La falla del pati

per Antoni Rovira

Cultura

Novembre havia decidit, per fi, portar el fred amb l’ajuda del vent de tramuntana que acaçava les fulles seques del passeig. Eren hores de classe però l’escola, amb les persianes baixades, estava estranyament buida i silenciosa. Pel pati, la tardor també havia escampat les fulles marrons dels plàtans, però no hi havia cap xiquet trepitjant-les.

Carme vorejava la tanca de ferro i en arribar a la porta, s’aturà. Encara ressonaven en el seu cap les rialles i els crits de la xicalla a l’hora de l’esplai. La vella campaneta que servia als visitants per avisar de la seua arribada, romania penjada al costat del timbre més modern que instal·laren anys després. Per un moment, es va sentir temptada d’agitar el seu badall i cridar: “Hi ha algú? Estic ací, he tornat!” però el silenci era tan insòlit que temia despertar tots els fantasmes amagats.

Una furgoneta municipal aparegué de sobte i aparcà al seu costat. Baixaren dos homes joves i forts que es disposaren a obrir la porta del pati. U d’ells, en veure aquella dona major, menuda, indecisa, parada davant de la campaneta, li preguntà si buscava algú.

Els haguera contestat. “Sí, busque la xiqueta que jo era.”

-En realitat, no busque ningú en concret, va contestar. Esta era la meua escola, ací venia jo quan era xiqueta i anys després hi vaig tornar per treballar de mestra. Vosaltres no podeu recordar-me, sou massa joves. Però, on són els xiquets?

-Què no ho sap? Ja fa quatre anys inauguraren el nou col·legi. Si ha vingut per la carretera de València haurà passat per davant.

-No m’he fixat. Així que han fet una escola nova... I què van a fer amb esta?

-Van a restaurar-la per a convertir-la en un centre cultural: biblioteca, sala de conferències, escola de música... Anem a buidar el que queda en una de les aules, finalment han decidit tirar-ho tot, és massa feina triar tot el munt trastos i llibres vells que encara hi queden. Si vol entrar, per nosaltres no hi ha inconvenient.

-De veritat que no vos importa que entre un moment? Sóc com un delinqüent que torna al lloc del crim.

-No sembla un delinqüent molt perillós!

Creuaren aquell pati on tantes vegades havia vigilat els jocs dels seus alumnes. Recordà el dia en que canviaren el nom del col·legi. Era l’any 79; van repintar la façana, deixaren descansar José Antonio Primo de Rivera sota una capa de pintura groga i en el seu lloc ressuscitaren Ausiàs March. Ja no quedava res d’aquella pintura ni de la següent i a penes es podia llegir el nom del gran poeta en la paret descolorida.

Els va seguir fins arribar a una sala repleta de trastos, caixes de cartró plenes de llibres i carpetes. Olor de pols, de florit, d’humitat... Potser en alguna d’aquelles caixes, hi quedaria algun informe amb la seua lletra, algun examen corregit per ella o algun dels llibres de text que utilitzava...

-Nosaltres anem a portar-ho tot a l’ecoparc, si vol agafar alguna cosa... Anem a començar per ací.

-Gràcies, però no, per a què? A la meua edat, acumular més records només produeix amargura i preguntes sense resposta.

            -I vostè, fins quin any va estar ací de mestra?

            -Fins l’any 83, deu anys en total. Quan jo treballava ací, fèiem una falla al mig del pati. Ens passàvem mesos replegant caixes de cartró, roba vella i tot tipus de trastos. La veritat és que fèiem unes falles la mar d’aconseguides! Però amb tot el que hi ha ací també podríeu muntar-ne una de monumental!

Mapes de l’Europa anterior a la caiguda del mur de Berlín, tres o quatre pissarres, una trentena de pupitres martiritzats, altres tantes cadires, dos armaris dels que ella recordava, tres fotografies emmarcades dels reis Joan Carles i Sofia...

            -Qui és l’alcalde del poble? Igual va ser un dels meus alumnes...

            -Potser, perquè té quaranta-huit anys, si s’espera un poc el veurà, ens va dir que vindria. Li diuen Víctor Aliaga.

Les cames de Carme començaren a desaparèixer. Li vingué justet arribar a la cadira que tenia més a prop per a no caure.

            -Senyora, es troba bé? Vol que cridem al metge?

Pogué dir-los que no era res, que prompte li passaria. U dels dos homes li portà un got d’aigua, va beure, agraïda, i poc a poc es va recuperar.

            -No es preocupeu per mi, em sap mal haver-vos destorbat. Ara quan em passe un poc el mareig, me n’aniré i vos deixaré tranquils. Només una pregunta... l’alcalde va en cadira de rodes?

            -En cadira de rodes? No. A veure si no és el mateix Víctor del que parlem. Els seus cognoms són Aliaga Robles?

            -Sí, és ell. Perdoneu, feu el vostre treball, ja me’n vaig. Haveu sigut molt amables, moltes gràcies. No patiu que ja puc caminar sense ajuda.

            -Però no s’espera per veure Víctor? Si va ser alumne seu segur que s’alegrarà de veure-la.

            -No puc, he d’anar-me’n, m’estan esperant.

Els dos joves no les tenien totes i la miraren allunyar-se lentament vorejant la tanca.

Ja tenien la camioneta quasi plena per a fer un primer viatge a l’ecoparc quan es presentà l’alcalde.

            -Bon dia, xavals. Com va tot? Porte un matí que quasi haguera sigut millor no haver-me alçat.

            -Què t’ha passat?

            -La meua dona, tallant pernil per a preparar els entrepans dels xiquets, s’ha tallat, però com si anara a posar-los el seu dit per a esmorzar! Quanta sang! L’he duta a l’ambulatori i li han hagut de cosir el tall. Ara, quan venia cap ací, davant del bar de Julià, es desploma una dona prou major, forastera i he hagut de cridar a Julià per que m’ajudara a posar-la en el cotxe i altre viatge a l’ambulatori! L’han deixada passar, he dit que no la coneixia i anaven a cridar a la família.

            -És una dona menudeta amb els cabells blancs?

            -Sí, amb un abric gris.

            -Ha estat ací amb nosaltres; quan hem arribat estava mirant la campaneta com si volguera que algú li obrira la porta. Resulta que és una antiga mestra d’ací.

            -Deia que se n’anà l’any 83. I és, curiós, quan li hem dit el teu nom, per si havies sigut alumne seu, li ha agafat una torba que quasi cau a terra, no sé si per sentir el teu nom o perquè la dona és propensa a marejar-se.

            -Vos ha dit com li diuen?

            -No hem pensat en preguntar-li-ho, però ens ha dit que sí, que va ser mestra teua i ens ha preguntat si anaves en cadira de rodes.

            -Ostres! Donya Carme!

Sense més explicacions, l’alcalde se’n tornà anar corrent a l’ambulatori i se’ls deixà mirant-se desconcertats. Es va seure en la sala d’espera en un dels seients més apartats i es posà a mirar el seu mòbil per evitar que ningú se li acostara.

Al cap d’una estona, Carme va eixir de la consulta, del braç d’una infermera que l’acompanyà fins la cadira més propeta. Víctor l’observà uns segons, es va alçar i anà a  seure a la cadira buida del seu costat.

            -Bon dia, Donya Carme, com està ? Es troba millor?

Ella el mirà en silenci.

            -Se’n recorda de mi?

La gent parlava massa fort malgrat el cartell on es pregava guardar silenci, però ell la va sentir:

            -Sí, Víctor, clar que me’n recorde de tu. Des del dia 16 de maig de 1983, no he deixat de pensar en tu ni un sol dia. Tenia por de vindre però ara me n’alegre només per comprovar que no necessites la cadira de rodes.

            -Jo també he pensat en vostè i he intentat localitzar-la durant molt de temps sense resultat, i ara, quan ja no m’ho esperava, apareix vosté!

            -Em buscaves dius? per què?

            -Per demanar-li perdó.

            -Demanar-me perdó? És curiós, jo no m’he perdonat encara. La bufetada que et vaig pegar aquell dia ha sigut l’episodi més amarg de tota la meua carrera... Vas eixir de classe tan furiós! Encara tinc en el cap la tremenda portada que pegares! I després el bac escales avall... Déu meu!

            -Vosté no té culpa de res, eixa bufetada me la mereixia, la vaig insultar amb tota la intenció de fer-li mal. A més, els meus pares, i tot el poble es pot dir, s’encarregaren de fer-li-ho pagar ben car.

            -Sí, ho he pagat car, però no pels dos mesos de suspensió de treball i sou, va ser sobretot per l’odi que em manifestàveu quan abans tot era estima i respecte. Els teus pares hagueren volgut que jo no tornara a treballar mai més. Afortunadament, la jutgessa solament em considerà culpable de pegar-te la bufetada, no de que t’escapares de classe i caigueres per l’escala. Quant de temps vas necessitar la cadira de rodes?

            -No arribà a un any. M’operaren dos vegades del genoll, després vaig anar coix una temporada, però res més.

            -Els teus pares van vindre a la classe quan estava arreplegant les meues coses abans d’anar-me’n i em van dir que series un minusvàlid tota la vida per culpa meua.

            -Mare meua! No ho sabia.

-He viscut amb eixa pena tots estos anys. Veure’t ara tan bé i que sigues tan amable és un gran consol per a mi.

            Li agafà la mà i la mirà amb tendresa.

            -Recorde, continuà Carme, que eres un bon alumne, educat i amable i de repent un dia, vingueres amb cara de pomes agres; contestaves amb insolència, no feies els deures, i en classe no atenies. Encara no m’explique per què eixe canvi tant brusc de la nit al matí.

            -Vol saber-ho? Ara ja li ho puc contar... No sé si se n’adonava, però jo estava enamorat de vostè.

            -Què? Però si tenia trenta-huit anys!

            -Això per a mi no era cap inconvenient, em passava com a Macron, el president francés, pensava esperar pacientment a tindre l’edat per a casar-me amb vostè. A més, estava convençut que em diria que sí, ja veu! Anar a classe era la meua felicitat. I una vesprada, quan vaig tornar a l’escola a per la caçadora que m’havia deixat, la vaig veure dins del cotxe besant un home desconegut. Supose que seria el seu marit o el seu nuvi, però a mi se’m va fer de nit. No podia suportar-ho. Volia castigar-la de l’única manera que podia, portant-me mal, i quan em cridà l’atenció per no atendre les explicacions, estava decidit a venjar-me. La guinda va ser insultar-la amb la intenció de fer-li tot el mal possible.

            -Ho vas aconseguir.

            -Sí. Em mereixia la galtada que em soltà!

Tot es va aclarir en un moment. No calien més explicacions, els núvols negres desaparegueren definitivament i deixaren pas a l’amistat.

 Arribà la filla de Carme i abans d’acomiadar-se, quedaren en veure’s un altre dia i comunicar-se a través del mòbil i el correu electrònic.

Un matí de març, en un dels seus correus, Víctor li explicava que els dos treballadors de l’Ajuntament que la van veure a la porta de la vella escola, li havien transmès la seua idea de muntar una falla amb els trastos que havien de tirar. Víctor ho proposà al Consell Escolar i acordaren organitzar per a l’últim dia de classe abans de les vacances de Falles, una festa amb música, traca, bunyols i naturalment, la falla. Víctor, en nom de tot el poble, la convidava a passar el dia amb ells.

Dos mesos després, l’antiga mestra arribava davant d’aquell pati on havia passat tantes hores en la seua infància i joventut. Allí en mig, s’erigia una falla monumental. Amb els vells pupitres havien muntat una torre que representava els esquelets dels edificis que es quedaren a mitjan fer per culpa de la crisi. Entrà al pati acompanyada de de Víctor, l’alcalde, i en eixe moment, la bandeta dels alumnes de música entonà l’himne faller. Molt emocionada, Carme donà la volta a tota la falla, admirant la gràcia dels ninots, llegint les explicacions en forma de vers, els dibuixos... Arran del terra li cridà l’atenció un vell pupitre més gran que la resta i un ninot assegut que hi escrivia a sobre; observà amb deteniment el conjunt i s’adonà amb sorpresa que el seu seient era una cadira de rodes! I va llegir l’explicació:

 Víctor caigué per l’escala
 A redolons aquell matí
Només volia que el portaren
Amunt i avall els seus amics                                                          
Amb la cadira de rodes
Per l’escola i pels camins.

Però el refrany ja ho diu:
“Quan sona la campana,
Alguna cosa demana”.

 

Aquell matí de novembre, Carme volia fer sonar la campana; en març, el que haguera demanat s’havia complit: la falla del pati acabà cremant definitivament aquella trista història.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací