Dandis, vaques, ovelles i titots

per Sebastià Carratalà

Cultura

Depeuille, «L'origen del vaccí», ca. 1800. Aiguafort i aquarel·la. Wellcome Collection, Londres
Depeuille, «L'origen del vaccí», ca. 1800. Aiguafort i aquarel·la. Wellcome Collection, Londres

La casa d’estampes de Alphonse-Frédéric Depeuille, ubicada a la Rue des Mathurins de Paris, cap al 1800, va publicar una sèrie d’obres en què es feia mofa de la vacuna de la verola. El propietari, pintor, havia heretat el negoci del seu pare, François-Jules Depeuille, també pintor, format a l’Académie de Saint-Luc, que es va dedicar al comerç de gravats quan va adquirir la important col·lecció de Jacques-Philippe Le Bas, gravador del Gabinet del rei, el 1784, l’any següent de la seua mort. Una dècada després, va ser arrestat durant un temps per vendre obres prohibides i, posteriorment, tan bon punt va eixir en llibertat, va comprar la botiga de l’impressor François-Étienne Joubert, situada al carrer esmentat i anomenada «Aux Deux Piliers d’Or». Una denominació que va modificar lleument i va convertir en «Aux Deux Pilastres d’Or». El seu fill, Alphonse-Frédéric Depeuille, es va fer càrrec de l’empresa a partir del 1798. El seu rastre va desaparèixer el 1811.

 

Depuille, «El vaccí o la inoculació a la moda», ca. 1800. Aiguafort i aquarel·la. Bibliothèque nationale de France 

A l’establiment, s’hi venien imatges satíriques sobre la vacunació, considerada llavors un invent anglès de moda, que solen mostrar metges amb aspecte de dandis tibats i estrambòtics que experimenten amb persones i animals. En L’origen del vaccí, per exemple, al voltant d’una vaca que ocupa bona part de la composició, el doctor de la perruca blanca i la levita blava, potser un intent de caricatura d’Edward Jenner, observa les pústules de verola bovina d’una munyidora alhora que, en primer terme, l'home agenollat, vestit amb roba una mica passada, tal vegada un cirurgià de la vella escola, ofereix una llanceta impregnada amb la substància al personatge de cabells estarrufats, que reacciona amb admiració i certa prevenció. Darrere, com un senyal de la desgràcia, un vaixell s’enfonsa a la mar. En una altre gravat, El vaccí o la inoculació a la moda, un facultatiu, que s’assembla molt al de la levita verda de la peça anterior, ara amb ulleres, prova d’extraure pus de pigota d’un xiquet assegut a la falda de sa mare, mentre un altre personatge d’aspecte semblant, el distreu amb un titella. A l’altre costat, una dona robusta de mitjana edat espera que ho aconseguisca i que l'introduïsca de seguida al braç que manté estés amb l'ajuda d'una minyona.

 

Depeuille, «Le nec plus ultra», ca. 1800. Aiguafort i aquarel·la. Welcome Collection, Londres

No només eren objecte de befa els científics britànics, sinó qualsevol que s’hi dedicara. Així ho veiem en Le nec plus ultra, un altre aiguafort acolorit amb aquarel·la en el qual dos homes subjecten una ovella per tal que un especialista, que també porta ulleres, puga obtindre el sèrum davant de la sorpresa d’una jove i un infant. A la part inferior, s’hi explica qui és i l'operació que duu a terme: «El ciutadà Marchelli, cirurgià de Gènova, ha descobert que la inoculació de la clavelée o verola de les ovelles preserva de la malaltia amb més seguretat i suavitat que el vaccí. Les observacions sobre aquest nou descobriment apareixeran d’ací poc de temps i no deixaran de provocar, entre els partidaris del vaccí, l’escàndol que la introducció d’aquest va provocar entre els inoculadors de l’antiga facultat». Tanmateix, en aquest cas, malgrat la simplificació i la ridiculització dels personatges representats, el text conclou de la següent manera: «Tal és el destí de tots els descobriments. Galileu va ser condemnat per la Inquisició; Harvey va ser tractat de visionari pels seus col·legues, i Descartes va morir lluny del seu país».

 

Depeuille, «Set contra un, o el Comitè del vaccí», ca. 1800. Aiguafort i aquarel·la. Bibliothèque nationale de France 

El maig del 1800, a la capital francesa, s’hi va crear el Comitè Central de Vaccins gràcies a una iniciativa privada liderada per personalitats influents, com ara els cònsols Lebrun i Bonaparte, Lucien Bonaparte, Talleyrand i Fouché, entre altres. Una institució que es va proposar difondre la vacunació contra la pigota arreu de França i de l’Imperi napoleònic, atès que aquest terrible mal matava una dècima part de la població i desfigurava o mutilava nombroses persones. El Comitè es va oficialitzar el 1804 i va funcionar fins a la fundació de l'Académie de Médicine, que va assumir les seves funcions i responsabilitats. Pocs mesos abans, després de les primeres proves fallides dutes a terme a l’Hôpital de la Salpêtrière sota els auspicis de l’École de Medecine, un jove metge, Aubert, es va oferir a viatjar al Regne Unit (llavors les relacions entre ambdós països no eren bones) per tal d’aprendre bé el mètode (Jean-Noël Biraben, «La diffusion de la vaccination en France au XIXe siècle», 1979). 

 

Depeuille, «La "dindonnade" o el rival del vaccí», ca. 1800. Aiguafort i aquarel·la. Bibliothèque nationale de France 

 

En aquest context, Depeuille va publicar Set contra un, o el Comitè del Vaccí, un treball en què, a l’esquerra, el «ciutadà Tapp», oficial de salut del 7è districte de París, al qual l’alcalde havia encarregat la introducció de la vacunació, crida «Sou uns xarlatans» als membres de la junta, caricaturitzats de manera semblant als facultatius britànics,  que protesten de manera enèrgica: «És hora que marxeu», «Vós ens ho pagareu, ciutadà Tapp»… A terra, la caixa en què s’havia enviat la dosi per a la primera inoculació des de Londres; sobre la taula, un assaig de François Colon, un dels defensors de la pràctica. 

 

Depeuille, «El vaccí de viatge», ca. 1800. Aiguafort i aquarel·la. Bibliothèque nationale de France 

Les crítiques al nou mètode eren ferotges i, com ocorre ara, sense cap fonament racional. De fet, algunes estampes es basen en un joc de paraules en francès: «Chacun sera vacciné, c’est-à-dire, dindonné», que significa «Tohom serà vacunat, és a dir, enganyat», atès que popularment «dindonner» vol dir «enganyar». Encara es conserva l’expressió «être le dindon de la farce», això és, «ser el titot de la farsa», en sentit literal, o «ser la víctima».  Així, en La «dindonnade» o el rival del vaccí, davant d’un grup d’espectadors atents, un metge amb una aparença de dandi idèntica als anteriors, extrau amb una llanceta (l'instrument quirúrgic que s’havia convertit en símbol dels partidaris de la vacunació) la substància desitjada de l’anus d’un titot que sosté un ajudant. Aquesta vinculació també es reflecteix en El vaccí de viatge, una obra en què dos agents sanitaris anuncien als ciutadans que s’han de vacunar. Alhora, però, l’arlequí de la part posterior del carruatge els adverteix que, si ho permeten, es transformaran en titots. Titots morts i esplomats com el que branda a la mà.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací