Les paradoxes de la sobre-edificació

per El Rogle Coop. V., Alfredo Artigas Chaves

Societat

Escultura 'L'home avió' homenatge a Carlos Fabra a l'Aeroport de Castelló
Escultura 'L'home avió' homenatge a Carlos Fabra a l'Aeroport de Castelló

Les «obres faraòniques», han sigut un dels trets més reconeixibles de l’edificació valenciana a les últimes dècades. La classe política i empresarial va assolir la idea que són els megaprojectes els que posen un territori en el mapa, i entre totes normalitzàrem que els desenvolupaments urbans primaren l’espectacle «cap a fora» a generar uns mitjans habitacionals adequats i sostenibles per al veïnat.

A la memòria col·lectiva, doncs, han quedat gravats aeroports sense avions, circuits de Fórmula 1 que tanquen poc després d’inaugurar-se, o obres públiques amb sobrecosts tan amples com opacs.

Però la «febra de la rajola» ha tingut altra vessant, potser de conseqüències més greus, de la que s’ha parlat menys. En 1950 hi havia aproximadament 6,5 milions d'habitatges en Espanya, per a una població d'uns 27 milions d'habitants. En 2011, teníem 26 milions de cases per a 47 milions de persones1. En 60 anys la població no ha arribat a duplicar-se, mentre que el parc residencial s'ha multiplicat per quatre.

Actualment vivim en llars molt més xicotetes (de 4,4 persones en 1950 a 2,6 en 2011), i el nostre territori s’ha omplit d’habitatge secundari i buit (la vivenda principal, en la qual es viu de forma habitual, representava el 94% del parc immobiliari en 1950. En 2011 era només el 67%)2. Així, Espanya, és, amb diferència, un dels països del món amb major parc d’habitatge per habitant, contrastant inclús amb altres estats dels considerats «més desenvolupats»

Aquest fenomen ha tingut especials conseqüències al País Valencià, on el litoral ha sigut cimentat i abarrotat d’apartaments, on quasi tots els pobles han comptat amb plans urbanístics expansius i on les ciutats tenen els pisos cada vegada més infrautilitzats.

La crisi de 2008, originada per l’esclafit de la bambolla immobiliària, va semblar un punt d’inflexió. La ciutadania començava a criticar les pràctiques especulatives dels grans tenidors de vivenda, es posava l’accent sobre la funció social dels habitatges, s’incorporaven perspectives ecologistes a la reflexió, i es qüestionava el model de creixement perpetu, que era una de les «vaques sagrades» de la nostra economia.

Però aquesta visió crítica va ser prompte soterrada amb discursos d’un teixit empresarial i polític que tornava a vore en el creixement urbanístic una de les millors vies per a la recuperació econòmica. En menys d’una dècada havíem oblidat les nostres errades, les grues brollaven de nou, i el nombre de llicències de vivenda nova augmentava cada any, mentre la població no creix.

Aquesta paradoxa és encara més visible en les ciutats, i València és exemple perfecte. La seua població porta estancada més d’una dècada, però al seu sòl s’estan desenvolupant diferents projectes urbanístics, que en total suposaran uns 24.000 habitatges nous. Habitatges que podrien albergar a unes 60.000 persones que no sabem bé d'on s'espera que arriben.

El creixement dels nuclis urbans, de pas, agreuja el desequilibri territorial. Molts pobles van buidant-se de vida, mentre que les ciutats del seu entorn pugnen per continuar una senda d’expansió, desaconsellada tant per urbanistes com per ecologistes.

Però si resulta paradoxal construir més i més vivenda quan la població roman estable, o expandir les ciutats mentre es despoblen les àrees rurals, encara resulta més cridaner que amb aquest parc immobiliari sobredimensionat, no siguem capaços de garantir el dret a l’habitatge de bona part de la ciutadania.

Ni la COVID-19 ha abaixat substancialment els preus immobiliaris. L’accés a un nou habitatge resulta impossible per a amples sectors poblacionals, i davant una nova crisi econòmica, moltes famílies veuen de prop el risc de desnonament. Per no parlar dels milers de persones que ja viuen al carrer. Davant això, les mesures dels poders públics s’ocupen de frenar a curt termini part de l’emergència residencial, però no actuen sobre aquesta estructura immobiliària que prima el negoci d’unes poques front a les necessitats de totes.

En la nostra societat, l’habitatge continua valorant-se massa com a bé de consum i actiu d’inversió, i poc com a espai segur i digne on habitar. Mentre continuem fomentant això (tolerant les pràctiques dels grans agents que mercantilitzen el nostre hàbitat, però també amb les nostres pràctiques com a consumidors o xicotets propietaris de vivenda), no ens estranyem que les paradoxes de la sobre-edificació s’accentuen. Tensant més un ecosistema quasi esgotat, i continuant amb les inèrcies que condemnen a la precarietat habitacional a cada vegada més de nosaltres.

 

[1] Dades de l’INE recopilades en “Historia de la vivienda en España en el siglo XXI” (2013).
[2] Xifres del Cens de Població i Habitatge de 2011 de l’INE.



La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací