La insuportable covardia del Govern valencià

per Eduard Ferrando

Columnistes

"El País Valencià serà d'esquerres o no serà", deia Joan Fuster dibuixant amb mestria l'estímul que empenta una part del poble valencià a sentir com a pròpia la terra on viu. I sembla que perquè no ho siga val absolutament tot: si toca atacar la llengua, es fa sense vergonya; si toca vilipendiar el nacionalisme, doncs avant i punt; i si molesta que la gent es manifeste, envien els esbirros a sembrar odi i violència i tot ben tancat al mateix sac. Una estratègia que se'ls ha anat de les mans i ha arribat a transformar les institucions en una arma llancívola contra els qui no tenen cap por a dir en la seua pròpia llengua que el seu país és valencià i prou.

Fins ací no hi ha res de nou. La novetat, o potser no ho és tant, és que tot el desficaci plantejat compta amb el suport, vull pensar que involuntari, del Govern valencià, aquell que vol amagar que si ara mateix està al capdavant de les institucions valencianes és perquè una part dels qui els les han confiades creu en un País Valencià d'esquerres com el mateix Joan Fuster. I és que, molts dels membres dels dos partits que governen els nostres interessos s'ufanen a mostrar el seu nacionalisme, però d'amagatotis, de fet, diria que excepte Josep Nadal, la resta no es troba còmode fent pública la seua vinculació a ideals nacionalistes i són incapaços de dir que el seu país és valencià i d'esquerres o no ho és.

La reflexió ve al cas de l'últim episodi d'aquest serial que pretén destrossar qualsevol senyal de nacionalisme al País Valencià. Arran de la publicació de l'article de Sergi Tarín al setmanari El Temps, titulat La tortuosa existència del 'Diari La Veu's'ha fet públic l'atac que la cooperativa Edicions La Veu del País Valencià ha patit des del Ministeri de Treball i Economia Social (poca broma) el qual ha enviat la Inspecció de Treball a escodrinyar un projecte que no amaga, com fa el poruc Govern del Botànic, que no té cap altre país que el valencià i cap altra llengua que la pròpia. Òbviament, hi ha un treball previ de l'extrema dreta i una connivència de la pseudoesquerra, res de nou. De fet, ja fa temps que Diari La Veu es va haver de defensar de les acusacions amb un article contundent que ja emanava un tuf insuportable del que esdevindria més tard.

Potser pot fer la impressió que he pres la via més fàcil: atacar el govern per no mirar més enllà. Però m'és igual. He de dir amb tot l'orgull del món que també soc un dels 58 assenyalats per la Inspecció de Treball, que he rebut la notificació puntualment i que, sense ni mirar-la, l'he posada a mans de la cooperativa perquè puga procedir contra aquest esperpent perquè tenen tota la meua confiança. I sense pensar-ho ni un segon, donaré tot el suport que calga per intentar capgirar la situació. És més, he tingut la sort de formar part del projecte pràcticament des del principi i em sent identificat al cent per cent amb l'esperit rebel i de lluita que traspuava a cada racó d'aquesta gran idea. Almenys, fins que va posar les mans el Govern valencià i el corporativisme va enterbolir la il·lusió dels ideals.

No crec que sobte a ningú si dic que el projecte comunicatiu que publicava La Veu del País Valencià i després l'asèptic Diari La Veu, s'ha vist orfe d'un poder polític que en vetllara per la supervivència. I encara més, ha sigut menyspreat, amputat quirúrgicament per extirpar tot allò que poguera fer pensar que encara hi ha gent que creu en un País Valencià lliure, sobirà i que defensa la llengua com un patrimoni més de la seua cultura. I tot, per la por a reconèixer que una part del seu programa i del seu electorat encara estima aquesta manera de pensar, no ho oblidem, tan legítima com qualsevol altra. El Govern valencià no ha tingut cap dubte a l'hora d'intercedir, de voler imposar el seu periodisme professionalitzat de roda de premsa i d'escassa lluita, i ha abandonat la causa quan ha vist que ja no els servia, que tenia altres recursos més propers a la infame equidistància i a la política tecnocràtica i sense ànima. I tot, perquè aquella valentia que els enaltia a les institucions el 2015 ha quedat completament anul·lada per la intrascendència, per la ineficàcia, en definitiva, per la covardia.

I tot plegat em fa molt de mal. Personalment em considere una engruna d'aquell poble valencià que s'emocionava quan desallotjaven les nostres institucions de corrupció i irrompia l'esperança després de tants anys de patiment. I ara, em dol en mig de l'ànima que aquells amb qui vam confiar per defensar els nostres drets no siguen capaços de mantenir un projecte comunicatiu en la nostra pròpia llengua. Com és possible? No són capaços de protegir-lo? De deveres no han pogut cuidar un projecte d'aquest tipus? Si la resposta és que no, ja em perdonareu, però no me la crec...

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací