El 20 de gener del 1279, Pere II el Gran (València, 1240- Vilafranca del Penedès, 1285) aconseguia que el seu germà Jaume II de Mallorca (Montpeller, 1276 - Mallorca, 1311) signara una declaració de vassallatge a Perpinyà (el Rosselló). 

Fills de Jaume I i de Violant d’Hongria, pel darrer testament del seu pare (1262) després de la mort de l’infant Alfons, Pere rebé Catalunya, Aragó i València, mentre que el seu germà Jaume rebé les Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller. Aquest testament desplagué l’infant Pere, però hagué de cedir, tot mantenint recòndita la rancúnia. 

El 1262, Pere es casà amb Constança de Sicília. Participà en la campanya de Múrcia, especialment en la seva primera part (el 1265 i començament del 1266). El 1272 es distancià del seu pare i fou privat de tot càrrec i renda, fins que s’hi reconcilià l’any següent. El 1275 participà en la reducció de la revolta del seu germà Ferran Sanxis de Castre i altres nobles.

Es coronà rei a Saragossa el 16 de novembre de 1276, en una treva de la segona campanya contra el segon aixecament d’al-Azraq, menada pels sarraïns valencians, que dominà definitivament amb la presa de Montesa (1277). Aquesta victòria li permeté d’enfrontar-se a una lliga de barons rebels, la major part de les contrades d’Urgell, Pallars i Foix (les ciutats i viles estaven, però, al costat del rei), lluita que acabà amb la victòria de Pere al setge de Balaguer, on s’havien fet forts els barons, gràcies a l’acció dels balaguerins, que oferiren a Pere la rendició de la vila (1280). En el procés subsegüent, el rei perdonà els barons i els retornà els castells capturats, amb l’excepció del comte de Foix. Intervingué en el conflicte dels Infants de la Cerda, amb èxit, tot guardant en presó honrada al castell de Xàtiva els infants, que fugien de Castella a la mort del seu pare, conduïts per llur mare Blanca de França i llur àvia Violant d’Aragó.

Per la seua part, Jaume, en morir el seu pare (1276), entrà en possessió de la seva herència, establerta per testament d’aquest el 1262 i confirmada el 1272 (el regne de Mallorca, Menorca —encara en poder dels sarraïns—, la part reial d’Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller, la baronia d’Omelàs i el vescomtat de Carladès), i es coronà com a rei i confirmà els privilegis i les franqueses de Mallorca el 12 de setembre de 1276. El conflicte amb el seu germà esclatà aviat. 

Casat amb Esclarmunda de Foix (1275), ajudà el seu cunyat, el comte Roger Bernat III de Foix, que, com a vescomte de Castellbò, era aleshores rebel a la corona catalanoaragonesa, ajut que l’indisposà més encara amb el seu germà Pere. 

El 20 de gener de 1279, a Perpinyà, Pere aconseguí de Jaume una declaració de vassallatge per la qual els reis de Mallorca restaven obligats a retre homenatge al rei de Catalunya-Aragó i una vegada l’any tindrien obligació de presentar-se a la cort d’aquest com a mostra de vassallatge; Jaume II fou exceptuat en vida seva de la visita anual. 

La superposició de jurisdiccions li creà, però, complicats problemes a Montpeller, perquè tots dos reis havien de reconèixer el bisbe de Magalona, senyor de Montpeller. I per damunt de tots tres hi havia la suprema jerarquia del rei de França. Una reunió a Tolosa, pel desembre del 1280, de Jaume II de Mallorca amb Pere II de Catalunya-Aragó i Felip III de França deixà ben clares les diferències entre els uns i els altres: el senescal de Bellcaire, juntament amb el senescal de Carcassona, imposà condicions abusives, que provocaren esdeveniments dramàtics del 1280 al 1282; el monarca francès, tot esperonant els seus senescals, mantingué les esperances de Jaume II de Mallorca, per a una possible solució del problema de Montpeller que fos digna i satisfactòria per a tots dos. 

El 1283 Pere II, per part seva, després de la conquesta de Sicília, li demanà l’ajut si era atacat per França, però Jaume al·legà que l’excomunió del papa el deslligava de tot vassallatge. Signà un tractat secret amb Felip III i fortificà el Rosselló. 

L’any 1285 Pere entrà a Perpinyà, on sorprengué Jaume, que fugí per una claveguera i demanà auxili al rei de França, que envaí Catalunya; però hagué d’evacuar-la, i fou derrotat al coll de Panissars. 

Pere organitzà una expedició contra Mallorca, però, per malaltia, l’hagué d’encomanar al seu fill Alfons. Aquest, amb Roger de Llúria, posà setge a la ciutat de Mallorca, que es reté el 19 de novembre de 1285, i Alfons II de Catalunya es proclamà rei de Mallorca. Tres incursions de Jaume en terres del Principat, del 1286 o el 1288, no tingueren èxit. La pau de Tarascó (1291) ignorà igualment les reclamacions. Finalment, el tractar d‘Anagni (1295) li restituí el regne de Mallorca, amb la condició de reconèixer el vassallatge de Catalunya-Aragó. 

Els darrers anys de Jaume II foren de pau i d’excel·lent govern. Fou conegut com el bon rei Jaume. Fundà a l’illa principal onze viles noves pels volts del 1300. Sanejà les finances i féu batre moneda mallorquina. Protegí el seu amic Ramon Llull.

Fonts: Lluís Tudela, «Jaume II d’Aragó i el regne de Mallorca: l’etapa de conflictivitat»,  2017  /  Enciclopèdia Catalana  /  Viquipèdia

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací