El riu

per Francesc Viadel

Territori

El riu
El riu

El riu és territori prohibit. El pare ens ordena severament no anar-hi. No serà ell qui ens castigue si de cas desobeïm sinó una força obscura, del tot inabastable a la nostra comprensió, de la qual ni ell mateix no podrà protegir-nos. El cas és que al riu hi ha un gorg voraç i traïdor que s’engul els xiquets com si foren pinyols d’oliva, com un gripau afamegat s’engul una mosca, com una serp enorme a un pollet, com el gat al dissortat ratolí. El pare contava que de menuts, a l’estiu, els xiquets solien anar a nadar devora aquell gorg. Nuets i feliços, després s’afartaven de bresquilles, d’albercocs, de prunes, potser de la carn refrescant d’un meló d’Alger rebentat contra el cantell d’un paretó de séquia. El cas és que el gorg com si fos un Déu malèfic, de tant en tant, es cobrava aquella insultant alegria de viure empassant-se amb la seua llengua gèlida de fang un, dos cossos escanyolits i bells. El gorg té tanta força com un miler d’homes, és tan fred com una serralada de cadàvers, tant despietat com una gossada salvatge. És com un tumor del mateix riu, com un dimoni que el posseeix.

"No aneu, al riu..." ens mana el pare sense deixar d’assenyalar-nos amb el seu dit engroguit per la nicotina, arquejant les seues celles negres, amb l’espant insinuat en els seus enormes ulls marrons. I nosaltres, xiquets encara, ens el mirem respectuosos i atemorits. En la foscor, el pare sent l’espectre d’aquell gorg assassí panteixar penosament, impotent de no tenir-lo a ell que tantes vegades, valent com és, l’ha desafiat. No hi haurà dia de la seua existència que el pare no olore el seu alè pútrid de canyes regurgitades i peixos ofegats. Tampoc no hi haurà dia mentre visca, però, que no pense en aquell temps feliç vora riu, en aquells estius de foc i sucre.

Com siga, la mare, molts anys després que ell se n’haja anat, fa seu també aquell terror d’aigua. Només era una xiqueta quan va veure passar per davant de sa casa un gegant que duia, carregat al llom, pulcrament embolicat en una manta, un xiquet ofegat. En un tres i no res, el gorg li havia devorat l’ànima i, després, havia perbocat impúdicament la seua pell i els seus ossos, les seues despulles. Tot el carrer, rememora la mare, és un plor. La gent, aterrida, tremola de cap a peus, es mor també de la pena. Aquella criatura hauria fet la comunió d’haver viscut una mica més. El record d’aquell cosset sense vida restarà per sempre més tatuat en la memòria de molts, obrirà ferides incurables en diverses estirps de la tribu. Ferides que mai no cicatritzaran.

Tinc, tenia por al riu. I amb tot i això, no el podia evitar. De menut, jo mateix, camí de l’escola, creue cada dia el riu per la passarel·la de ferro que han construït a posta i que han pintat de color taronja. Des d’allà divise el riu en tota la seua extensió. Al fons, veig com la muntanya blava es retalla sobre un cel infinit. És la muntanya que amaga còmplice el sol i la lluna, que vomita quan vol les boires que amanyaguen les marjals i els horts voretats de palmeres i magraners, de ginjolers, de figueres. Sobre aquell pont els xiquets en eixir de classe juguem a acaçar-nos. Sovint guaitem per veure passar l’aigua si de cas el riu va ple. I si va de buit ho fem per mirar com pasturen els cavalls cadavèrics dels gitanos. Si una tardor qualsevol amenaça d’eixir-se’n de mare, als xiquets ens envien a casa. Mentre passem a l’altra banda, fugint esperitats, no podem evitar mirar de reüll l’espectacle de l’aigua enfurismada arrossegant garberes de canyes, animals, objectes sense forma, arbres...

Ja de més gran, a boqueta nit, en els graons d’aquella passarel·la amb vistes al pati de l’escola, el meu cos s’estremirà en sentir el frec d’uns pits, el tacte suau d’unes mans, la textura carnosa d’uns llavis. Llavors, rauquen les granotes i el cel sembla una flassada de vellut atzur dèbilment il·luminada sobre la qual s’ha escampat un grapat de perles. Es sent el remoreig de l’aigua, a penes un filet. En la foscúria dels camins, no massa lluny d’aquells graons, entre tarongers vora riu, els joves amants fan l’amor ferotgement, sense miraments i, en acabar, fumen una mica de haixix i miren embadocats, estúpidament, una estona la lluna.

Sense el riu no hauria suportat la pesantor de tantes solituds i absències juntes. No hi ha matí que no torne al riu creuant per aquella mateixa passarel·la on he deixat com a penyora bona part del tresor de la meua memòria de llum. Camine en direcció a la muntanya blava, amb passa segura, sense detenir-me a penes. Des de la carretera veig l’indret on un dia fou el gorg i pense les seues víctimes, la por, també el pare com un Déu protector i invicte. Res no haig de témer ja, però, pense. I, llavors, continue caminant durant una bona estona fins que arribe al bosc de ribera i, de colp, amb l’ànima nua penetre excitat en la seua abundor de xops blancs, freixes, gatells, tamarius, oms, senills, nadaletes, grams d’aigua, xisca, epilobis... Els tudons en el cel dibuixen amb el seu vol jeroglífics que guarden la resposta a tots els meus anhels perquè una qualsevol bruixa els puga desxifrar... És només un joc entre jo i els tudons per a desafiar les forces ocultes que un dia, malgrat tot, van decidir assecar el gorg potser perquè va ser incapaç d’endur-se al pare. I cada matí el riu em parla i em promet un estiu de nenúfars i clorofil·la, un temps sense por. Em parla mentre el vent fa un udol llarg dins dels canyars. En això, dues garses es posen sobre un enorme tronc ferit amb cors i promeses eternes d’amor i aguanten pacients i superbes el galanteig d’una merla idiota. Refila la cadernera sobre el brancam raquític d’un caquier repelat.

Dins del boscam, vora riu, lluny de tot, lluny de mi, somie el seu gemec de plaer, les seus mans, el cel roig del ponent, una felicitat menuda, abastable. Aviat passarà aquest hivern. Ho sé. M’ho ha mussitat el riu. Res no haig de témer.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací