País de paraules. «Martingala»

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Llengua

País de paraules. «Martingala»
País de paraules. «Martingala»

L'altre dia raonava a la pandèmica manera amb el company Juli Jordà, el creador del Paraules en xarxa i un dels lingüistes més autoritzats per a parlar de llengua actualment, sobre quins haurien de ser els criteris perquè la tria de les paraules no emanara sempre cert col·loquialisme. Literalment em va dir que l'article podria prendre «un to divulgatiu i planer, parlar de temes teòricament menys "populars"» i com soc ben obedient i sempre m'han dit que cal fer cas als que en saben, m'he posat. I ie, la cosa sona senzilla però la tasca és àrdua.

He de confessar que sempre que mamprenc un article em costa molt escollir la paraula, i ara que he delimitat la cerca el repte és encara més interessant. Però com acostuma a passar, de sobte, rep l'impacte comunicatiu i m'enfronte a una realitat semàntica inesperada que m'atrau i, com qui va al bancal a florejar les meloneres, vaig triant aquelles més curioses perquè tothom puga descobrir els secrets més recòndits del mot. Uff, perdó per la comparació i sí, pare de floretes que m'embale.

Bé, la paraula de hui és martingala, i per a aquells que ja sabeu que és una «Trampa, engany» tal com recull el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) en la seua primera accepció, i el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) en la segona (curiós el criteri d'ordenació); vos vull tranquil·litzar perquè no pense enganyar a ningú. Això sí, en faré servir una dissimuladament per a proposar una teoria desgavellada, a vore qui la troba. 

Vull començar acomplint el repte que em proposava l'amic Jordà i presentar la part «teòricament menys popular» perquè, a més, és tremendament curiosa. I és que la martingala ha entrat al camp lèxic de les matemàtiques, un autèntic univers de termes que, com ja podeu imaginar, no gosaré analitzar perquè el desastre podria ser patètic. Per cert, em fa curiositat saber per què a la ciència matemàtica se l'anomena sempre en plural femení. Uep, tanqueu navaixes, no té res a vore amb el llenguatge inclusiu, déu ens guard! Reprenc.

Etimològicament el mot prové de la veu francesa martingale, nom provençal de la vila Martigues, l'anomenada «Venècia provençal» a causa del «conservadorisme dels costums i vestits rústics dels seus habitants en situació molt aïllada», tal com ens recorden a Rodamots. De fet, i segons reconeix l'Alcover i Moll, té el mateix significat que en la nostra llengua. També en castellà. El cas és que mentre vaig escodrinyant trobe coses interessants que n'amplien l'espectre semàntic. Per cert, vos puc ben assegurar que de qualsevol mot en podríem redactar un tractat. Així, el Termcat inclou un seguit d'esports ben populars com ara l'hípica o l'esgrima (perdoneu-me el sarcasme) i també la referencia al lleure, concretament a jocs de cartes, com el monte. I a més, l'esmenta també en el camp de les matemàtiques. Ah, també la recull com una indumentària que per la descripció proposada: «Peça de vestir dels homes d'armes que consistia en una calça, que cobria des de la cintura fins als genolls, i unes mitges, que cobrien des dels genolls fins als peus», fa pensar en els combats d'esgrima o els duels aquells que tant hem vist a pel·lícules i, sobretot, en la coentor de la imatge proposada.

Ja immers en com explicar el concepte dins un camp lèxic tan tècnic, diria que la millor opció és la literalitat i, en acabant, em permetreu una interpretació sui generis (m'encanten els llatinismes). Un incís, cap obra de consulta normativa relaciona martingala amb la ciència matemàtica, mut. Bé, una de les propostes de definició més assolible que he trobat la cita David Nualart en una publicació de la Universitat de Barcelona titulada: Les martingales i les seves aplicacions des d'una perspectiva històricaL'autor la situa en l'àrea de les probabilitats i n'ubica l'ús «en el context dels jocs d'atzar». També fa una proposta de definició, noteu: «Sistema per recuperar pèrdues consistent a doblar l'aposta després de cada pèrdua», en provençal jouga a la martingala. Ja més estrictament en el camp de les matemàtiques, l'autor fa un recorregut a través de diferents autors que l'han tractat als seus treballs dins el marc del càlcul de les probabilitats. Com a exemple, martingala apareix a l'obra Etude critique de la notion de collectif  de Jean Ville com a «mitjà per a generalitzar la condició d'irregularitat de von Misses-Wald» i, explica que una martingala és «tota successió de funcions que satisfà la propietat: E [ơn /X ,..., Xn-1]», en resum, que una martingala és «una forma de jugar que produeix un joc equitatiu» i la ciència matemàtica li fa una interessantíssima lectura. Pel que he entés és que un jugador aposta sempre doblant fins que aconsegueix guanyar, moment en el qual recupera la inversió més el doble, estratègia que, tal com em recorda un company "aficionat" als casinos, hi estiga prohibida perquè al remat és un win-win. Que què és?

Seguir el camí iniciat seria abusar de l'exhaustivitat i un desgast per a la meua ignorància matemàtica, per tant, ho deixe ací i els interessats podeu obrir el treball de David Nualart i gaudir-ne bona cosa. La veritat és que es fa entendre i és molt didàctic. El que sí que m'agradaria rescatar és un fragment en què destaca: «La potència i la utilitat de les martingales com a eina de treball en diferents branques de l'anàlisi matemàtica i de la probabilitat», un aclariment diria que suficient per vincular-ne l'ús al camp lèxic esmentat.

Tornem a peu pla. Assolida la fita d'apartar el populisme dels mots per un instant, tornem a allò terrenal que és l'ús més habitual del mot. És bo recordar que no només els mots en desús tenen recorregut popularment, sinó que molts d'ells esdevenen conceptes específics en camps lèxics relacionats amb la ciència o amb qualsevol espectre científic.

Vos faig saber que m'he endut una sorpresa en comprovar que martingala té un ús generalitzat arreu del territori lingüístic del català. Al País Valencià n'he constatat l'ús a comarques com el Camp de Morvedre, les dues Riberes més la il·lusòria del mig, la Valldigna, la Marina Alta i Baixa, la Safor... I per Catalunya, companys i companyes de les comarques de l'Alt i el Baix Empordà, la Garrotxa o el Gironès en coneixien l'ús i fins i tot la feien servir espontàniament, tot i que és cert que, com al País Valencià, el mot està en evident retrocés. La prova d'això me la fa arribar una professora que m'explica que quan la fa servir amb el seu alumnat «no m'entenen quan ho dic» i en justifica l'ús quan algun alumne aconsegueix «aprovar amb malabarismes estranys, poc clars, que es desvien del camí normal». La veritat és que estava completament convençut que a tot Catalunya es feia servir el sinònim tripijoc, error imperdonable que una empordanesa eminent em va corregir amb un vehement: «Això només es diu a Barcelona!», vos deixe a vosaltres la interpretació prosòdica. Com a mostra de la normalitat de l'ús a territori català em va passar una prova de lingüística fantàstica: recordeu els còmics d'en Geronimo Stilton? Doncs en l'adaptació al català n'hi ha un personatge, el seu cosí, anomenat «Martin Gala», descrit literalment com «trapella i burleta»..., m'encanta! 

Pel que fa a l'abast semàntic del mot encara mostra ràfegues que l'il·luminen i el fan més extraordinari i terrenal alhora. Per exemple, l'entrada que ve reflectida en el DNV el recull en la tercera accepció com una «corretja que porta el cavall ensellat, que va des del cinglador fins a davall de la gola, i que servix [sic] per a mantindre-li el cap en una posició adequada», cosa que ens empenta definitivament al recull que ens proposava el Termcat en allò de la hípica. Finalment, l'infinit Diccionari Català Valencià Balear, com sempre, ens recorda que tenim una llengua que no s'acaba mai i ens explica que una martingala a Vilafranca del Penedès és una «Redolta que deixen sencera a un cep molt poderós perquè produeixi molt, i que s'entortolliga amb la martingala del cep veí perquè una amb l'altra s'aguantin». Tenint en compte que la redolta és un sarment, és a dir, una «branca d'un cep o d'una parra», no em direu que la imatge simbiòticament eròtica que ara mateix vos deixe no és extraordinàriament atractiva.

I fins ací arriba la cosa. I m'agradaria acabar-la aportant una miqueta de comprensió i amor per la paraula de hui, perquè pobra, dir-li trampa o engany em pareix d'un mal gust... Això sí, potser no esteu d'acord amb mi, cosa que accepte sense retrets. I és que potser sí que els acadèmics ho equiparen amb una trampa o un engany, però entre el garbuix de matisos semàntics que va des del mot a la seva definició vull pensar que encara podem trobar un bri de bondat evident quan executem una martingala, no sé, diria que fins i tot hi emana una poderosa sensació d'enginy i bona fe. De fet, algú es pot enfadar quan escolta martingala? Perquè sona tan graciós que és adorable...

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací