'Diari de l’any de la pesta' de Daniel Defoe

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Romà Seguí i Francès

La Veu dels Llibres

Daniel Defoe
Daniel Defoe

Daniel Defoe, al Diari de l’any de la pesta, descriu la pesta bubònica que va assolar Londres en 1665. És un relat en primera persona que serveix per narrar el que hi va succeir. D’una banda, recull qualsevol tipus d’anècdota que reflectisca com anava escampant-se la pandèmia, amb tota mena de detalls per explicar les diferents conductes. D’una altra, introdueix dades estadístiques i reflexions que intenten emmarcar una situació tan desastrosa (es calcula que va morir un 20% de la població).

La tria del diari com a gènere, en aquest cas, és una llicència literària. Daniel Defoe tenia 5 anys en 1665. Per tant, s’evidencia que és una obra de ficció, tot i que descriu amb una prosa esfereïdora els successos que van assolar Londres. O dit d’una altra manera, la llicència literària serveix per dotar de realitat totes les planes del suposat diari. La primera persona fa que ens endinsem en una ciutat on campava la mort a cada cantó.

Ací no en trobem, de negacionistes: la mort campa per qualsevol espai i deixa un rastre de cadàvers que tots els ciutadans contemplen cada dia.

És evident que, com en qualsevol altra pandèmia, trobem paral·lelismes amb la situació actual de la COVID-19. Tanmateix, s’ha de partir d’un fet que capgira la nostra percepció. La mort ací té pudors per a qualsevol ciutadà: és present pertot arreu. Els cadàvers els repleguen en carros que circulen per tota la ciutat. Hi ha morts a les cases, als carrers. La percepció del perill del contagi és constant, perquè el percentatge de morts era altíssim. Ací no en trobem, de negacionistes: la mort campa per qualsevol espai i deixa un rastre de cadàvers que tots els ciutadans contemplen cada dia. En tot cas, sí que s’assenyalen pràctiques que no es consideren adients. A més a més, hi ha un altre paràmetre que descol·loca: la gestió de la pandèmia no es troba sota el comandament de cap polític. L’administració de la ciutat, amb els jutges de gestors, és la que enfronta la catàstrofe amb uns mitjans diferents. Perquè, en aparèixer els primers morts, la Cort es trasllada ben lluny per no contagiar-se. I els qui poden, marxen al més aviat possible. La pesta implica la mort en molts casos i els qui la patiran amb més contundència seran els pobres.

Marbot Edicions (2018)

L’ambient apocalíptic va promoure sermons que anunciaven la fi del món i, alhora, va potenciar la venda de remeis meravellosos que suposadament servien per combatre la malaltia. Daniel Defoe, des d’una òptica religiosa, critica els qui asseguren que la pesta és conseqüència dels pecats i anima que aquest discurs evidencie aspectes més cristians. D’una altra banda, critica els qui fan fortuna amb la desgràcia dels malalts.

Daniel Defoe intenta combinar anècdotes i relats amb dades que especifiquen com es va desenvolupar la pandèmia i procura posar trellat en els casos que tenen més de ficció que no de realitat.

El discurs, però, de Daniel Defoe intenta combinar anècdotes i relats amb dades que especifiquen com es va desenvolupar la pandèmia i procura posar trellat en els casos que tenen més de ficció que no de realitat. La prosa va molt més enllà de la invenció: explica com confinaven a una casa una família i com se n’escapolien, o com s’autoconfinaven a cases i embarcacions per fugir de la pandèmia. Fins i tot, com es defensaven les poblacions per no deixar que els contagiaren els forasters. 

Una qüestió interessant són els comentaris sobre les dades estadístiques pel que fa al recompte de morts en determinats col·lectius, com ara els d’embarassades o suïcides. La forma de combatre les dades oficials indica un coneixement molt proper del que va succeir.

La prosa en primera persona de Daniel Defoe ens convida a reflexionar sobre les conductes en temps de pandèmia. No és només un llibre històric que ens fa reviure la pesta de 1665 sinó que intenta explicar-nos quins factors humans condicionen la percepció que tenim d’una mort que s’escampa pertot arreu. Paga la pena llegir-lo per veure que hi ha temes que són eterns.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací