La setmana passada, els telediaris i periòdics obrien amb el «colp dur» que va patir el mercat laboral espanyol en 2020. Un any que va destruir 622.600 llocs de treball, va deixar 527.900 desocupats més, cosa que feia arribar als 3,71 milions de parats, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA). Unes xifres que, en cap cas, inclouen les persones en situació administrativa irregular, les mateixes que han sostingut gran part dels treballs de la llar, cuidant persones majors, o fent els treballs agrícoles. Quantes van perdre la feina durant aquest any? En quines condicions van treballar? No parlar d’açò, és racisme?

«Que la nostra feina no es contemple com un sector laboral més, també és racisme», assenyala Dolores Jacinto, membre de l’Associació Intercultural de Professionals de la llar i de les cures (AIPHYC, en les seues sigles en espanyol) del País Valencià. Des del col·lectiu asseguren que, durant la pandèmia -i com sempre-, les treballadores de la llar i les cures han sigut «les grans oblidades», tant en les ajudes com en els discursos polítics. «És racisme i invisibilització d’una feina que sosté la vida», apunta Jacinto d’un sector en què més del 50% són dones migrades. 

Segons l’estudi Racisme i xenofòbia en temps de la covid, realitzat per la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat en el País Valencià (CEAR-PV), les persones migrades han sigut «les més desprotegides» durant la pandèmia, a causa de la discriminació que reben en determinats llocs de treball (agrícoles, de neteja, manteniment, cures...). I també les «més assenyalades» com a responsables de la propagació del virus entre la població. A més, aquest document, elaborat dins del projecte Sense Tòpics, destaca les dificultats a l’hora d’obtindre la documentació de permís de treball i residència, fet que ha provocat que «bona part de les persones migrades no hagen pogut accedir a les cobertures ni prestacions socials i laborals», com són els ERTO, l’atur o altres prestacions, cosa que provoca «situacions de major explotació laboral i exclusió social».

Al País Valencià, durant l’estat d’alarma, únicament s’hi podia accedir a certes ajudes inscrivint-se en el padró municipal en línia, un tràmit «complex» per al qual cal tindre necessàriament un certificat digital, a més d’un número NIE i connexió a Internet, tal com advertia aquest treball elaborat per l’Equip d’Implementació del Deceni Internacional per als Afrodescendents a l'Estat espanyol.

«Tot això també és racisme», opina Adrián Vives, autor de l’informe de CEAR-PV. La investigació posa el focus en el discurs mediàtic i polític contra la migració durant la pandèmia amb uns resultats que, d’una banda, van en la línia d’una dinàmica històrica de discriminació i oblit cap a les persones migrades i, de l’altra, demostren que, quan s’interrelacionen diversos factors de vulnerabilitat, com poden ser l’origen, el gènere, la religió o la situació administrativa, «tot afecta més».

«La pandèmia no ha inventat el racisme, però ha permés visibilitzar situacions que per a alguns romanien ocultes», puntualitza l’activista i filòsof. Des de les organitzacions antiracistes i de defensa dels drets humans fa anys que demanen xifres disgregades de les publicades aquesta passada setmana per l'EPA. «Siga o no de forma intencionada, constitueix una forma de racisme institucional perquè els invisibilitza. Les persones en situació irregular que tenien feina abans de la pandèmia són les que primer l’han perdut. Hem vist cada dia persones amb feines informals, que vivien al dia, i que es quedaven sense feina ni diners per a pagar-se el menjar o el lloguer», conta Vives, i destaca també les denúncies d’explotació laboral de treballadores com les Kellys de Benidorm (la Marina Baixa).

En el mateix sentit s’expressa la treballadora de la llar, Dolores Jacinto: «A moltes, com és el meu cas, ens van acomiadar i només vam aconseguir feina en ‘B’. Vas sumant hores, completant els dies, però sense cap contracte». A més, diu que la majoria de les persones que van telefonar a AIPHYC durant els primers mesos de la pandèmia van ser dones migrades i en situació irregular. Aquesta pèrdua de feina no va quedar mai reflectida en cap estadística oficial. 

Mentrestant, a finals del març, Portugal regularitzava tots els immigrants irregulars pendents d’autorització de residència, una mesura que va permetre accedir al sistema de salut o al subsidi al país veí. «A Espanya no hi ha cap organisme que sàpiga donar una xifra exacta de quantes persones hi ha en situació irregular», assegura Vives. Això, afegeix, pot generar problemes «més enllà del mercat laboral» com, per exemple, a l’hora d’organitzar l’administració de vacunes: «L’estratègia de vacunació contempla que es vacunarà les persones en situació irregular, però en el sistema sanitari no hi consten. Com es contactarà amb elles? On els arribarà la informació?»

Del «virus xinès» a la criminalització

Aquesta exclusió i invisibilització en les ajudes i les xifres oficials de l’atur o del mercat laboral, i els problemes burocràtics, contrasta amb l’altra cara de la moneda: la criminalització i persecució cap a persones migrades, gitanes o amb perfils ètnics diversos, per part de mitjans de comunicació, partits polítics i grups organitzats, mitjançant notícies falses o informacions tergiversades, per assenyalar-los com a «principals responsables» de la pandèmia.

Tal com recull l’informe de CEAR-PV, s’ha destacat «de forma exagerada» els casos de persones migrades contagiades i les notícies de suposats incompliments de la quarantena emfatitzant la nacionalitat o l’origen. Per exemple, les persones que treballen al camp «han sigut acusades de no respectar les mesures d’higiene i seguretat», mentre que «les empreses i les administracions públiques tractaven d’evadir responsabilitats per les lamentables condicions laborals». 

En aquest sentit, cal destacar el racisme descarat de certs partits polítics i altres sectors de la societat (no únicament de l’ultra dreta), que han assenyalat la comunitat xinesa com a «principal causant» de la propagació del virus. La periodista i activista Paloma Chen explica que, a principis de l’any passat, quan van començar a arribar les notícies des de Wuhan, es van adonar que l’enfocament dels mitjans europeus estava «molt allunyat» del que contaven familiars seus residents a la Xina. «El sensacionalisme dels mitjans va provocar un clima molt estrany cap a la comunitat xinesa a Espanya», assegura la periodista. 

«La gent va deixar d’anar als restaurants xinesos, els clients feien preguntes amb recel sobre qüestions que nosaltres també desconeixíem», conta Chen de l’experiència dels seus pares, que freqüentaven un restaurant. Eixa situació es repetia també als basars xinesos o amb qualsevol persona amb un (suposat) origen asiàtic que treballava de cara al públic. «Ara ja no només ens deien "vuélvete a tu país", sinó que també ens acusaven de "pegarles el virus"». Inclús l’ambaixada xinesa va advertir el govern espanyol del racisme i les agressions creixents cap a la comunitat xinesa a l'Estat espanyol, i personalitats com Fernando Simón o Pedro Sánchez van fer declaracions al respecte.

A principis de febrer, ciutadans d’origen asiàtic residents al Regne Unit o França, van començar a denunciar atacs racistes, actituds discriminatòries i humiliants en el transport públic. A Madrid, un ciutadà estatunidenc d’origen xinés va ser agredit mentre cridaven insults racistes relacionats amb el virus, tal com va publicar eldiario.es. Aquestes demostracions de xenofòbia van ser el principal impuls per a mamprendre la investigació de CEAR-PV. 

Segons es recull en l’informe, en què Paloma Chen també ha participat en la part dedicada al racisme cap a la comunitat xinesa, «mentre es difonia un àudio sobre un xiquet amb el virus o es denunciava una agressió a un jove xinés, els dos únics contagiats (a l'Estat espanyol) eren dos turistes: un alemany (a la Gomera) i un britànic (a Mallorca)». A més, la gent va començar a culpar les persones xineses d’origen o trets asiàtics amb la gestió de la pandèmia per part del govern xinés, tot i que potser hi ha persones que ni tan sols han trepitjat la Xina ni tenen perquè conéixer res del país asiàtic. 

«Inclús l’OMS es va pronunciar per a dir que no es tractava d’un "virus xinés" sinó que era covid 19», recorda Chen, qui aclareix que els comentaris racistes i culpabilitzadors van vindre no només per part de l’extrema dreta, sinó també de personalitats de la cultura popular com ara Santiago Segura. Aquest discurs xenòfob va activar la campanya en xarxes #NoSoyUnVirus, en què diferents persones denunciaven aquesta criminalització.

Altres símptomes d’aquest racisme pandèmic serien les identificacions policials per l’aspecte durant el confinament -fet que va provocar que moltes persones racialitzades i sense documentació ni tan sols anaren a fer la compra per por de l’expulsió del país-, les cues en estrangeria, els problemes per a renovar la documentació, els abusos policials, el populisme nacionalista, la persecució cap als menors estrangers no acompanyats i un llarg etcètera.

«El cos, la pell, els trets… El que està clar és que hi ha ciutadans de primera i de segona i que, per descomptat, el coronavirus ha incrementat el racisme, o potser simplement ha fet explícit el que molta gent sempre ha dut dins», conclou Paloma Chen sobre aquesta situació que la travessa. I ens deixa una pregunta: «Fins a quan ens considerareu persones estrangeres si vivim i treballem ací, com vosaltres?»

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací