El rei és culpable

per Silvestre Vilaplana

Cultura

L'obra 'Edip rei'
L'obra 'Edip rei' | IES Manuel García Barros a Estrada

Confesse la meua debilitat per Èdip rei. L’obra teatral de Sòfocles (cc 496- 406 aC) atresora molts dels gran temes que la literatura desenvoluparà després des de diverses òptiques i és per dret propi un dels mites de la literatura universal. Potser per això, per aquesta universalitat sense parangó, sovint ens sembla trobar el reflex de la seua història en la realitat que ens envolta.

En el clàssic grec, enmig d’una pandèmia de pesta que assota la població, el rei ha de descobrir qui és el culpable de la mort de Laios, el rei que l’ha precedit. Aquesta és l’única solució, com ha vaticinat l’oracle a Delfos, per salvar-los de l’infortuni que els devasta. Èdip, que ha esdevingut monarca de Tebes pel seu matrimoni amb Iocasta, la reina vídua de Laios, inicia una recerca per “descobrir els assassins de Laios i matar-los o bé condemnar-los a l’exili”. Aquesta investigació enfronta Èdip a una realitat que li costa d’acceptar i que determina la tragèdia del personatge: va ser ell el causant de la mort del pare i ara és el marit de la seua pròpia mare amb qui, a més, ha tingut quatre fills.

La construcció de l’obra és meravellosa perquè, partint del desconeixement absolut, el protagonista remodela a través de testimonis els moments finals de la vida del rei mort i, amb ell, entenem els perquès del crim. Aquesta concepció, pròpia d’una novel·la negra, és molt complicada de bastir i ha esta imitada en diverses ocasions a través del temps i en diferents formats, com per exemple per Agatha Christie en la novel·la L’assassinat de Roger Ackroyd , o també en el cinema per Alan Parquer a El cor de l’àngel, basada en l’obra de William Hjortsberg.

A Èdip rei trobem la concepció més pura de l’heroi tràgic grec però també, juntament amb el paper fatalista de l’oracle, se’ns ofereixen punts de reflexió sobre la justícia, la culpa, les conseqüències de les nostres accions i unes quantes escenes de molta força i violència que contribuïren a generar la catarsi en l’espectador original i que encara avui ens commouen.

Sòfocles va crear 123 obres dramàtiques però a penes n’han sobreviscut set tragèdies, totes elles d’una gran força dramàtica. L’obra de Sòfocles va ser concebuda en l’Atenes bressol de la democràcia i potser per això exigeix la lògica de la responsabilitat i l’assumpció de culpes per part dels governants i prioritza el bé major, el benestar de la població, a la individualitat dels protagonistes. Premisses que ara sovint ens semblen també part d’una ficció.

La grandesa d’Èdip rei és que mai no passa de moda, sempre hi ha perspectives que ens fan actual l’obra perquè ens aporta un espill per reflectir-nos i un punt de vista per contemplar el que vivim. I d’aquesta manera, a dia d’avui, nosaltres enmig d’una pandèmia on també el món “es consumeix amb morts sens nombre” i amb les estructures de l’estat soscavades per les actuacions corruptes dels qui haurien de ser models de virtut, recordem inevitablement el clàssic grec.

En l’actualitat Freüd seria incapaç de relatar-nos un complex com el que l’obra de Sòfocles li inspirà perquè els reis no tenen grandesa ni virtut i ja no maten els pares sense saber-ho ni a través d’un discurs (som en temps de traïcions shakesperianes), ni compleixen les lleis que ells mateixos han pregonat dient que són iguals per a tots, ni encara menys assumeixen les culpes i abandonen el regne camí de l’exili pel bé de la població que diuen estimar. “Un malvat soc – reconeix Èdip -, i fill de malvats”. Tant se val. Els espectadors de l’obra teatral clàssica i nosaltres, espectadors de la realitat que l’emmiralla, veiem molt clar allò que al protagonista li costa de reconèixer: el rei és culpable.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací