Un conjunt d'obres de l'artista valencià Anzo ix a subhasta

per NLV

Cultura

Anzo, «Feliç 1964», 1964
Anzo, «Feliç 1964», 1964

La casa de subhastes Setdart, amb seus a Barcelona, València i Madrid, farà la primera subhasta monogràfica de l'artista valencià José Iranzo Almonacid, Anzo (Utiel, 1931 - València, 2006), el proper dia 26 al seu web. «Des de Setdart volem contribuir a la difusió i revalorització de la seua obra» i «posar en valor un artista que va estar al marge», han destacat en una nota. El conjunt de peces inèdites prové de la col·lecció particular d'Anzo i permet traçar un recorregut per l'evolució plàstica del que ha sigut «un dels artífexs que van obrir camí cap a la modernització de l'art contemporani a l’estat espanyol».

Durant els seus anys de formació, Anzo va practicar la figuració expressionista i, poc després, es va endinsar en la pintura informalista. No obstant això, la seua obra va experimentar un canvi radical plàstic i conceptual el 1964, quan va assumir les tesis renovadores que van originar la creació del grup Estampa Popular de València en un context de gran agitació antifranquista a la ciutat i, més en concret, a la universitat.

Un grup que Anzo va fundar junt amb Andreu Alfaro, Rafael Solbes, Manolo Valdés, Anna Peters, Jordi Ballester, Francesc Jarque i Juan Antonio Toledo, i amb el suport de l’historiador i crític Tomàs Llorens. El col·lectiu tenia com a objectiu transmetre un missatge crític i social de caràcter antifranquista a la ciutadania. I ho van fer mitjançant un llenguatge figuratiu, clar i directe per tal que poguera ser comprés fàcilment. 

Arran de la seua activitat dins del col·lectiu, Anzo va destacar en el desenvolupament d'una estètica basada en el pop art americà i es va convertir en el precursor d'aquest corrent dins de l’àmbit valencià. No obstant això, la riquesa de la seua obra escapa dels límits que imposa qualsevol etiqueta en la qual es pretenga circumscriure la veritable dimensió plàstica d'aquest artista.

 

Anzo, «Aïllament 4», 1967

 

La sèrie «Aïllaments»

El 1967, Anzo va participar en la Biennal de Sao Paulo i va iniciar la sèrie d'obres Aïllaments, un conjunt de pintures i gravats que no va acabar fins gairebé vint anys després, el 1985.

En aquesta sèrie, l'artista abordava el pessimisme, l'alienació i incomunicació de l'individu atrapat en el laberint de les estructures de dominació, a través d'obres realitzades amb materials inusuals en l'època, com ara fotolits, acers polits, plàstics, rodaments i representacions de circuits d'ordinador.

Així, en les obres d’aquesta època, Anzo va plasmar la solitud en un món tecnificat i massificat a través de motius geomètrics, circulars, en espiral o laberíntics que, com si foren peces d’un trencaclosques, es transformen en una metàfora de la reducció de l'ésser humà a un simple engranatge d'una gran maquinària.

 

Anzo, «Aïllament», ca. 1984

 

Entre el progrés i la nostàlgia

En els múltiples estils que va conrear, sobrevola de forma perenne la inquietud i la incertesa per l'esdevenir de l'ésser humà en un nou món dominat per les vertiginoses transformacions derivades dels avanços tecnològics. Des de les seues obres de joventut, l'alienació de l'home devorat pel progrés aparent va ser l'eix vertebrador de tota la seua trajectòria.

En les dècades posteriors, l'evolució plàstica va derivar en una geometria pura que progressivament va adquirir una evident connotació lírica. En l'aparent fredor de les línies geomètriques va deixar entreveure la sensibilitat poètica. Superposicions de plans i colors creen seqüències rítmiques que, de vegades, es tornen gairebé musicals.

En les últimes obres, va reprendre un llenguatge d'arrel informalista en què l'alteració de les textures, l'esquematisme geomètric i l'estudi dels contrasts volumètrics tradueixen la solitud i la pèrdua de la identitat.

Quant a la seua producció escultòrica, Anzo va experimentar amb tot tipus de materials, com ara fusta, acer i pedra, per tal de reflexionar al voltant dels beneficis i inconvenients que ens planteja un món regit per la creixent estandardització i seriació industrial. Aquestes peces reflecteixen el dilema al qual es va enfrontar Anzo. Un debat entre l'esperança de progrés que promet la revolució tecnològica i la nostàlgia d'un món més connectat amb les arrels i els orígens.

Inconformista i innovador, Anzo va gestar la seua producció artística des d’una independència radical. La seua obra és el fruit d’una profunda preocupació humanística.

 

Anzo, «Finestra mediterrània», 1990. Una de les obres que ix a subhasta

 

Exposicions pòstumes

Anzo va ser guardonat amb el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat Valenciana el 2003, tres anys abans de morir.

El 2009, el Centre Cultural La Nau, de la Universitat de València, va presentar l’exposició Memòria d’Anzo, una síntesi de la variada producció artística (pintura, escultura, dibuix i obra gràfica) d’aquest autor que «ompli un important capítol de l’art contemporani valencià, espanyol i internacional». Un conjunt format per obres procedents de la Col·lecció Martínez Guerricabeitia i altres d’inèdites o escassament publicitades anteriorment, que van facilitar els hereus. La mostra volia contribuir al coneixement d’un dels artistes plàstics més destacats del nostre art contemporani.

Posteriorment, el 2017, l’IVAM va organitzar ANZO. Aïllament, atès que fins llavors la seua obra només havia estat present en alguna de les exhibicions col·lectives del centre. El museu pretenia, doncs, «en la línia de recuperar el treball de creadors i creadores que han viscut en els marges de la història de l’art oficial, reflexionar i posar en valor l’obra d’aquest artista quasi oblidat, però estimat per la crítica durant els anys 60 i 70 del segle XX».

La mostra no estava concebuda com una antologia o retrospectiva a l'ús, sinó que prenia com a objecte d'estudi Aïllaments, la sèrie esmentada abans, «la més visionària i innovadora, per recrear, a través de les seues pintures, documents d'arxiu, llibres i pel·lícules documentals, el debat intel·lectual sorgit en els anys seixanta i setanta al voltant dels espais distòpics, és a dir, ambients claustrofòbics, alienants i antiutòpics».

L'exposició va comptar amb la col·laboració de la Fundació Iranzo, una institució que dirigeix la filla de l'artista, Amparo Iranzo, que hi va cedir una bona part de les peces.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací