Senyora

per Marian Díez Picó

Columnistes

Al principi creus que eres major quan un xiquet et pregunta pel carrer qualsevol cosa encapçalant la frase amb un “Senyora” ben sonor que no calia en absolut. Després creus que eres major quan fas croquetes amb les sobres del putxero, i a més en fas per a congelar, en previsió que algun dia et puguen traure d’un problema. Reconec que en el meu cas encara queden detalls per polir abans de guanyar-me el títol de Senyora en majúscules, com no oblidar després que havia reservat eixes croquetes en el congelador, però a poc a poc. Independentment d’això, comence a pensar que realment et cau damunt el nomenament de major quan et toca criar per partida doble. Ningú t’ho conta o no et planteges que arribarà, però arriba eixe dia que no sols cries els fills, sinó que també has d’atendre a ta mare.

Abans que ma mare vinguera a casa, veure un capítol de The Crown era d’allò més senzill, seure al sofà, encendre la tele i deixar que els actors parlaren. Ara ja no. Quan ella està aquí, s’encarrega de ser qui porta la veu cantant. La part positiva és que ja és impossible adormir-se a mitjan capítol, però he de donar tantes explicacions entremig que més que espectadora sembla que he passat a ser la coordinadora de guió de la sèrie o algun càrrec semblant.

-Eixa no és la Thatcher? Però no havia mort?

-I eixa dius que és Lady Di. No sé, s’assembla un poc però…

I així fins que apareixen els crèdits del final.

Amb les notícies la cosa no va molt millor, però com estan els informatius últimament quasi millor quedar-me amb les seues interpretacions lliures que amb el que diuen les notícies realment. Posa i lleva Ministeris amb una facilitat sorprenent, però la deixe fer i punt.

Després està la relació amb els meus fills, l’han aficionada a Percy Jackson, encara que això de guardar el cap de Medusa en la nevera no acaba de quadrar-li massa, i ells s’han aficionat a Acacías 38. Tot al mateix temps que s’han familiaritzat amb conceptes que fins fa uns dies els semblaven xocants i que ara ja formen part del seu vocabulari. I és que ella “estira les cames” de tant en tant com si fora qualsevol superheroi que es pree i “descansa la vista” encara que semble que està adormida profundament. Sense oblidar que a les nits se “saca la boca”; la primera volta que la meua filla va escoltar això, la va deixar descol·locada totalment pensant que la seua àvia era una mica com la Senyora Potato de la prestatgeria. Ara ja directament quan se’n va a dormir li recorda que no oblide deixar la boca al lavabo.

Allò que se’m feia costera amunt pensant com seria la convivència intergeneracional s’ha superat sense problema. Ja no els importa quedar-se uns dies sense habitació per a cedir-se-la, li recorden quina pastilla toca en cada moment i, fins i tot els dies que no està continuen ocupant eixe racó que vam habilitar perquè ella tinguera el seu espai propi, però que ara sempre ha de compartir amb ells. Són un pack en tota regla. I mentre jo, em passe hores i hores a la cuina, perquè s’ha entestat a revelar-me de colp totes les receptes que guardava, i mira per on!, he descobert que vol dir això de “la que admeta”, el que em fa pensar de veres que sí, que definitivament ja sóc major, encara que amb matisos, eh! Entre criar i criar continue morint per tornar a un directe de Vetusta, no veig el moment de fer la maleta i posar destinació on siga, no pense baixar de l’escenari ni amb aigua calenta i no renuncie als riures amb els amics, encara que de moment no puguen ser tan propers com desitge.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací