L'assassinat I

LES ESFERES PUNXEGUDES

per Manel Costa

Apunts

“... abans d’abans, molt abans del principi, les mentides eren innecessàries perquè la veritat no existia. El fet i la paraula eren la mateixa cosa, i per tant el camí fals de crear el fet pel mot no era concebible. Tot era, sense més, el que era.

La pellorfa que cau en netejar els pensaments de raonaments impurs, serveix, generalment, per fer germinar miratges nefasts que condueixen a l’individu a la desfeta interna. Mes aquest anihilament no incideix en l’individu com a tal, sinó en l’individu com a massa, com a classe, com a espècie, i allò més còmic de l’assumpte és que no se n’adona del procés que el portarà a la seua desaparició final, total, tant com a ens individual que com a ens de grup”.

Dit això, el conferenciant es va igualar el seu bigot desmesurat, va escurar el coll un parell de vegades, i mirant despectivament a la concurrència va indicar que a continuació anava a passar a respondre a les preguntes d’aquells espectadors que tingueren certs dubtes o, almenys, volgueren expressar les seues opinions respecte al que ell havia dit. De la mateixa manera, va assenyalar —i això fou el que més em va cridar l’atenció—, que aquells que no estigueren interessats o cregueren que havien d’anar-se’n, ho feren amb prestesa i silenci. Jo, vertaderament, no en tenia res a fer i vaig optar per esperar al diàleg.

A poc a poc, anaren desfilant la majoria dels assistents. Finalment, tan sols uns quant vam quedar a la sala. Ningú s’atrevia a trencar el silenci, ningú, pareixia ser, tenia cap dubte sobre el que haviem escoltat. Jo, almenys, no és que tinguera molts dubtes, el que passava era que, sincerament, no m’interessava en absolut el que el pulcre conferenciant havia dit, tan sols, repetisc, cercava passar un temps que jo ja creia passat.

Llavors va ocórrer el que únicament es pot pensar quan ja ha passat (atés que la ment és impotent per arribar a certs punt de la imaginació). Un dels pocs assistents que havien decidit quedar-se, es va aixecar lentament i tancà la porta d’eixida. Una vegada fet això, tots els individus presents, fins i tot el conferenciant, deixaren caure la rudesa de la seua mirada sobre mi. Jo, sincerament, em vaig sobresaltar, no esperava aquesta reacció, eixa és la veritat. Un sext sentit em va posar alerta. Quelcom, efectivament, no seguia pels cabals normals. Sense dir res, tots, conferenciant i la resta del públic, anaren apropant-se a mi, amb una seguretat sigil·losa. Jo em vaig alçar d’un bot i, percebent un gran perill, vaig córrer desesperadament envers la porta. Vaig intentar, amb una impotència per endavant ja temuda, obrir la porta, però l’esforç va ser inútil. Cridí i cridí sense ser escoltat, i prompte els seus colps em van derrocar. Vaig ser salvatgement bastonejat per tots aquells homes. El meu cos resultà tremendament desfigurat. Vaig suportar terribles sofriments. Tan sols vaig escoltar, com entre tenebres: “un altre més, i van...”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací