Més de cinc segles d’art

per Sebastià Carratalà

Cultura

Hernando Llanos, 'Sant Sebastià' (detall), ca. 1505 - 1525. Oli sobre fusta
Hernando Llanos, 'Sant Sebastià' (detall), ca. 1505 - 1525. Oli sobre fusta

L’home, dret sobre un ixent de l’arbre al qual l’han lligat, eleva els ulls al cel amb expressió de súplica. Pràcticament nu, mostra un cos atlètic, malgrat la desarticulació que li provoca la tensió dels braços ben amarrats al tronc. Al fons, un rierol, un pont i un castell situat al vessant d’una muntanya semblen a punt d’esvair-se i d’esdevindre tan incorporis com el cel. Aquesta subtilesa en el tractament també s’aprecia en el modelat de la musculatura del jove dut a terme amb “una tècnica de successives veladures transparents que en algunes zones deixen traslluir fins i tot el dibuix subjacent”, assenyala David Gimilio al catàleg de Més Museu. Un modelat impol·lut perquè el pintor, Hernando Llanos (ca. 1470 - ca. 1525), ens mostra aquest soldat romà del temps de Dioclecià, anomenat Sebastià, just abans que les fletxes li travessen la carn i es convertisca en un màrtir cristià.

Hernando Llanos, 'Sant Sebastià', ca. 1505 - 1525. Oli sobre fusta

Hernando Llanos i Fernando Yáñez de la Almedina, pintors originaris de la Manxa, van arribar a València al voltant del 1506 procedents d’Itàlia, on havien conegut amb molta probabilitat Leonardo da Vinci. “Tots dos havien estudiat l’anatomia humana, les formes sòlides de les roques i les canviants dels núvols, així com les modificacions que la distància produïa en la coloració de l’atmosfera”, apunta Carme Gracia (Arte Valenciano, 1998). L’any següent, el capítol de la catedral va encarregar a “els Ferrandos, pintors”, nom amb què es coneixia els manxecs, les portes del retaule de l’altar major de la seu, una composició sobre la vida de la Mare de Déu en la qual es van allunyar de les convencions del gòtic en el disseny i en l’execució. Arran d’aquesta obra, els van sorgir nombroses comandes i molts seguidors. El Sant Sebastià de Llanos també va tindre ressò en els principals artistes de la ciutat, que van provar d’imitar-lo, però amb una diferència conceptual, indica Gimilio: els altres representen “l’instant en què el sant ja havia sigut assagetat”, un instant que “destaca el to religiós” i, en canvi, “Llanos, amb la seua formació humanística, es lliura a l’estudi de l’anatomia de l’ésser humà com a tema principal i el despulla de tota significació religiosa”.

 Joan Macip, àlies Joan de Joanes, 'La Mare de Déu de l'Esperança' (detall), 1550-1579. Oli sobre fusta

Un dels pintors que va rebre les influències de Llanos i Yáñez, a més de les d’altres creadors que va conèixer segurament a Itàlia, va ser Vicent Macip (Andilla, 1475 - València, 1545), qui va instruir el seu fill, Joan Vicent Macip (la Font de la Figuera, ca. 1505 - Bocairent, 1579), àlies Joan de Joanes. Un autor, aquest darrer, del qual podem admirar a Més Museu tres taules: La Mare de Déu de l’Esperança, Santa Maria Magdalena penitent i Sant Roc. Al voltant del 1550, l’any en què va heretar el taller patern, el Concili de Trento va promulgar mesures contra el luxe i a favor de l’estímul de la pietat i l’exaltació dels personatges sagrats. Així, “l’aparent senzillesa d’aquestes pintures era el resultat d’una profunda reflexió i d’una comprensió absoluta dels requeriments de les noves directrius contrareformistes”, afirma Gracia. En la primera taula, comenta Carlos Soler, “es venera Maria com a persona que ofereix l’esperança de l’arribada del Salvador”. I per tal de provar d’explicar l’encarnació del Verb en la Verge, un dels dogmes de la fe catòlica, Maria porta l’evangeli de Sant Lluc obert per les pàgines en què al·ludeix a l’Anunciació. A més, hi veiem que, d’acord amb l’ambient de fervor de l’època, Joanes va endolcir la rotunditat de les formes del pare i va matisar els seus colors càlids i poderosos.

  Francesc Ribalta, 'Consagració de sant Eloi com a bisbe de Noyon', ca. 1607. Oli sobre fusta

I justament enfront d’aquestes peces, n’hi ha unes quantes de Francesc Ribalta (Solsona, 1565 - València, 1628) relacionades de manera directa amb el retaule que els Macip van dur a terme per a la capella de Sant Eloi de l’església de Santa Caterina entre 1534 i 1540. Una comanda del gremi de platers a l’obrador de tots dos en què, malgrat això, s’estipulava que l’execució fora a càrrec “d’en Joan Macip, e no d’alguna altra persona”. Per dissort, el 1584, un incendi va afectar l’obra i va provocar danys importants. Uns danys que, vint-i-tres anys després, el 1607, la confraria va provar de reparar amb la contractació de Ribalta, que havia de “pintar y traslladar les mateases pintures que hui yha en lo dit retaule les quals estan fetes de la mà de Joannes amb tota la perfeccio posible…”. Els comitents segurament coneixien la seua habilitat per imitar Joanes i que estava al corrent de les normes imposades per la Contrareforma.

 Francesc Ribalta, 'Verge anunciada', ca. 1607. Oli sobre taula

Del conjunt, que va ser desmuntat per tal de substituir-lo per un altre nou un poc abans del 1751, moment en què es va vendre algunes taules, podem contemplar a l’exposició Consagració de sant Eloi com a bisbe de Noyon, Sant Eloi entrega la cadira d’or al rei de França, L’arcàngel sant Gabriel i Verge anunciada. Les dues primeres, les més grans, van aparèixer a l’església de Sant Martí després de la Guerra Civil i, el 1961, es van adaptar al format que tenen en l’actualitat a fi d’instal·lar-les a la capella de la Comunió. “Una encertada adquisició”, en paraules de Vicente Samper, ja que “enforteix la presència de Francesc Ribalta al Museu de Belles Arts de València”.

I n’hi ha més, d’adquisicions encertades, com hem vist les darreres setmanes, malgrat la manca de pressupost adequat d’una banda i de professionals en la plantilla de la institució d’altra banda, adverteix David Gimilio, el curador de Més Museu. Una selecció de quaranta-cinc de les obres que s’han incorporat al fons del MUBAV en els últims deu anys, des d’una pintura del Mestre d’Artés (actiu a València entre el 1472 al 1538) fins al díptic de Carmen Calvo titulat Una cosa és l’existència del mal. Quan posades les mans a la part alta del pupitre (2011-2012). Una selecció que cal visitar abans que es clausure.

 

MÉS MUSEU

Últimes adquisicions del Museu de Belles Arts de València (2010-2020).

Sala Ribalta d’exposicions temporals.

Fins al 17 de gener.

Curador: David Gimilio (conservador d’Art valencià del Museu de Belles Arts de València)

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací