Hui fa 154 anys que va nàixer Blasco Ibáñez

per NLV

Efemèrides

Blasco Ibáñez el 1909
Blasco Ibáñez el 1909

El 29 de gener del 1867, va nàixer a València Vicent Blasco Ibáñez, escriptor, periodista i polític.

El 1882, quan va començar a estudiar Dret a la Universitat de València, va conéixer el poeta Constantí Llombart, republicà entusiasta i iniciador del moviment valencianista, amb qui va mantindre uns vincles forts. També va conéixer llavors Teodor Llorente, Félix Pizcueta, Vicent Wenceslau Querol i altres autors que formarien part de la Renaixença.

Animat pel seu amic, mestre i mentor Constantí Llombart, de jove va escriure en valencià un dels seus primers relats: La torre de la Boatella, una llegenda oriental de regust romàntic, que Llombart va publicar al calendari de Lo Rat Penat.

El 1887, abans d’acabar la carrera, amb 21 anys, va ingressar a la maçoneria amb el nom de Danton. Va formar part de la lògia Unió no. 14 de la ciutat i, posteriorment, de la lògia Acàcia no. 25. Militant del Partit Republicà des de molt jove, el 1989, va fundar el periòdic La Bandera Federal, d’ideologia republicana i federal i, el 1894, el diari El Pueblo. Va ser diputat a les Corts espanyoles en diverses ocasions.

 

Blasco Ibáñez a la redacció d'El Pueblo

Com a periodista, va fer que El Pueblo estiguera a l’abast econòmic de les classes treballadores i, com a editor, va fer el mateix amb els llibres mitjançant l’editorial Sempere, que va dirigir a València, i de La Novela Ilustrada, a Madrid. Editorials que van posar a disposició de tothom Dickens, Dostoievski, Dumas, Hugo…

Anys després, coincidint amb l’arribada al poder de Cánovas del Castillo i l’inici de la I Guerra Mundial, se'n va anar a París, on va rebre l’encàrrec del president Raymond Poincaré d’escriure una novel·la sobre la guerra. Com a resultat, va treure a la llum Los cuatro jinetes del Apocalipsis, que va captivar els lectors estatunidencs.

L’autor va conrear diversos gèneres. Cuentos valencianos, Arroz y tartana, Cañas y barro, La barraca, Flor de mayo i Entre naranjos es consideren novel·les costumistes.  Mare Nostrum, El papa del mar, A los pies de Venus o l’esmentada Los cuatro jinetes del Apocalipsis tenen caràcter històric. La catedral, El intruso, La bodega i La horda aborden qüestions socials. La maja desnuda, La voluntad de vivir i Los argonautas presenten elements autobiogràfics.

 

Blasco Ibáñez al seu despatx de València el 1902

El 1905, quan va acabar la sèrie de novel·les socials, va fundar el setmanari La República de las Letras. En el primer número va publicar «La novela social», un article en què explicava els plantejaments que havia provat de desenvolupar en aquestes obres. L’activisme polític desplegat a la premsa, sobretot a El Pueblo, va donar pas a una radicalització de la seua producció literària i de la seua teoria de la novel·la. 

Cap al 1909, va viatjar a l’Argentina, on va crear dues ciutats: Nova València i Cervantes, però la conjunció de diverses circumstàncies van provocar el fracàs del projecte. Va abandonar Amèrica el 1913 i en el vaixell en què tornava a Europa va començar a escriure Els argonautes, que va acabar a París uns mesos abans que esclatara la Primera Guerra Mundial, de la qual es convertiria en cronista. 

L'autor seguia creient en un món laic i cada vegada més lliure, més just i més equitatiu. Pensava que tenia capacitat per  canviar la realitat. El 1923, quan es va assabentar del colp d'estat del general Primo de Rivera, que va comptar amb l'aquiescència d'Alfons XIII,  no es va quedar callat i va decidir lluitar amb la paraula, com ja havia fet durant la Primera Guerra Mundial, per aquests principis. Blasco Ibáñez va atorgar a la novel·la la facultat de contribuir a transformar i a regenerar la societat. L'escriptor, almenys fins que va acabar el cicle de les novel·les socials i les novel·les dutes a terme durant la Primera Guerra Mundial, a penes va mostrar diferències entre l'activisme polític i l'escriptura literària. Dues estratègies formalment diferents que cercaven una mateixa meta. Considerava que calia assetjar la realitat amb la novel·la, amb l'article periodístic, amb la paraula a la tribuna pública ..., però sempre fora de les institucions polítiques vigents aleshores, que qüestionava constantment. 

El 28 de gener del 1928, un dia abans de complir 61 anys, va morir a la seva vil·la de Fontana Rosa a conseqüència d'una pneumònia, agreujada per la diabetis que arrossegava des de feia anys. El 29 d'octubre del 1933, dos anys després de la proclamació de la II República espanyola, les seues restes van arribar a València des de Menton, tal com havia estat el seu desig, a bord del cuirassat Jaume I, un vaixell insígnia de l'armada espanyola. Les despulles van ser rebudes en un acte multitudinari presidit pel president de Govern espanyol, l'alcalde de València i nombroses personalitats, i es van traslladar al muscle per grups de voluntaris des del port fins a la Llotja, on es va instal·lar la capella ardent.

 

Trasllat del fèretre de Blasco Ibáñez a la Llotja

 L'Ajuntament de València va encarregar un grandiós mausoleu, rematat per un grup escultòric del seu gran amic, Mariano Benlliure, però l'esclat de la Guerra Civil el 1936 va frustrar el projecte. La seua memòria va ser esborrada, els seus llibres prohibits, la seua família perseguida i els seus béns confiscats. Les obres realitzades fins llavors al mausoleu van ser destruïdes i el solar on s'assentava, en un lloc privilegiat del cementeri municipal, va ser utilitzat anys més tard per construir el crematori. Malgrat això, les seues restes es van conservar i, en l'actualitat, reposen en un nínxol ordinari, gairebé anònim, al cementeri civil de València. 

 

Fonts:  Fundació Blasco Ibáñez    /   Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes  /  Viquipèdia

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací