Calpe (vetònic)

per Francesc Viadel

Columnistes

Potser una de les primeres coses que l’assimilacionista de qualsevol racó del planeta farà abans d’engolir-te és negar-te el nom. La jugada és més vella que l’anar a peu i s’ha anat repetint al llarg de la història de manera pertinaç. Als valencians sovint se’ns ha negat el nom de les coses i dels llocs en una inútil operació quirúrgica per desdibuixar-nos, subsumir-nos en el magma pesant i compacte de la cultura dominant i dominadora de l’Estat. Toponimicidi? Digueu-li com vulgueu.

L’endemà que Felip V cremés Xàtiva, sa molt cruel majestat la va rebatejar amb el nom de Nueva Colònia San Felipe, Vila-real passà a anomenar-se Villareal... I encara haurien d’arribar els afegitons fonètics per tal de facilitar la pronúncia dels funcionaris castellans... Albalate, Alginete... i la mare que els va parir.

Amb l’arribada de la Transició molts pobles van voler recuperar la seua toponímia original. L’anticatalanisme va fer mans i mànigues per tal d’evitar-ho. Un dels casos més tronats va ser el de Castelló de La Ribera, avui oficialment Castelló. El falangista Juan García Sentandreu va ser l’encarregat com a advocat d’articular un moviment local a fi de mantenir la denominació de Villanueva de Castellón. L’assilvestrada dreta de la població del Xúquer no va dubtar a defensar les seues idees garrot en mà. L’alcalde Antoni Vizcaíno, d’Esquerra Unida, les va passar ben amargues. No només va haver de patir la calúmnia pública permanent sinó que va ser víctima d’agressions greus com la vandalització del seu vehicle.

Vaig viure bona part d’aquell conflicte com a periodista. Primer des de la redacció comarcal del Levante. Recorde com un redactor de Las Provincias, en un gest d’honestedat professional, es va negar a escriure i menys encara a signar una noticia en què s’afirmava falsament que Vizcaíno s’havia passat una nit fent pintades pel terme de reivindicació dels Països Catalans. Qui instigava aquella mentida era, des de València, Baltasar Bueno, martell d’heretges. Bueno era -i ho deu ser encara si de cas no ha confessat tots els seus pecats- tant un gran defensor de l’origen iber del valencià com del seu anorreament. Recorde també sent Rafael Estrada regidor de Cultura el llançament de petards fora de l’estadi de la població durant un concert de Joan Manuel Serrat amb la intenció, evidentment, de tocar els collons als assistents. Aquella nit mateixa, poc abans del concert, vaig haver d’eixir d’un bar cames ajudeu-me perquè un abrivat villanovista em va assenyalar públicament com a enemic: “Ié! Eixe és del Levante!”.

Vaig seguir el conflicte treballant a la redacció d’El Temps. Un dia un dels promotors veïnals a favor del Villanueva em va confessar -soca com era- que Sentandreu els havia dit que això del canvi de nom era només una excusa per embolicar la troca. El tipo es va quedar més llarg que ample i em va relatar els detalls de l’assemblea que els seus confrares havien tingut la nit anterior fent-me prometre que no explicaria res. El cinisme i la ignorància d’una gran part dels botiflers amb què ens ha tocat conviure no coneix límits.

De tant en tant, l’espanyolisme se’n recorda que tenim noms i cognoms i mira d’esborrar-los. L’assagista Joan Fuster solia usar amb freqüència el mot carpetovetònic per a ironitzar sobre els exabruptes del patriotisme espanyol. El diccionari de la RAE dona dues accepcions al terme. La primera: "Pertanyent o relatiu als carpetans i vetons". Els uns i els altres eren pobles cèltics que habitaven el centre preromà de la península ibèrica. La segona, tot allò que és considerat com a característic de l’Espanya profunda davant de qualsevol influx foraster. Exemples: més carpetovetònic que un tricorni; carpetovetònic com Santiago Abascal; carpetovetònic com una ‘corrida’ de bous, s’entén; carpetovetònic com la catalanofòbia...

Doncs bé, Ciudadanos de Calp, amb el suport del PP i l’abstenció del PSOE, ara volen bilingüitzar de nou el topònim Calp, afegir-ne la denominació en espanyol atès que consideren que la ciutat, ara mateix, és de predomini castellà. Adverteixen que en cap cas és pretén atacar el valencià, sinó que tot plegat és una qüestió de "seny" segons assegura el portaveu dels taronja i primer tinent d’alcalde, Juan Manuel del Pino López en un post a Facebook. La veritat és que si la proposta prospera els quedarà un topònim ben calpetovetònic.

Evidentment, el pretext del seny no se’l creu ni mamat el senyor del Pino. I el seu cap de files, Toni Cantó, s’ho creu això del seny? Per cert, que al País Valencià, sense menysteniment del seny, al seny li diguem trellat.

La qüestió, clar i ras, és com sempre esborrar-nos del mapa, atiar la discòrdia ciutadana a major benefici d’interessos de caràcter polític que sempre en porten, ai!, d’altres aparellats. Calpe, i tant! I per què no Calptown o Calpesburg? De ben segur que els estrangers que sovintegen la població estarien encantats. I després Benidorm... Benidormtown, Benidormsburg... Ganditown, Gandiasburg...

És d’esperar que la petició de CS aprovada recentment en un ple municipal s’estavelle contra l’informe preceptiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que n’ha d’informar de la petició a la Generalitat la qual, al seu torn, ha de decidir si el municipi torna a ser Calp/Calpe to vetònic. Però, és clar, tot pot passar. De més grosses n’hem vist.

A l’opuscle de Fuster El blau en la senyera (Tres i Quatre) publicat per primera vegada el 1977, l’assagista assenyalava que feia la impressió que els valencians sempre estàvem barallant-nos per bizantinismes, per qüestions més o menys historicistes. Però advertia que lluny de tractar-se de “minúcies insignificants”, en realitat, discutíem de problemes ben significatius atès que darrere de les qüestions plantejades hi havia la “urgència” d’aclarir les nostres “senyes d’identitat” com a poble i el projecte d’afirmar-les de cara el futur. D’una banda, hi havia els valencians que aspiraven a un País Valencià “normal” i en una altra hi figuraven “les rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants que, per miopia o per interessos evidents, fa temps que practiquen la més trista claudicació ‘nacional’ ”. I afegia que els temes discutits polaritzaven unes tensions explícites de la societat valenciana a través de les quals es decidia l’alternativa del nostre demà. D’això, i no de ‘seny’ va la discussió sobre el topònim de Calp. Que ningú no ens entabane.

 

Si voleu formar part de la comunitat de persones agermanades a La Veu o simplement voleu fer una donació puntual ho podeu fer ací.