Monstres marins

per Sebastià Carratalà

Cultura

Victor Hugo, 'El vaixell. Visió', ca. 1864-1865. Ploma, pinzell, tinta i aiguada sobre paper. Bibliothèque Nationale de France
Victor Hugo, 'El vaixell. Visió', ca. 1864-1865. Ploma, pinzell, tinta i aiguada sobre paper. Bibliothèque Nationale de France

L’11 de novembre del 1864, Gustave Courbet escrivia una carta a Victor Hugo, a qui no coneixia, en què li demanava permís per retratar-lo. No sabem què li va contestar el novel·lista, exiliat a l’illa de Guernsey des que s’havia oposat al colp d’estat que havia portat Napoleó III al poder el 1851. Però, en una segona missiva enviada a finals del mateix mes, el pintor s’hi mostrava una mica exaltat: «Vós ho heu dit, tinc la independència ferotge d’un muntanyenc; pense que es podrà posar amb valentia sobre la meua tomba, com diu l’amic Buchon: “Courbet sans courbettes” (Courbet sense reverències)». I li explicava, amb exageracions, que havia patit més que no ell: «En la flor de la vostra vida, Delacroix i vós no teníeu, com jo, l’Imperi per dir-vos: “Fora de nosaltres no hi ha salvació”. No teníeu cap mandat judicial contra vós. Les vostres mares no van fer, com la meua, passadissos subterranis a casa per fugir dels homes d’armes». A més, ell no s’inclinava: «Malgrat l’opressió que pesa sobre la nostra generació, malgrat els meus amics exiliats, perseguits, fins i tot amb gossos, als boscos de Morvan, encara en quedem quatre o cinc. Som prou forts i, malgrat els renegats, malgrat la França d’avui i els ramats esbojarrats, salvarem l’art, l’esperit i l’honestedat al nostre país».

Victor Hugo, 'Mar grossa. La Durande', ca. 1864-1865. Ploma, pinzell, tinta, aiguada i clarió sobre paper. Bibliothèque Nationale de France

Finalment, acceptava la invitació de viatjar a l’illa del Canal de la Mànega: «Sí, us visitaré, dec a la meua consciència aquest pelegrinatge». I feia uns comentaris interessants sobre les impressions que produïa la mar en ell, un home criat terra endins i que no s’havia acostat al litoral fins al 1841, amb 22 anys. A partir del 1854, dedicaria al tema molts llenços -com ja vam veure- i, en aquest moment, encara faltaven cinc anys perquè pintara la sèrie de quadres de temporals durant una estada a Étretat, a Normandia. Tot i que la darrera dècada havia sovintejat les platges, doncs, les impressions eren diferents de les que sentia a la seua terra: «Aniré al vostre refugi acollidor per contemplar l’espectacle de la mar. Els miradors de les nostres muntanyes també ens ofereixen l’espectacle il·limitat de la immensitat. El buit que no es pot omplir dona calma. Ho confesse, poeta, m’encanta la terra de les vaques i l’orquestra dels ramats innombrables que habiten les nostres muntanyes. La mar! La mar amb els seus atractius m’entristeix. Sense la seua joia, em fa l’efecte d’un tigre que riu; en la seua tristesa, em recorda les llàgrimes del cocodril i, en la seua fúria rugent, el monstre engabiat que no em pot engolir». Un monstre perillós, però tancat dins d’uns límits, al qual admirava amb seguretat a una distància prudencial. Així ho va narrar Guy de Maupassant en un article sobre l’experiència del pintor a la costa normanda. Per dissort, a causa de les circumstàncies adverses, Courbet no va poder dur a terme el retrat del geni de la ploma.

  Victor Hugo, 'El polp', ca. 1864-1865. Ploma, pinzell, tinta i aiguada sobre paper. Bibliothèque Nationale de France

Justament llavors, Hugo estava immers en la redacció d’Els treballadors de la mar, una novel·la  pròxima al gènere fantàstic, que havia començat el juny d’aquell mateix any, en què el protagonista solitari, en Gilliatt, s’enfronta a tempestes i fins i tot a un polp gegant. Una vegada conclosa, la primavera del 1865, va encarregar que enquadernaren el manuscrit i trenta sis dibuixos. Uns dibuixos que no eren il·lustracions del text, «sinó una selecció de composicions fetes abans, durant i després del procés d’escriptura, reflex de la creació gràfica del poeta en aquella època: marines i, a més, un dibuix de viatge i diverses caricatures» (Marie-Laure Prévost, «Un libro de artista: Los trabajadores del mar», 2000). En un, titulat El Polp, un cefalòpode descomunal projecta els seus tentacles plens de ventoses en totes direccions alhora que ens mira amb ulls amenaçadors. I en un altre posterior, Polp (1866-1869), una altra d’aquestes criatures formidables, d’aspecte «cendrós» i «tou», cosa encara «més espantosa», escampa els braços pel paper i adquireix una forma pròpia dels aràcnids. La taca de grafit esmicolat amb què aconsegueix aquesta aparença es fon amb la base cap a les puntes dels apèndixs.

Victor Hugo, 'Polp', 1866-1869. Pinzell, grafir esmicolat, tinta i aiguada sobre paper. Bibliothèque Nationale de France

L’espectacle marí fascinava Hugo igual que fascinava Courbet i tants altres artistes coetanis. Primer a l’illa de Jersey i, més tard, a la de Guernsey, l’autor de Nostra Senyora de París i Els miserables va dedicar poemes i narracions a l’oceà i a la gent que s’hi dedicava. «Imagineu l’estat de la meua ment en l’esplèndida soledat en la qual visc, com encimbellat en una roca, amb totes les grans bromeres de les onades i totes les nuvolades del cel sota la meua finestra. Habite aquest immens somni de l’oceà…», va dir en una carta adreçada a un amic el 1856. Un somni del qual fa l’efecte que van sorgir les borrasques, els naufragis i les quimeres que va plasmar en aquestes peces. En El vaixell. Visió, una gran onada, que recorda les que Courbet va traslladar a la tela més endavant, s’eleva davant de nosaltres i sacseja al capdamunt de la cresta una embarcació de vela, fràgil i insignificant davant del seu poder. En Mar grossa. La Durande, el vapor que en Gilliat prova de salvar naufraga enmig d’un cel fosc i una mar negrosa en la qual destaca la blancor de l’escuma. Victor Hugo, amb unes aiguades de tinta, unes pinzellades de guaix i uns tocs de clarió, ens fa sentir la força que sembla sorgir de les profunditats tenebroses d’un oceà embravit per anihilar homes i naus.



La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací