A qui espanta la igualtat lingüística?

per Eduard Ferrando

Opinió

A qui espanta la Igualtat lingüística?
A qui espanta la Igualtat lingüística?

Si he de començar l'article contestant la pregunta exposada al titular diria, sense cap por a equivocar-me, que al Govern actual, que pel que fa a la protecció de la llengua continua, com diuen a bona part del nostre país, "cagant per mig cul" i defugint l'execució d'una política lingüística ajustada a les necessitats que en reclama la situació. I qui ho dubte, que pense, per exemple, per què no ha pogut subsistir l'únic diari que publicava tots els continguts en valencià. Ho sé, ho sé, comence vehement i una miqueta prosaic, però és el que m'ha produït tornar a llegir l'InformeCAT 2020 (veges quina quimera) que elabora cada any la Plataforma per la Llengua, perquè exposa dades que comencen a produir histèria per a aquells que pensem que això de tenir una llengua pròpia és un tresor que cal acaronar i estimar, però sobretot protegir. 

Al tema. No faré un exhaustiu recorregut per no avorrir els lectors entre un garbull estadístic. L'InformeCAT és "un recull de cinquanta dades significatives sobre la situació del català [...] a partir de fonts oficials, mitjans de comunicació i estudis d’elaboració pròpia", tal com diu a la introducció del document. Només en destacaré tres i, per ser just, cal dir que n'hi ha alguna de positiva. Notem: "La meitat dels habitants de Catalunya creuen que català, valencià i mallorquí són llengües diferents", ja sabeu com seran les dades a la nostra terra en aquest aspecte; "menys del 15% dels habitants de la ciutat de València parlen habitualment en valencià", una misèria, i si algú ho veu com una fita, parlem-ne i que per favor em convença; i "el govern espanyol inverteix 0 € a la promoció del cinema en català entre el 2013 i el 2019", res a dir. Són dades d'àmbits molt diferents però que reflecteixen tres factors fonamentals que fan que la situació del català, ara com ara, siga terriblement delicada. 

La primera té molt a veure amb la ignorància, òbviament, però també amb la pandèmia (perdoneu-me-la, però la trobe adient) que fomenten des de fa molt de temps des d'estrats molt significatius de la política valenciana i espanyola, atiats involutàriament (espere) per aquells que es dediquen a polemitzar des de l'ambigüitat. Pel que fa a la segona, potser tots donem per perdut el cap i casal des de fa molts anys, i més si aprofundtitzes en la dada i veus que "el percentatge dels qui parlen només valencià habitualment és del [...] 6,1% el desembre (2019)", però caldrà repensar-ho perquè és una gran pèrdua. I l'última dada la destaque per fer palès que si algú s'ha de preocupar per la salut de la nostra llengua som nosaltres, d'Espanya, no n'hem d'esperar absolutament res.

És ben sabut que els que fem servir el valencià estem inclosos dins el sac de les llengües minoritàries. Un ventall enorme que representa el 96% de llengües que, en canvi, només parlen el 4% de la població mundial, mentre que l'altre 96% parla alguna de les que estan incloses en el 4% restant. En aquest context, no cap res que no siga seguir el procés natural del parlant, que no és un altre que fer servir la llengua pròpia sense cap tipus de por i deixar de banda qualsevol altra consideració aliena al procés lingüístic. Al respecte, la Carme Junyent, segurament una de les veus més autoritzades actualment per parlar de llengua, recordava en l'article «La mort de les llengües» que aquestes "[...] com a manifestació d’una capacitat humana universal no poden ser ni millors ni pitjors que unes altres", i ho conclou amb un aclaridor: "Quan desapareix una llengua [...] un grup humà és humiliat i menystingut per allò que li han transmès els qui l’han precedit". Clar i ras és del que es tracta: d'entendre què és el que perdem com a poble si no som capaços de mantenir el recurs vehicular amb què expliquem, a la nostra manera, com entenem el món. I a més, enfada molt saber que també hi ha culpables en tot això.

Així, la pregunta recurrent és: podem fer alguna cosa per la llengua? Jo vull pensar que sí. Pensem que ara com ara la llengua és un tema que emplena converses habitualment. I fins i tot, parlar d'allò de la substitució lingüística es troba entre discursos dels apocalíptics que no troben remei, dels qui la volen destrossar i dels nostàlgics, que s'omplin la boca i les camisetes d'eslògans asèptics que no van enlloc. Cal ser conscients que en un procés de substitució lingüística dins una mateixa comunitat s'esdevé una desaparició: la de la llengua que acaba per ser substituïda. Si a més, hi afegim que la llengua substituïda (que acostuma a ser la minoritzada) només es parla en un àmbit reduït, com és el nostre cas, no només desapareix en aquell territori, sinó que s'extingeix, mor aniquilada amb tot un llegat cultural darrere. Potser alguns no ho consideren important; jo, des de la meua insignificant i humil posició, sí, i molt. 

Arribats a aquest punt només ens queden dues possibles vies: deixar-la morir o protegir-la. Indubtablement em quede amb la segona. És evident que cal una reestructuració de les iniciatives, que s'ha d'obrir la perspectiva més enllà del sistema educatiu, que cal una política lingüística que s'atrevisca a executar projectes consensuats i fets per experts, que cal gestionar l'entusiasme i anar més enllà d'un romanticisme caduc i nociu..., en resum, que cal canviar la dinàmica amb una acció política decidida i d'acord amb el marc de la política lingüística actual més enllà de les absurdes trifulgues internes que en fagociten l'evolució.

Dit això, no tinc cap dubte que una de les propostes més sòlides que tenim ara mateix és l'exposada per Francesc Esteve i Alfons Esteve al llibre Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació. I ho és per la qualitat dels continguts i per la creació d'un nou model que supera la denostada LUEV; ho és perquè reflecteix un espectre d'actuació que n'amplia els àmbits; perquè supera la maleïda "exempció" amb el plantejament d'una "zonificació en territoris de predomini lingüístic" que esdevé "un principi reequilibrador i valencianitzador"; perquè hi dedica un apartat a la unitat de la llengua i ens desmarca de la visió del valencià com a "problema" que "redueix la nostra llengua als límits administratius valencians" i ens fa fora "d'una comunitat d'uns deu milions de parlants" amb els perjudicis que això suposa; perquè emmarca el concepte de comunitat lingüística per defugir la fredor d'àmbit o domini que són conceptes més tècnics..., en definitiva, una resposta proporcional a la situació actual de la nostra llengua i que caldria, com a mínim, considerar.

Per tant, i acabe de veres, si la proposta exposa un objectiu lícit del qual no hem gaudit mai com és la igualtat, quin és el problema? Ho dic jo? Que no és el seu problema...

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací