La casa i les rates

per Manel Rodríguez-Castelló

Columnistes

Foto: PSOE Extremadura
Foto: PSOE Extremadura

Amb la caiguda del déu Trump, tan imminent com estrepitosa, verifiquem la bondat de les velles parèmies, la de l'arbre caigut del qual tothom fa llenya, la de les torres més altes, la de les rates que fugen de la casa enrunada. La infal·libilitat aparent de molts refranys, al capdavall, es funda en una observació atenta i duradora de la realitat. Caixa de ressonància i memòria, la paremiologia acaba fixant a vegades un petit catàleg de lleis universals (des de l'àmbit necessàriament local). Però la crònica anunciada del final de certs mals que les dites contenen, a penes ens consola mentre en patim els efectes. Som optimistes quan un arbre lleig com el de Trump, que sabíem que havia de caure perquè tothom en fes llenya, acaba en terra, i pessimistes mentre s'alçava opulent al bell mig del bosc. Quant tardaran a a bastir una torre tan alta des dels fonaments corromputs de l'estultícia, la ignorància i la mala fe?, ens preguntem llavors. S'ha enrunat la casa, en fugen les rates, pensem, però on aniran a raure ara? En quina casa construiran el nou cau? Trump ja era un perill per al seu país i per al món molt abans d'incitar els seus fanàtics a l'assalt del Capitoli, però mentre servia els fins del seu partit i la trama d'interessos que el mantenien en el poder, l'aplaudien els acòlits que ara en reneguen. L'única llei de la selva és la de la supervivència, les fidelitats duren el que dura la pataqueta. El cos és dèbil, i l'esperit encara més. Llegim en Tal qual de Paul Valéry, traduït per Antoni Clapés: «Amic meu, sou d'un partit –és a dir, aplaudiu o injurieu contra el vostre cor–. El partit ho vol». És probable que aquest aforisme s'inspirés directament en els autoritarismes dels convulsos anys 30 i 40 del segle XX europeu, en tantes coses semblants als nostres dies. Deixant de banda les qüestions del cor i de les conviccions morals i ideològiques, postergades avui dia en favor del sentit pràctic, pecuniari, de la majoria dels polítics professionals, el poeta francès apunta un tema que no perd vigència. Alfonso Guerra, potser el personatge que més pistes va donar perquè entenguéssem la podridura actual del règim i la contribució indispensable que els del seu partit hi van fer, ho va expressar de manera més prosaica però de similar eloqüència: «Qui es mou no ix en la foto!». Queda, ens preguntem, algun glòbul roig republicà (i federalista i obrer i socialista!) en la sang del seu partit? Algun dels socialistes que s'han alineat amb PP, C's i Vox per votar contra la investigació de les malifetes de l'encara rei emèrit ho ha fet contra el seu cor? Ho dubtem perquè sabem –en part gràcies també al refranyer– que l'home i la dona són artistes de la simulació i de l'autoengany, capaços de neutralitzar els més lleus símptomes de la mala consciència amb antiàcids com els dels «interessos del país», «el pragmatisme», «la defensa de l'ordre constitucional», «la democràcia que ens hem donat», «la unitat d'Espanya» i trampes per l'estil. Caurà l'arbre emèrit, o s'ensorrarà la torre en les calors abrusadores del desert o en l'hivern gèlid de l'exili i com les del dòmino rodolaran una a una les peces de la monarquia i del seu règim, i correran esperitades ses senyories a cal sastre per a l'oportú canvi de jaqueta (eixa vella, coneguda indignitat) i a cal ferrer a per la destral amb què en faran estelles. De moment, però, voten per la impunitat, és a dir, a favor de la corrupció, com votaran al Parlament europeu per la retirada de la immunitat a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín per delictes inexistents ja desmuntats per la justícia belga en el cas de Lluís Puig o Adri Carrasco. Hi votaran sense tapar-se el nas ni atendre les raons del cor ni de la raó, atents només a la cartera, de pell tan suau allà al fons de l'infern de l'americana. I buscaran a correcuita la nova casa on fer el cau.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací