Fillastres del temps

per Salvador Vendrell

Columnistes

Em pose Les quatre estacions de Vivaldi i i comence a rellegir —els sabuts diuen que és la millor manera de llegir— l’emocionant i potent novel·la Vida i destí, de Vasili Grossman. I comprove que em passa el mateix que a un dels seus personatges, que la música li desperta el sentit del temps -si és que en té, de sentit-. Sí, «... el temps. Aquell mitjà transparent en què els homes naixen, moren i desapareixen sense deixar rastre».

Mentre sona la música i continue llegint, no puc estar-me de voler identificar, en l’actualitat, “els fillastres del temps” de què parla un general soviètic en la novel·la de Grossman. Aquells que el seu temps ha passat i no se n’adonen. I segueixen emprenyant com si foren veritables fills del nostre temps. Com que soc un viciós de la política, em venen al cap unes quantes persones, però com l’Ovidi: «No, no diré noms». Sou lliures de pensar en un bon grapat de «mòmies» per a qui el temps ha penetrat fins al moll dels ossos, però, malgrat això parlen —massa—, i, sobretot, desbarren. Tots amb el mateix discurs de l’any de la picor, quan ens venien la burra que féiem una «transició modèlica» a la democràcia. No, no són capaços de reconéixer que el seu temps ha passat. Són «fillastres del temps». Els veus aparéixer en les pantalles i els reconeixes de seguida. Veus com el temps no els estima. «El temps només estima a aquells que ha engendrat, als seus fills». No estimarà mai els fills del temps passat com la malvada madrastra no estima la Cendrellosa. N’hi ha, però, molt de nostàlgic poderós que no vol perdre ni una engruna dels seus privilegis. I, de tant en tant, quan els ve bé, trauen a passejar les «mòmies» en els seus altaveus mediàtics que volen vendre com a «progres», però són més reaccionaris que els consells que donava, en ple franquisme, el consultori sentimental d’Elena Francis. Potser, a aquests «fillastres del temps», els podríem recordar  la cançó de The Times They Are a-Changin, de Bob Dylan: «No critiqueu, abans mireu si porteu una bena als ulls», perquè no posen més obstacles als camins nous pel sol fet de no tenir ganes de seguir els nous passos.

I, ara que parle de camins i de passos, us he de confessar que, de vegades, el temps també em toca el tendre. Quan tinc pressa, les busques negres, com el color del pecat, no paren de córrer i em fan perdre l’alè, però, quan vull que s’avancen i em porten a un moment millor, les malvades s’aturen. Parades de burro i arrancades de matxo. En general, però, corren i em porten coses que no m’haguera atrevit a imaginar mai, com ara, una aplicació per al mòbil que em llig els llibres. Com que m’agrada passejar molta estona i, ara, amb la maleïda pandèmia, és difícil la companyia, l’aplicació llegidora em fa un bon paper. I la veritat és que m’he acostumat i, fins i tot, m’agrada. Com que camine moltes hores, les aprofite per a la lectura. És un trastet molt ben pensat que m’ofereix un fum de llibres de tots els gèneres i amb tots els idiomes. A més, si hem de fer cas a Manolo Baixauli, la millor literatura és la que es camina. No puc evitar, però, la mala consciència i l’enyorança. Jo sóc, encara, dels llibres de paper. M’encanta anar a les llibreries i aprofitar per xarrar una mica amb les llibreteres o els amics amb qui hi coincidisc. Això, quan el món no s'havia transformat en pandèmia i els americans no organitzaven colps d’estat contra ells mateixos.  No sé si podré prescindir de tocar els llibres, acaronar-los, obrir-los per qualsevol lloc i assaborir unes línies d’ací i d’allà. I, a casa, llegir-los tranquil·lament acompanyat de la música que més li convinga, al llibre, com a aquest de Grossman... Sí, potser, també comence  a ser una mica «fillastre del  temps».