La llibertat es llig en un poema

PARLEM-NE

per Salvador Vendrell

Columnistes

 

L’altre dia, des de la tribuna del parlament de l’altiplà, Joan Baldoví reprovava el Consell General del Poder Judicial per seguir fent nomenaments, malgrat estar en funcions des de desembre de 2018, perquè no hi ha acord entre els partits. I demanava al PP allò que sap que no vol fer: que permetera d’una vegada per totes la seua necessària renovació. I va acabar amb una reflexió: quants jutges procedeixen de famílies humils? Pocs o molts? Hem de tindre en compte que per a ser jutge cal aprovar una oposició que costa, en la majoria dels casos, uns cinc anys i que els preparadors valen un ull de la cara. Una oposició, per cert, molt difícil de compaginar amb el treball. El seu plantejament portava, inevitablement, a la necessitat de democratitzar l’accés a  la justícia.

Forme part de la primera generació de les classes populars que vam poder estudiar d’una manera bastant generalitzada. La majoria ho férem compaginant el treball, sobretot, en el camp o en la restauració. Féiem uns quants jornals i estudiàvem per tindre una professió digna que ens permetera fugir de la terra. Férem de tot, perquè teníem poc. Evidentment, quan arribàrem a València, des de les comarques, ens vam apuntar a la lluita contra la dictadura. Vam haver de fer de polítics durant les darreres flamerades del franquisme. Visitàvem totes les facultats de Blasco Ibáñez. Totes excepte la Facultat de Dret, malgrat que la teníem al costat de la nostra, la de Filosofia. Crec que encara no m’he atrevit a entrar-hi. Ens feia por, perquè tenia fama d’estar plena de feixistes que apallissaven la gent que pensava com nosaltres. No sé si exageràvem o no amb el nostre temor. Els violents deurien ser una minoria insignificant. La majoria de nosaltres, però, vam aconseguir ser professors, infermers, metges... És a dir, treballs que consisteixen a tenir cura dels xiquets o dels malalts. També hi ha algun economista, enginyer o funcionari relacionat, sobretot, amb temes culturals. Però, dels meus amics, no en tinc cap notari, registrador de la propietat, fiscal, jutge, advocat de l’estat...

A banda de la por de les pallisses, veníem ja de casa amb por de la justícia i dels jutges. El nostre refranyer n’és ple de sentències que reflecteixen aquest temor, com ara: «advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos», «com més lleis, més plets», «de foc te’n guardaràs; de la justícia no podràs», «el pitjor d’un plet, és que d’un en neixen cent», «tres coses t’han de fer temor: el jutge, guàrdia civil i la presó». Frases que demostren la por de la justícia de les classes populars. Els rics, els poderosos, no en tenen tanta perquè els procediments judicials formen part de la seua rutina, de la seua faena, dels seus negocis. Per això, sense exagerar, ens mirem la justícia  d’acord amb la part de la barrera en què estem. I, des d’aquesta part, ens dona la impressió que, de vegades, la justícia sembla venjança i d’altres la trobem indulgent. Només cal recordar el tractament dels presos polítics catalans o dels joves d’Alsasua i comparar-lo amb el dels acusats de boicotejar un acte d’homenatge a Vicent Andrés Estellés o amb la sentència de rectificació del Tribunal Suprem sobre les hipoteques. Recordeu els titulars: «El Suprem rectifica i dicta que és el client qui deu pagar l’impost de les hipoteques». Trobem la justícia inexorable amb uns i massa benigna amb els altres. No ho podem evitar, perquè, des de molt aviat ens van ensenyar que la llei es va fabricar al servei dels poderosos i que sempre han estat dictades per prohibir als mateixos de sempre. Joan Fuster, que era llicenciat en dret, explicava que la llei, cada dia, retalla una llibertat. Rarament la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns. El mestre de Sueca ho tenia molt clar: «la llibertat podem llegir-la en un poema de Paul Éluard».

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací