Encara hi ha dues pintures paisatgístiques a Més Museu que no vaig mencionar en l’article anterior. D’una banda, Paisatge de la Serra de Ronda (1860), de Manuel Barrón (Sevilla, 1814 - 1884), un dels millors representants del romanticisme andalús, que remet a un paratge ple de connotacions pintoresques per als viatgers i per als lectors dels llibres que descrivien aquestes contrades en aquella època, i, d’altra banda, Paisatge nocturn a Venècia (ca. 1894), d’Antonio Muñoz Degrain (València, 1840 - Màlaga, 1924), de característiques ben diferents. Si, en la primera, el lloc hi està representat amb precisió a partir de l’observació del natural, en la segona, la vista de la llacuna veneciana il·luminada per una lluna mig oculta darrere dels núvols és imaginària en bona mesura. Una ciutat fantàstica, allunyada de la visió costumista, que l’autor va recrear diverses vegades a partir de la seua primera estada el 1882. De fet, la composició i alguns elements, com ara el palau, on la gran quantitat de torxes i fanals encesos indica que s’està celebrant una festa, s’assemblen a una altra escena, diürna en aquest cas, propietat del MUBAV.

Assenyala Carlos Reyero, exdirector de la institució, al catàleg que aquest quadre és una rèplica prou exacta d’un altre exposat probablement al Círculo de Bellas Artes de Madrid el 1894 que es coneix per una fotografia. Tot i això, “la simplificació tècnica respecte de les anteriors ha fet pensar en la intervenció de la deixebla preferida del pintor, Flora López Castrillo”. Una de les poques pintores espanyoles d’aquest període que va destacar com a paisatgista, una especialitat més conreada per les artistes de la resta d’Europa. Dins del gènere, també va dur a terme marines, com per exemple la que es conserva al Prado, una obra de caràcter simbolista premiada a l’Exposició de Belles Arts del 1912 i adquirida per l’Estat.

Al costat d’aquesta Venècia quimèrica, hi trobem Retrat de xiquet jugant (1903), de Cecilio Pla, un pintor que també es va interessar per la mar i va traslladar al llenç l’ambient que es respirava llavors a les platges valencianes. “Poc predisposat a la polèmica, Pla s’inclina per una via descompromesa de temes atractius i gent feliç més pròxima a la utopia de la vida moderna que al món real, i en aquesta via es converteix en un dels principals cronistes gràfics de la societat elegant de Madrid i València”, assenyala Carmen Gracia (Arte valenciano, 1998). I això és precisament el que fa en aquesta peça en la qual un infant ben mudat pertanyent a una família benestant s’entreté amb un joc denominat Hipòdrom assegut en un confortable sofà. Una imatge domèstica pròpia de les classes acomodades resolta de manera àgil i amb un efecte semblant al d’un desenfocament fotogràfic lleuger.

No és l’únic nen que veiem a Més Museu. El conjunt de dibuixos d’Ignacio Pinazo, datats entre el 1883 i el 1885, mostren els seus fills de curta edat gitats en diverses posicions. Uns quants d’aquests esbossos a llapis, huit en concret, formen part d’un quadern en què l’artista va començar a treballar després de tornar d’Itàlia, i altres, de format una mica més gran, com ara una sanguina, més elaborada, semblen estudis preparatoris de pintures, assenyala Aida Pons al catàleg. Especialment expressius són aquells en els quals el seu segon fill, de pocs mesos, s’esplaia amb una pilota, mou un sonall o joguineja amb el germà gran. D’aquest mateix autor, també hi podem admirar una taula petita, Eixida de missa. Diumenge de Rams (1890). Un apunt d’un motiu, els aplecs de caire festiu, pel qual sentia una certa predilecció, ja que li permetia provar de capturar l’amalgama d’elements i el moviment d’un moment fugaç mitjançant una pintura directa al marge de les convencions. De fet, Pinazo, a poc a poc, es va desempallegar de l’academicisme i va consagrar el seu treball a investigar sobre la llum, el color i la forma. Així, pinzellades desfetes i pessics d’oli d’un cromatisme intens i vibrant, sobretot els dels grocs de les palmes, basteixen aquesta escena registrada d’un colp d’ull davant de la porta dels Apòstols de la catedral de València, a penes perceptible.

I precisament el seu primogènit, José Pinazo (Roma, 1879 - Madrid, 1933), també hi treu el cap, mai millor dit, amb un autoretrat del 1904. Artista format amb el seu pare -igual que el seu germà Ignacio, que va triar l’escultura-, va demostrar les seues qualitats de manera precoç. Als setze anys va rebre els primers guardons i, el 1900, va obtenir una segona medalla a l’Exposició Universal de París. Una urbs on, a l’edat de vint-i-cinc anys, va executar segurament aquesta obra dedicada, pel que es pot entreveure escrit a la part superior de la signatura, a Magdalena Mitjans, la seua futura esposa. De tres quarts i amb un bigoti amb les puntes arquejades amunt -detalls que recorden el Velázquez custodiat al Museu, assenyala Aida Pons-, el pintor ens mira amb serenor i seriositat. Unes qualitats capgirades en els tocs ràpids i carregats de blanc, blau, groc, ocre, violeta, morat i siena del fulard que li penja de coll.

MÉS MUSEU

Últimes adquisicions del Museu de Belles Arts de València (2010-2020).

Sala Ribalta d’exposicions temporals.

Fins al 17 de gener. 

Curador: David Gimilio (conservador d’Art valencià del Museu de Belles Arts de València)

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací