Bon profit: 'Restaurant Caníbal' de Gabriel Magalhães

LA LLIBERIA: NARRATIVA

per Àlex Martín Escribà

La Veu dels Llibres

Gabriel Magalhães| Silvia P. Cabeza
Gabriel Magalhães| Silvia P. Cabeza

“De tant menjar morts s’havien quedat amb cara de cadàvers”. Així és Restaurant Caníbal, una novel·la còmica i original però també espaordidora, una història que gira al voltant d’un restaurant a la ciutat de Porto on –atenció!– és possible degustar carn humana. Sota aquest atractiu plantejament, la publicació d’aquest llibre té com a mínim dos mèrits que cal realçar: en primer lloc, l’increment i la importància de les traduccions del gènere policíac al català –no abunden precisament– i en segon, un nou descobriment d’un escriptor portuguès del gènere que ens ocupa: a l’imprescindible José Cardoso Pires amb Balada de la platja dels gossos –publicada a la mítica col·lecció “La Negra” de La Magrana l’any 1987–, darrerament n’han aparegut d’altres al nostre mercat com són Mário Zambujal, amb Crònica dels bons trinxeraires, i Francisco Moita Flores, amb Estrella polar. En aquesta ocasió, li toca el torn a Gabriel Magalhães, natural d’Angola, escriptor, poeta i articulista, destacat professor de literatura a la Universitat de la Beira Interior i reconegut per ser tot un especialista en les relacions entre Catalunya i Portugal.

Restaurant Caníbal és una novel·la còmica i original però també espaordidora, una història que gira al voltant d’un restaurant a la ciutat de Porto on –atenció!– és possible degustar carn humana.

El subgènere d’aquesta novel·la no és pas nou: és conegut com a gastronoir, etiqueta que ha fet fortuna en aquests darrers anys. I és que històricament la combinació entre gastronomia i novel·la negra ja té una certa tradició: primer de caire hedonista, des del gust per la cervesa de Nero Wolfe, detectiu de Rex Stout, el plaer de Poirot pels bons àpats i els deliciosos pastissos de Miss Marple d’Àgatha Christie, l’afecció de Jules Maigret de Georges Simenon per la bona taula; les receptes i exquisideses de Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán, la menta i l’alfàbrega de Fabio Montale de Jean-Claude Izzo o els plats preparats per l’Adelina a Salvo Montalbano d’Andrea Camilleri. Però més enllà existeix també una versió més canibalesca com ara el sofisticat Patrick Bateman de Bret Easton Bellis (qui no es recorda d’American Psycho!), el cas d’Hannibal Lecter de Thomas Harris o Manual del caníbal, de l’argentí Carlos Balmaceda.

Pagès editors (2020)

Restaurant Caníbal ens relata, doncs, les vicissituds d’aquest restaurant, anomenat O sabor de mundo, amb dotze taules d’insomni i uns plats ben saborosos. Alguns de composicions antropofàgiques, extrets de cossos fúnebres donats a la ciència per un grapat de bitllets que són transportats en un original camió de gelats.

El missatge crític de Magalhães té un doble vessant: d’una banda, una crítica a la pèrdua dels drets humans i una defensa de la dignitat humana i, de l’altra, la crítica ferotge a l’endogàmic i encarcarat món universitari que l’escriptor coneix (i pateix) de primera mà.

I encara n’hi ha més: aquestes accions estan beneïdes per la Unió Europea i sota un projecte d’investigació anomenat RONC, on el missatge crític de Magalhães té un doble vessant: d’una banda, una crítica a la pèrdua dels drets humans i una defensa de la dignitat humana i, de l’altra, la crítica ferotge a l’endogàmic i encarcarat món universitari que l’escriptor coneix (i pateix) de primera mà. Tot plegat, farcit amb un humor sarcàstic, irònic, contundent on les rialles són constants ja que “aquesta és una feina on es vomita el primer dia”, “que tots tinguem un bon dia i una bona mort”, “faci les coses que la mort és segura” ambientat a la ciutat de Porto i altres localitzacions –Serra do Açor, Quinta do Pombal–, que suposa un recorregut ben encisador (i alhora nostàlgic i sentimental) per la geografia portuguesa.

Una novel·la compromesa i surrealista, que planteja els límits i les dimensions del canibalisme a determinades societats, on en determinades cultures menjar-se cadàvers té efectes curatius com ara atenuar el desequilibri psíquic, curar l’efecte antidepressiu, recuperar la confiança, assolir determinades virtuts del rival etc...  

Gabriel Magalhães excel·leix, negreja magistralment amb l’humor (quina gran combinació!) i mostra –un cop més– com el policial a Portugal té exquisits tresors amagats que cal descobrir i llegir. Bon profit!

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací