Tal dia com hui del 1837 apareixia «El Mole», el primer periòdic en valencià

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1837 apareixia El Mole, el primer periòdic en valencià
Tal dia com hui del 1837 apareixia El Mole, el primer periòdic en valencià

El Mole, el primer periòdic en valencià, va aparèixer l’1 de febrer del 1837 a la ciutat de València per iniciativa de Josep Maria Bonilla i Martínez (València, 1808-1880).

En aquella època no hi havia normativa ortogràfica del valencià i potser  això tampoc importava massa al seu promotor i director. El nom El Mole, amb tota seguretat, seria pronunciat amb la o oberta perquè provenia de la paraula motle, una de les accepcions de la qual és: «Peça amb una cavitat en la qual s'introduïx una substància en forma de pols, de pasta o líquida perquè, quan se solidifique, adopte la forma de la cavitat». 

Cal dir que el segon periòdic de l'Estat en llengua no castellana, Lo Verdader Català, va aparèixer a Barcelona mitja dotzena d'anys després, el 15 de març del 1843. Una publicació, aquesta última, que tingué una vida efímera, sis números, el darrer publicat el 31 de maig del mateix any que nasqué. 

Manuel Sanchis Guarner, tot i reconéixer la línia patriòtica i nacional d'El Mole, no l'enquadra dins la premsa de la Renaixença perquè el principal objectiu del periòdic no era l'estètica literària, sinó fer proselitisme polític liberal.

Col·laboraven en el periòdic, a part del director, Pascual Pérez Rodríguez i Josep Bernat i Baldoví, tot i que signaven sempre amb pseudònims.

 

 

Com diu David Garrido en un article publicat a Diari La Veu: «A uns, als valencians, i als altres, als del Principat, els recriminaven que escrigueren en català. Veges tu, i han passat dos segles i continuem amb la mateixa murga! Els d'El Mole, al número 5 (23 de maig de 1837), replicaven perquè així parlava el poble: “Per a instruir al poble se li ha de parlar lo llenguache o en la llengua que li siga mes comprensible, o que millor entenga. Si els valencians entenguesen millor el grec que el valencià en grec devíem publicar el periòdic” (respecte, en la citació, la grafia original). En canvi, la publicació principatina, més primmirada, en el número 4 deia: “lo principal objecte que nos proposarem al emprender la publicació de Lo Verdader Catalá fou traure nostre hermós parlar de l’estat de postració i abatiment en que se troba, ostentar sas riqueses y bellesas”. Això de “nostre hermós parlar”, de moment, els escriptors d’El Mole, ho deixaven a banda en pro de la intel·ligibilitat. Era valencià —diguem-ne— d’espardenya, fet servir a dretcient, perquè el seu públic era pagès i majoritàriament illetrat. El Mole era llegit en grup, on el que sabia de lletra —i força vegades malament— llegia i la resta escoltava. L’escola arribava on arribava i, si arribava, arribava en castellà. Alfabetització en castellà que suposava aculturització en valencià. Vegeu si fa anys que els espanyols ens adoctrinen. Fa feredat pensar-ho. I ara per quatre classes a l’escola que reben en català, els que viuen ací, se’ls esmussen els budells. Alguns fins i tot estan exempts».

Garrido hi afegeix: «Parlar lo llenguache del poble no vol dir, però, negar l’evidència. El Mole treballava a dretcient així amb la pretensió d’arribar al major nombre de lectors possible, però Bonilla i els seus col·laboradors eren conscients de la unitat de l’idioma, d’una llengua que, si s’escau, ja farien servir literàriament com Déu mana. Hi hagué el propòsit de fer servir un valencià més acurat ortogràficament; de fet, feren servir l’ús de c per al fonema fricatiu alveolar sord davant e i i (ciutat), i àdhuc empraren el dígraf ny, però no anaren més enllà, o més aïna no els deixaren. La primera etapa d’El Mole acabà aviat, a conseqüència de denúncies per criticar el govern de l’Estat (bé, l’Estat únic aleshores, que ni autonomies ni hòsties, l’espanyol)».

En la presentació del periòdic deien literalment que feien (sic) «profesió de fe que es constitusió, llibertat, independencia de pensar, sinse partit algú, ni viu ni mort…» Tenia un caràcter especialment satíric, desguitarrat i era un prodigi de vivacitat i burla, per la qual cosa va haver de suportar persecucions i censures, suspensions i denúncies, de governs i de l'Església catòlica. Era d'ideologia liberal capdavantera. El Mole era molt acceptat per la societat més vulnerable d'aleshores i, el 1840, tenia la respectable quantitat de tres mil subscriptors.

 

Josep Maria Bonilla, l’ànima d’«El Mole»

Josep Maria Bonilla i Martínez, alies «Nap-i-col», advocat, fou un agut pamfletista, polític i poeta popular, a més d'un reconegut i destacat liberal com bé queda demostrat en la línia editorial d’El Mole. Bonilla volia propagar les idees liberals en els seus lectors i el discurs en castellà, traslladat al món rural valencià, li semblava fora de joc, una manera més de fer carlins. 

Nasqué a València en 1808, l’any en què els Borbons renunciaren a la corona hispànica a favor de Napoleó Bonaparte. El pare de Josep Maria, un notari que exercia a Llíria, era un liberal convençut, un negre, en l’argot polític de l’època. 

El fill, diu Garrido, «es crià entre idees que propugnaven la revolució burgesa que a Espanya mai no arribà. Ferran VII, que recuperà el tron, morí al llit, com Franco. La resta, doncs, «transició». Encara un adolescent, Bonilla conegué la repressió, quan l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (l’exèrcit francès encarregat de restablir l’absolutisme a Espanya en 1823)».

I continua: «Bonilla era un home del seu temps. Així que no espereu veure en ell i els seus correligionaris partidaris devots de la valencianitat. Ara bé, la història era present i Bonilla creia en una Espanya foralista on s’encabissen les diferents realitats que la conformaven. Bé, Bonilla era un federalista sense arribar a definir-s’hi. Creia —i a les pàgines d’El Mole ho escrivia— en un estat que inclogués els furs de cada territori, amb la figura del rei com a àrbitre».

A més, apunta: «Bonilla no era un acaparador de prebendes. Entre ser periodista independent o mamar de la política, preferí allò primer, la qual cosa maldecaps li donà i algun disgust. Era advocat i havia col·laborat activament en la lluita contra el carlisme, però una vegada arribada la pau tingué la decència de mantenir-se al marge de l’acaparament de càrrecs».

 

Josep Maria Bonilla i Martínez

 

Èpoques 

El Mole es va publicar amb una periodicitat molt desigual. Va eixir al carrer del 1837 al 1870, tot i que amb llargues absències per haver estat prohibit, perseguit i reprimit per règims absolutistes. En realitat només es va va publicar durant nou anys, i no complets. 

La segona època, del novembre del 1840 al novembre del 1841, per evadir la censura i evitar pagar el dipòsit que es feia necessari per a llançar qualsevol publicació periòdica, Bonilla optà per canviar el nom de la revista amb cada número publicat, cada exemplar eixia al carrer amb un nom diferent: El Verderol, El Colomí, El Trull, etc., encara que la línia editorial era la mateixa. Finalment, però, tot i la seua popularitat, no aconseguí reeixir.

La tercera època començà el 1854, amb un Bonilla arrenglerat a les files del Partit Demòcratic. Els demòcrates eren l’escissió de l’ala esquerra del Partit Progressista (els liberals estaven dividits en moderats i progressistes). Per a Bonilla, que així ho escriu a les pàgines d’El Mole, «el partit democratic pur y honrat es l’únic que está destinat á obrar la salvasió de la patria». El Mole continuà tenint problemes econòmics, però no obstant persistí, com una veu periodística alternativa al poder governant, fins al núm. 54, de 23 de febrer del 1856. 

Durant la quarta època, del 1856 al 1863, Bonilla vivia a Castelló de la Plana, lliurat a l'exercici de l'advocacia i la docència. Són anys de tristesa i abaltiment. Tancat aquest període, el 2 de novembre de 1863 apareix de nou, aquesta vegada com a suplement del diari El Porvenir de Valencia i amb el propòsit inicial d'allunyar-se per complet de temes polítics. A partir d'aquesta època canvia la portada de la publicació. Ara hi apareix un llaurador parlant amb un home de lletres en actitud d'il·lustrar-lo, idea aquesta bastant fidel a l'esperit original d'El Mole. En aquesta etapa, la revista incrementà la radicalitat d'algun dels seus postulats. La visió de Bonilla era ja la d'un idealista desenganyat, cansat i decebut d'un procés revolucionari que, des del seu punt de vista, només havia portat corrupció i ànsia de riqueses. 

Cada vegada més radical en els seus plantejaments democràtics, la cinquena època va tindre lloc entre finals del 1864 i març del 1865, quan El Mole es publicà com a suplement del diari Los dos reinos. 

El 24 de febrer de 1870 El Mole inicià la seua sisena i darrera època. Fou una etapa breu. Bonilla ja s’havia convertit al republicanisme, però la seua crítica no distingia pel color polític. Arribà un moment en què representà la pluralitat de partits amb un estable ple d’ases (els partits) menjant. 

I fins ací arribà Bonilla i el seu periòdic.

 

Fonts: Francesc Jover, «El Mole, el primer periòdic en valencià», Diari La Veu, 2016  /  David Garrido, «Fer periodisme en valencià: Josep Maria Bonilla i la revista El Mole», Diari La Veu, 2019   /  Biblioteca Valenciana   /   Viquipèdia

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací