El Botànic ni parla ni escolta ni llig en valencià

per Francesc Viadel

Columnistes

Imatge del reportatge de ’30 minuts’ sobre el tancament de Canal 9. /TVC
Imatge del reportatge de ’30 minuts’ sobre el tancament de Canal 9. /TVC

L’estiu de 1969 l’activista Joan Josep Senent va impulsar amb diners de la seua butxaca la publicació Gorg aprofitant la tímida apertura del règim franquista. L’escriptor gandià Gonçal Castelló en fou un dels principals promotors d’una revista eminentment dedicada als llibres però que, en realitat, intentava reflectir les aspiracions d’un sector de la societat disposat no tan sols a prevaldre com a valencians, sinó a eixamplar una base que impossibilités la total assimilació cultural i política. En Gorg van escriure, entre d’altres, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Josep Vicent Marqués, Valerià Miralles, Ricard Blasco o Vicent Ventura. Tots ciutadans preeminents, compromesos amb la seua societat.

La participació de Gorg el 1971 en l’organització del Primer Congrés d’Història del País Valencià va suposar per al projecte la seua sentència de mort. L’abril del 1972, Gorg s’acomiadava amb una portada dedicada a Salvador Espriu. Expressar, manifestar, pensar, informar en valencià continuava sent un problema per als poders fàctics malgrat l’anorreament de la llengua del país, malgrat la seua minorització, l'exclusió de la vida pública.

Des d’aleshores ençà -i encara abans- els intents d’articular uns mitjans de comunicació en valencià capaços d’abordar la realitat del país més enllà dels tòpics, de les divisions provincials imposades, del marc mental del sucursalisme més estèril, han estat enormes. Algunes iniciatives com Saó o El Temps han estat reeixides, gairebé un miracle enmig d’un panorama desolador en què a la raquítica estructura comunicativa del País Valencià, cal afegir encara el procés de substitució lingüística i la passivitat d’una classe política tan indiferent a aquesta situació com alhora depenent dels grans mitjans de comunicació nodrits per capital foraster.

L’arribada de la democràcia i amb ella dels socialistes, hauria d’haver sigut un esperó. El resultat va ser, però, decebedor. L’executiu va crear una televisió autonòmica xarona i diglòssica que el PP va acabar convertint en un pou infecte de corrupció i propaganda per a, finalment, tancar-la. La preocupació principal dels executius presidits per Joan Lerma va ser alimentar Las Provincias i el Levante. Així les coses, d’una banda s’alimentava la principal corretja de transmissió de l’anticatalanisme local més ferotge que tant de mal va fer i de l’altra es garantia l’existència d’una publicació en sintonia als interessos de partit que fes de contrapès.

Amb l’arribada del PP les coses van anar a pitjor. La Generalitat va reforçar econòmicament els mitjans conservadors i va convertir el valencià en els mitjans de comunicació en una excusa per a colar subvencions. Bastava traduir uns pocs articles o publicar algun contingut per a esgarrapar més diners.

Amb la configuració el 2015 del Botànic molts valencians van dipositar unes esperances enormes en el nou Consell perquè s’impliqués a fons en l’articulació pendent d’un sistema comunicatiu en valencià potent que, per força, havia d’anar lligat a una veritable política lingüística.

El sistema d’ajuts a la promoció del valencià del primer Botànic va ser un nyap, una continuació del que ja havia muntat el PP. El digital La Veu en va ser la primera víctima del desastre burocràtic fins al punt que va haver de tancar portes el desembre de 2019 enmig d’una persecució política per part de la dreta que es va instigar des d’El Confidencial amb informacions falses i que encara dura. Aquell any, La Veu, tal com s’ha cansat de repetir el seu editor Moisès Vizcaino, va rebre zero euros en concepte de subvencions per a difusió del valencià en mitjans per part de la Generalitat. Una situació que es va repetir de nou en 2020.

La realitat és que durant aquesta segona etapa del pacte del Botànic les coses no han anat a millor. D’altra banda, els ajuts institucionals  als mitjans de la Generalitat, 12 milions d’euros en 2019, han anat a parar als grans mitjans de comunicació. Uns mitjans amb les seues seus empresarials fora del país que han tancat redaccions i acomiadat periodistes sense cap recança.

Els mitjans periodístics en valencià, en ple tsunami dels populismes i les fake news, sense una política lingüística ni de comunicació amb cara i ulls, es troben al cap del carrer.

La classe dirigent valenciana, la qual inclou l’empresariat, no vol saber-ne res, simplement no hi creu en la possibilitat d’un espai comunicatiu en la llengua del país capaç de trencar les velles inèrcies que ens han portat a la nostra irrellevància col·lectiva i aviat, potser, a les tenebres polítiques si l’ascens de l’extrema dreta es consolida. És una evidència. Uns mandataris prefereixen La Sexta a À Punt. D’altres, voldrien el valencià, al qual consideren la corretja de transmissió de tots els seus dimonis ideològics, en una gàbia.

El Botànic ni parla ni escolta ni llig en valencià, i quan ho fa, a penes es nota. D’altra banda, el bloc conservador, com d’habitud, se’n serveix -igual que els mitjans que reben diners públics per traduir- només per al ritual folklòric o el conflicte.

Com sempre, si més no de moment, tan sols la iniciativa civil pot fer que les coses canvien. Els valencians no en tenen una altra. Comptat i debatut, esperar a curt o mitjà termini un canvi de mentalitat i, per tant, de situació, seria un suïcidi.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací