'L'estiu de l'amor' de Toni Orensanz

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Tomàs Llopis

La Veu dels Llibres

Toni Oresanz
Toni Oresanz

Rem tene verba sequentur. Amb aquestes paraules proclamava Marc Porci Cató “el Vell” que si tenies la matèria els mots vindrien sols. I aquest podria ser el cas, però no ho és del tot, del llibre que comentem. El punt de partida ja és en si mateix insòlit: imaginem un poble perdut en la més absoluta ruralia, on un dia arriba un pintor baix d’estatura, lleig i amb serrell, que a més no sap pintar, acompanyat d’una esplèndida i jove francesa i tots dos, a les poques hores d’arribar, ja fan gemegar el llit de l’hostal on “per imperatiu moral” s’han d’allotjar ja que no són casats i no poden quedar-se a la casa de la mare d’un amic del pintor, fill del poble.

A un poble perdut en la més absoluta ruralia un dia arriba un pintor baix d’estatura, lleig i amb serrell, que a més no sap pintar.

A tot això, afegim-li els prejudicis francòfobs: “Ai, ai, ai… Ja saps què li va passar al Sisquet a França: li va prendre tot una meuca. No són de fiar, les franceses. No ho són com nosaltres”, comenta un personatge en saber la notícia d’aquella arribada. “Què hi fa una dona tan maca amb un home tan cap de barana?” es pregunta el narrador fent seu el pensament de tot el poble. El terrabastall està servit.

Potser el lector ja ho ha endevinat: el pintor es diu Pablo Ruiz Picasso i la dama francesa és Fernande Olivier, la Bella, que va ser la primera parella sentimental de l’artista. Tots dos arriben, com és sabut, a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, l’estiu de 1909 i, òbviament, el fet no degué passar desapercebut entre la pagesia majoritàriament analfabeta i fortament influïda per la moral catòlica del moment. Un escàndol major que qualsevol terratrèmol.

Ara Llibres (2013)

El tema ja ha estat tractat per bé que més tangencialment per la mateixa Fernande Olivier als seus llibres de memòries, Picasso et ses Amis (1933) i Souvenirs intimes (1988), i per Isabel-Clara Simó, entre altres, a L’amant de Picasso (Bromera, 2005). Però ni en una autora ni en l’altra no hi ha coincidència en el propòsit o en l’estil i el resultat amb els de L’estiu de l’amor. Hi ha una base real comuna d’espais i de personatges coneguts en les biografies del pintor i la Fernande: Gertrude Stein, la seua parella Alice B. Toklas, els hostalers Antoni i Francisca, la família Pallarés, amiga de Picasso, potser algun personatge més i també l’omnipresent Plaça de l’Església d’Horta, escenari de la majoria dels esdeveniments. I a partir d’aquests materials comença una faula hilarant en el llibre que ens ocupa.

Un món caricaturitzat, al voltant de la dama exòtica, i pel qual passa una galeria de personatges dignes del millor sainet.

Amb L’estiu de l’amor, entrem en un món caricaturitzat, al voltant de la dama exòtica, i pel qual passa una galeria de personatges dignes del millor sainet: l’alcalde de tota la vida que s’aprofita del càrrec, el governador de la província, el sergent de la guàrdia civil —“la benemérita siempre está atenta y vigilante”—, el rector de la parròquia tothora disposat a conjurar l’escenari del pecat, les beates de torn, Jaumeta la Boja, Joanet l’agutzil, el sereno que diu les hores i no deixa dormir la Fernande, Lluís Floreal, l’anarquista acabat de desembarcar al poble fugint de la Setmana Tràgica, i fins i tot un apotecari austríac ben integrat a Horta i el metge local, que és testimoni privilegiat dels esdeveniments, fa de narrador i es fa valer d’un estratagema clarament delictiu per a accedir a la correspondència privada que la dama manté amb les senyores Toklas i Stein, i en publica algunes cartes per a benefici informatiu del lector. Tanmateix, val a dir-ho, aquesta enumeració no amaga el protagonisme coral de tot un poble que canvia usos i costums aquell 5 de juny de 1909 quan arriba “el cotxe de quatre rodes” amb tan il·lustres passatgers i mig torna a la normalitat quan passades unes setmanes se’ls emporta. No hi ha, però, un final tancat: després d’haver vist la Fernande no tot pot tornar a ser com abans.

Hem dubtat al començament que les paraules vinguen soles després que hom domina l’assumpte narratiu. En Toni Orensanz (Falset, 1970) hi ha un esforç subtil per deixar constància del parlar de la zona, ric en comparacions. Així el mestre del poble, “tot i que és mestre és més just que un pany de cop”, “la notícia va córrer com els millors bous dels Ports”, o la por que “allò pogués acabar com la comèdia de Falset”, per exemple. I fins i tot en la caricatura hi ha detalls lingüístics com ara el sergent de la guàrdia civil quan parla de “vagamundos”, expressió que no deixa de tenir la seua lògica al marge de la lexicologia més genuïna. Tot i això, la comèdia, que podria tenir un color local, ultrapassa el confortable localisme:

“—Com sap el meu nom? —va preguntar-me encuriosida [la Fernande al metge al poc temps d’haver arribat al poble].

—El deu haver dit el seu espòs —li vaig respondre jo, sense atrevir-me a confessar-li que, llavors, el seu nom el sabia jo i ja el devien conèixer, fins i tot més enllà de La Fatarella.”

Doncs aquesta és la veritable essència de la història: la dimensiò còsmica d’una anècdota. Diuen que deia Hemingway que el primer que havia de tenir una novel·la era la capacitat d’entretenir. Doncs aquesta, això, ja ho té i amb escreix.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací