Good bye, Lenin!

per Marian Díez Picó

Columnistes

 

Fins fa un any em desconcertava eixa gent que desaprofitava els dissabtes de vesprada fent la compra i que a més, ho feia amb entusiasme i amb xandall, dos conceptes que sempre m’han semblat incompatibles cent per cent i que, per tant, mai he sigut capaç de lligar. Tantes com eren les opcions que tenien a l’abast per al seu temps lliure, feien que no acabara d’entendre que optaren per passejar entre les prestatgeries del súper en compte de fer altres plans més gratificants.

També és cert que sóc al·lèrgica a les compres als grans magatzems i que això de les cues desequilibra altament la meua pau interior. Qui anava a dir-me que ara acabaria desitjant anar a fer la compra, fins i tot en dissabte, i que la meua vida social es reduiria a creuar quatre paraules darrere d’una mascareta amb el pescater mentre em neteja els calamars o em recita vida i miracles de l’oferta del dia. Un panorama d’allò més atractiu i excitant!

Però per si no n’hi haguera prou, ara la cosa es complica perquè així ho han decidit els directius de TVE. Dissabte de vesprada a banda d’estar prohibit avorrir-se, excepte si és per decisió pròpia, també hauria d’estar prohibit donar disgustos al personal. Més si són de la magnitud del que em vaig emportar el passat dissabte en llegir: “TVE cancela por sorpresa Acacias, 38”. D’acord, la sèrie fa sis anys que està en pantalla i al final als guionistes se’ls poden acabar els arguments, però fer-ho en mitat d’una pandèmia és acarnissament. Ja em va costar explicar-li a ma mare que s’acabaven els dinars familiars dels diumenges, que ja no podia anar a berenar amb les amigues, que es prohibien les abraçades i besades fins a nova ordre, que Nadal no podia ser Nadal, que s’havien acabat les escapades secretes al 24 hores de la cantonada per a comprar-se aquells pastissets de xocolate i crema amb calories suficients per a practicar el dejuni intermitent durant un mes sencer,  i així una llarga llista d’incoherències, que s’han incrementat amb el temps, i de disgustos, als quals ara he d’afegir comunicar-li aquesta notícia. Quan ja només li quedava la tele i aferrar-se a eixos personatges que li fan companyia i venen a suplir altres carències, ara també li ho furten com si res.

Els últims mesos els seus imprescindibles han estat: L’alqueria blanca als matins, Acacias, 38 de vesprada i Anne with and E a les nits. Sense oblidar la missa televisada dels diumenges. Jo l’acompanye només al xocolate amb xurros d’abans, per més que ella insistisca a tractar de reconduir la meua vida de pecadora compulsiva i fer-me anar pel bon camí.

Així les coses i després de pegar-li voltes, no queda altra opció més que passar al pla B i actuar a l’estil d’aquella pel·lícula de Good bye, Lenin!, per a evitar drames més grans. Incapaç com soc de donar-li cap altra mala notícia als seus noranta-dos anys, i aprofitant que aquests dies s’estaven introduint nous personatges en la sèrie, ahí vaig, buscant figurants i vestuari per a rodar pel nostre compte una nova temporada de la sèrie i que el mal siga el menor possible. Tot serà furtar-li les ulleres de davant en el moment comence la sintonia i creuar els dits perquè no li lleven també la missa dels diumenges, que això ja no sé si seria capaç de reproduir-ho.


La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací