'Ara que estem junts' de Roc Casagran

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per P. Cano Server

La Veu dels Llibres

Roc Casagran
Roc Casagran

Quan per fi es reuneixen, quan després de molts anys es fa possible parlar amb aquell germà del qual la vida ens va obligar a separar-nos, qualsevol de nosaltres pensaria que Ara que estem junts és el moment de contar-ho tot.

No és, però, el retrobament que haguérem somiat amb una persona estimada, amb un germà bessó amb qui havíem cregut que no teníem prou afinitats per entendre’ns i descobrim que, per damunt de tot, l’amor és capaç de salvar diferències i unir les persones amb un vincle que va més enllà de l’existència.

Podríem afirmar que no es tracta d’una història de guerra, sinó de les conseqüències.

Ara que estem junts se’ns presenta com el relat d’un dels fragments de la història recent del segle XX que ha causat més dolor a tantes i tantes famílies, la guerra civil espanyola. Tanmateix, no podem dir que siga, ni de lluny, una crònica més del conflicte bèl·lic. La novel·la és, en realitat, la narració de tot allò que els esdevé a uns personatges concrets des que esclata la guerra fins a la seua vellesa. Més ben dit, podríem afirmar que no es tracta d’una història de guerra, sinó de les conseqüències que la guerra va tindre en unes persones que van patir la mateixa sort, mala sort, que altres milers.

D’una banda, la particularitat roman en contar la guerra des de fora de les trinxeres. D’una altra, i fonamental, la trobem en el punt de vista. Tòfol, un pre-adolescent és el protagonista i narrador en primera persona de tot allò que ocorre en cada moment: les primeres revoltes, la vida a casa amb el pare al front, la fugida, l’estada al camp d'Argelers...

Editorial Columna (2012)

Certament, són diverses les obres que n’han parlat, sobre els camps de concentració a la Catalunya Nord, de les condicions infrahumanes en què els refugiats que creuaven la frontera fugint de l’horror, s’hi trobaven. La diferència potser apareix quan ho veiem amb la mirada d’un personatge aliè a les causes d’aquell conflicte. És difícil imaginar la capacitat de supervivència que els humans podem arribar a desenvolupar en les circumstàncies més cruels; situacions que mai haurien de veure els ulls d’un infant que es veu obligat a créixer i, fins i tot, a incloure al seu imaginari, fets que mai ningú hauria de veure ni viure.

Però gosaríem dir, i no ens equivocaríem, que per damunt de tot Ara que estem junts és una història d’amor. L’amor fraternal de Tòfol i Tian, l’amor d’una dona que mai perd l’esperança de retrobar l’home quan acabe la guerra, l’amor d’uns avis que es fan càrrec d’un net en els pitjors moments i afronten un dels més durs dolors, l’amor de mare, l’amor en forma de solidaritat entre persones que pateixen el mateix infern....

La diferència potser apareix quan ho veiem amb la mirada d’un personatge aliè a les causes d’aquell conflicte.

Com se sol dir, en les circumstàncies adverses és quan es coneixen les persones, quan cadascú trau el millor i el pitjor d’ell mateix. A la guerra, a Argelers, els personatges es troben amb la deshumanització portada al límit, amb la mesquinesa en tota la seua extensió, la violència, la misèria, els més vils instints... Però també els més nobles. Perquè, per més que semble increïble, també forma part de la condició humana donar tot allò que mai creuríem per algú amb qui, simplement, compartim les emocions i vivències més fortes que es poden sentir.

I allí és on trobaran amics capaços de donar la vida pels altres, on una veïna se sotmetrà a la major de les humiliacions per aconseguir-li a la mare un lloc digne per a parir, on es crearan uns vincles que romandran a la memòria, i al cor, per sempre. I allí serà també on Tòfol descobrirà l’amor, un amor adolescent que l’acompanyarà tota la vida per sobre del temps i els oceans.

Una història amb l’amargura de l’exili com a fi, que, tanmateix, és el que els permet refer, o més aviat haver de tornar a crear, una vida on han de convertir en seua la terra que els acull i les noves relacions socials amb les persones que han sofert el mateix destí. Un final amb l’esment ,com a petit homenatge, a alguns dels personatges del món de la cultura (Tísner, Pere Calders, Anna Murià i Agustí Bartra) que, malgrat no saber si mai tornarien a Catalunya, no van deixar de treballar per la nostra literatura.

Per damunt de la crueltat, se’ns demostra que també les persones podem transformar la realitat, i de les històries més dures pot brollar la tendresa. Les memòries de Tòfol, amb el leitmotiv continu d’un poema del Tian, proven una vegada més que del més pudent fangar poden brotar flors. I la capacitat de renàixer des de la bondat humana, passe el que passe, es repeteix i ens ensenya que és possible de nou. Perquè com li diu la Tina, la germana petita del Tòfol: “És la vida mateixa, Tòfol, que és plena de poesia”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací