cert, que el PCPV, a les ordres d'Antonio Palomares, es va resistir inicialment a la llei demanant que l’aprenentatge del valencià fos voluntari tot i respectant la voluntat dels pares, i que la definició de predomini lingüístic no s’assentés només sobre la base històrica, sinó que tingués en compte els fluxos migratoris. A la pràctica, acceptar això hauria significat que ni Alacant ni València haurien estan incloses en la LUEV com a zones de predomini lingüístic del valencià.

El cas és que tants anys després de la seua aprovació i després de patir durant quasi dues dècades un PP filocastellà fins al moll dels ossos, no podem dir que les perspectives de futur del valencià siguen bones. Si algú té algun dubte només li cal informar-se de la velocitat a la qual està produint-se la substitució lingüística a Catalunya i extreure’n les seues pròpies conclusions.

Així les coses, l’extrema dreta sap molt bé on furga. Alacant és una ciutat, socialment, amb una escassa consciència lingüística -com València, si fa no fa- en un país sense una política per al valencià. Els riscos polítics de mentir i enfangar a compte del valencià, de generar un conflicte lingüístic, són pocs i els rèdits a obtenir molts, sobretot si l’adversari polític s’hi sent incòmode jugant en aquest camp.

La proposta de VOX i del PP ha estat ràpidament contestada per més de 10 mil ciutadans d’arreu del territori. Però amb això no n’hi ha prou, tal com advertia l’altre dia el president d’El Tempir d’Elx, Josep Escribano, que ha reclamat públicament, entre d’altres, una política lingüística sectorialitzada i territorialitzada que atenga les diverses realitats sociolingüístiques del País Valencià. Em tem, però, que això no passarà. Si el Botànic ha estat incapaç d’ajudar tan sols a assentar les bases d’una mínima estructura comunicativa en valencià tan necessària per a la seua recuperació, com pot imaginar políticament una proposta de l’abast de la que planteja Escribano?

La qüestió no és senzilla i alguns plantejaments tan remots com el de Joan Fuster són més vigents que mai. La solució passa per la política, però sobretot per una reconscienciació lingüística potent com la que va prendre als anys vuitanta des de la certitud que la situació era d’emergència. Per cert, que advertia l’assagista de Sueca en l’opuscle citat que si els catalanoparlants deixaven de parlar la nostra llengua “el saldo seria tenebrós”. I afegia: “Ens convertirem ¿en què? No en ‘espanyols’, perquè ja ho érem per definició jurídica, molt abans. ¿En què?” Doncs, això.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací