Tal dia com hui del 1208 va nàixer Jaume I a Montpeller

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1208 va nàixer Jaume I a Montpeller
Tal dia com hui del 1208 va nàixer Jaume I a Montpeller

El 2 de febrer del 1208 va nàixer a Montpeller Jaume I, comte de Barcelona i rei d’Aragó (1213-76), de València (1239-76) i de Mallorca (1229-76), i senyor de Montpeller.

Sobre l'engendrament del rei Jaume, fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, com que el rei Pere rebutjava la seua muller i hom estava preocupat per l'absència d'un hereu legítim, s'ordí una trama per a enganyar-lo. Als primers de maig del 1207, aprofitant que el rei era a Montpeller, li digueren que una dama que desitjava tenir per amistançada l'esperava en un palau de la ciutat. Però en comptes de la dama fou Maria de Montpeller qui passà la nit amb el rei, mentre a les fosques aquest pensava que jeia amb la dama que desitjava. A fi de donar fe de l'engendrament, Maria de Montpeller havia estat acompanyada per 24 prohoms i 2 notaris, abats i priors, l'oficial del bisbe i diversos religiosos, dotze dames i altres tantes donzelles. Quan arribà el matí, entraren tots a la cambra i Maria de Montpeller revelà la seva identitat, explicant-li al rei el que havia succeït. Aleshores ell digué que «pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment», i aquell mateix dia marxà de Montpeller a cavall. Passat el temps de l'embaràs, el rei en Jaume I d'Aragó va nàixer al Palau dels Tornamira de Montpeller la nit de l'1 al 2 de febrer del 1208. 

El rei Pere visqué sempre allunyat del seu fill. Ja en el bressol fou objecte d’un atemptat. Als tres anys fou separat de la mare i fou lliurat a Simó de Monfort com a promés d’una filla seua. Morts el pare i la mare, Jaume restà a Carcassona en poder de Simó de Montfort. Aquest, però, comminat pel papa, hagué de lliurar-lo als seus súbdits, que l’esperaven a Narbona amb el legat papal, el qual tenia la missió de guiar-lo i d’organitzar la regència, que fou encomanada al seu besoncle l’infant Sanç, comte regent de Provença. Complint la voluntat materna, que posava Jaume sota la guarda dels templers, fou portat a Montsó, un dels seus castells principals, i en companyia del seu cosí, el jove comte Ramon Berenguer V de Provença, hi passà des dels sis anys fins als nou. Però la partença del darrer cap a la seua terra estimulà Jaume, que tenia un partit que l’atiava a regnar. El regne d’Aragó era dividit en bandositats i el senyorejava la indisciplina feudal, i enmig d’aquestes lluites estigué barrejat anys i anys. 

Als tretze anys es va casar amb la infanta Elionor de Castella, de la qual tingué el primogènit, Alfons. Als dèsset anys hagué de lluitar cos a cos amb Pero Ahonés, perquè no havia respectat una treva de deu anys amb els sarraïns. Expirada la treva, Jaume intentà, sense èxit, el setge de Peníscola (1225). A la mort de Pero Ahonés esclatà una revolta, però Jaume aconseguí sobreposar-s’hi. La pau d’Alcalà (1227) assenyala el triomf reial sobre la revolta aragonesa dels nobles i d’algunes viles i ciutats. Jaume restablí en el seu comtat Aurembiaix d'Urgell: una ràpida campanya fou suficient per a tornar-li els territoris. Ella els traspassà al rei, que els hi tornà en feu, alhora que, segons indicis, en feia la seva amistançada. Des d’aquella hora començà un nou període del seu regnat: el de les grans conquestes.  

El 1228, un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuniren a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca. L’any següent, el 5 de setembre del 1229, l'estol català salpà de Salou, Cambrils i Tarragona, i conquerí Mallorca a AbuI-Ulà Idrís al-Mamun. Desembarcà a Santa Ponça i vençé els sarraïns a la batalla de Portopí. La conquesta de Mallorca fou ràpida. El setge durà tres mesos i acabà amb l’assalt general, comandat personalment pel rei. La resta fou una campanya sense gaires dificultats contra els moros de l’interior de l’illa. El rei tornà a Mallorca en dos ocasions més. En la segona estada, sotmeté Menorca a la condició de tributària (1231). Quant a l’illa d’Eivissa, fou conquerida per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, i el seu germà Bernat de Santa Eugènia (1235). 

 

 

Mentrestant, havia començat la conquesta de València, que durà anys. Iniciada com a empresa particular amb la presa d’Ares i de Morella (1232), fou continuada decididament pel rei amb la conquesta de Borriana (1233), seguida per la capitulació d’altres pobles i viles del nord del país. Per a combatre la capital, fortificà el Puig d’Enesa o de Santa Maria (1237). I per tornar el coratge a la guarnició del Puig, desmoralitzada per la mort del seu capità, Bernat Guillem d’Entença, el rei jurà públicament que no tornaria a passar l’Ebre fins haver pres València, cosa que feu el 1238. Xàtiva i Biar també caigueren en poder del Conqueridor (1244-45). La conquesta de les darreres places valencianes donà lloc a una seriosa topada amb Alfons el Savi, hereu de la corona castellana, que pretenia apoderar-se de Xàtiva. L’energia de Jaume I, que s’enfrontà als missatgers castellans, l’orgull dels quals blasmà, i la intervenció de la reina Violant d’Hongria, segona muller del Conqueridor, solucionaren el conflicte, amb la signatura del tractat d'Almisrà, que fixava novament els límits de les conquestes respectives (1244). 

A partir de la conquesta de Múrcia, hom pot dir que s’inicia la decadència del Conqueridor: fracàs de la seua política occitana que acabà amb el tractat de Corbeil (1258), pel qual renuncià als seus drets sobre les terres occitanes, a canvi de la renúncia de Lluís IX de França als antics comtats catalans, com a descendent de Carlemany; fracàs de la temptativa de croada a Terra Santa, a la qual hagué de renunciar a causa dels vents, adversos (1269); fracàs en la política de repartiment dels estats entre els fills, que deixà un greu problema als seus successors i fracàs d’una nova croada a Terra Santa, que tornà a propugnar, en va, en el concili de Lió, davant el Papa (1274). 

En plena tercera revolta dels sarraïns valencians, Jaume I va emmalaltir ràpidament. El 9 de juliol del 1276, mentre es trobava a la residència reial d’Alzira (Casa del Rei, Casa Reial o Casa de l'Olivera), el rei signà el decret que autoritzava l'Infant Pere a ocupar els castells que considerara convenient al Regne de València i a poder-hi nomenar els alcaids, traspassant així el comandament de la campanya militar al seu fill. Cada volta més greu, el 21 de juliol del 1276 feu cridar el seu fill Pere i després de donar-li diversos consells, abdicà de tots els seus regnes en favor dels seus fills, i ara reis, Pere el Gran (III d'Aragó, I de València i II de Barcelona) i Jaume II de Mallorca. Es convertí en monjo de l'Orde del Cister i inicià aleshores el viatge per ingressar al Monestir de santa Maria de Poblet. Les cròniques situen la mort de Jaume I en algun lloc no determinat proper a València de camí cap a Poblet. Per contra, la crònica de Ramon Muntaner situa la mort del rei a la mateixa residència reial de la vila d'Alzira, talment com si no haguera arribat a emprendre el viatge cap al monestir. La data sí que és coneguda: Jaume I va morir el 27 de juliol del 1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys. 

En morir el rei en Jaume, les despulles foren dipositades a la catedral de València, prop de l'altar de Santa Maria. No fou fins dos anys després de la seua mort i un cop sufocada la tercera revolta dels sarraïns valencians que el seu fill i hereu, el rei  Pere el Gran, va poder complir els designis testamentaris del seu pare. Així, el maig del 1278, amb grans honors i ornaments, el cos del rei Jaume fou traslladat al monestir de Poblet, on fou soterrat.

 

Fonts: La Gran Enciclopèdia /  Enciclopèdia Catalana  /  Viquipèdia

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací