Hui fa 9 anys que va morir Antoni Tàpies

per NLV

Efemèrides

Antoni Tàpies
Antoni Tàpies

El pintor, escultor i teòric de l'art Antoni Tàpies va morir el 6 de febrer del 2012. Fou un dels principals exponents a escala mundial de l'informalisme i és considerat com un dels artistes catalans més destacats del segle XX. La seua obra ha tingut una gran valoració en l'àmbit internacional i s’ha exposat als museus del món més prestigiosos. 

Cursà estudis de dret (1943-46) i, finalment, el 1946, es decantà per la pintura i abandonà la carrera. Passà fugaçment per l’acadèmia de dibuix de Nolasc Valls. El 1948 fou cofundador del grup Dau al Set, relacionat amb el surrealisme i el dadaisme, junt amb el poeta Joan Brossa,  Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats, Joan Ponç i Arnau Puig. Posteriorment s'hi va unir Juan Eduardo Cirlot.  Esta considerat la primera i més important manifestació de l'avantguardisme de l'estat espanyol de postguerra. La revista que publicaven perdurà fins al 1956.  

 

Antoni Tàpies, Maria Lluïsa Borràs, Josep Maria Mestres Quadreny i Joan Brossa a la Fundació Miró de Barcelona, 1983

Exposà als primers Salons d'Octubre, participà en una exposició renovadora de Cobalto 49 i al VII Salón de los Once, a Madrid (1949). Feu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes i becat per l’Institut Francès, anà a París (1950), des d’on aconseguí que el seleccionaren al concurs internacional Carnegie de Pittsburgh, als EUA. Més endavant, també fou seleccionat com un dels representants d’Espanya a la Biennal de Venècia, on després participà reiteradament. 

 

Una trajectòria internacional

El 1953, exposà a Chicago i a Madrid. Aquest mateix any, la marxant Martha Jackson s’interessà per ell i li encarregà una exposició a la seua galeria de Nova York i promogué la seua obra per diverses ciutats nord-americanes. Des d’aleshores s’encarregà de les seues mostres als EUA. 

El 1958, tingué sala especial a la Biennal de Venècia i guanyà el primer premi Carnegie. Feu moltes exposicions a Barcelona —a la Sala Gaspar— i arreu: Nova York, Washington, París, Berna, Munic, Bilbao, Buenos Aires, Hannover, Caracas, Zuric, Roma, Sankt Gallen (on deixà obres murals), Colònia, Kassel, Londres, Madrid, Canes, etc.), i rebé premis a Tòquio (de gravat, el 1960), Nova York (un dels Guggenheim, 1964) i Menton (1966). 

 

Antoni Tàpies. «Les quatre cròniques» (1990). Generalitat de Catalunya, Barcelona. © Comissió Tàpies / Vegap. © Gasull Fotografia

L’any 1967 entrà en l’òrbita del marxant Aimé Maeght i exposà de nou a París (1973, Museé d’Art Moderne), Nova York (1975) i a la Fondation Maeght de Sant Pau de Vença (1976, una mostra que passà després a Barcelona). En aquest període guanyà el premi Rubens (1971) i assajà d’expressar-se amb tècniques noves, com ara el tapís, amb  Josep Royo (1969 -1973).

De formació autodidàctica, Tàpies va crear un estil propi dins l'art d'avantguarda del segle XX, en el qual es combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte, però ple de simbolisme, que dona una gran rellevància al substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seua obra. Una obra en què el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana. Tàpies sempre remarcà que la confrontació entre l'anticlericalisme del seu pare i el  catolicisme ortodox de la seva mare el conduïren a la recerca personal d'una nova espiritualitat, que trobà en les filosofies i religions orientals, principalment el  budisme zen. 

 

Antoni Tàpies, «Sala de Reflexió» (detall), 1996. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona

En la dècada del 1970, la seua obra adquirí un caire polític més elevat, de reivindicació catalanista i d'oposició al règim  franquista, generalment amb paraules i signes sobre els quadres, com ara les quatre barres de la bandera catalana (L'esperit català, 1971). Aquest activisme el portà a accions com el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir un sindicat democràtic d'estudiants (1966) o la marxa a Montserrat en protesta pel procés de Burgos (1970), per la que fou empresonat durant un curt espai de temps.

Des de llavors dugué a terme nombroses exposicions personals o de caràcter antològic: Tòquio (1976), Nova York (1977), Roma (1980), Amsterdam (1980), Madrid (1980),  Venècia (1982),  Milà (1985),  Viena (1986),  Brusel·les (1986),  MNCARS de Madrid, (2000), Pavelló Micovna del Jardí Reial de Praga (1991),  MOMA de Nova York (1992), Guggenheim (1995); Kirin Art Space Harajuku de Tòquio (1996) i Centro per l'arte contemporanea Luigi Pecci de Prato (1997). 

Paral·lelament a la seua activitat artística, Antoni Tàpies va desenvolupar una tasca d’escriptor que va donar lloc a diverses publicacions: La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993) i L’art i els seus llocs (1999).

El 1990 obrí les portes al públic la Fundació Antoni Tàpies, institució creada pel mateix artista per potenciar l'art contemporani, situada a l'edifici de l'antiga Editorial Montaner i Simón, obra modernista de Lluí Domènech i Montaner. La Fundació té, a més, la funció de museu, que compta entre els seus fons una gran quantitat d'obres donades per l’artista. Així mateix, també disposa d’una biblioteca i un auditori. 

 

Edifici de la Fundació Tàpies amb l'escultura «Núvol i cadira» (1990) al capdamunt

L’informalisme matèric de Tàpies 

Dins de l'informalisme, Tàpies se situà en l'anomenada "pintura matèrica", també coneguda com a "art brut", que es caracteritza per la mixtificació tècnica i l'ús de materials heterogenis, moltes vegades de rebuig o de reciclatge, barrejats amb els materials tradicionals de l'art cercant un nou llenguatge d'expressió artística. L'artista català pintava sobre tela, en formats mitjans, en posició horitzontal, disposant una capa homogènia de pintura monocromàtica, sobre la que aplicava la "mixtura", barreja de pols de marbre triturat, aglutinant, pigment i oli, aplicat amb espàtula o amb les seves pròpies mans.Quan estava quasi sec feia un grattage amb tela d'arpillera, aplicada sobre la superfície. Una vegada adherida, l’arrencava per tal de crear una estructura de relleu, amb zones esquinçades, esgarrapades o àdhuc foradades, que contrastaven amb els cúmuls i densitats matèriques d'altres zones del quadre. 

A continuació, feia un nou grattage amb diversos estris (punxó, ganivet, estisores, pinzell). Finalment, afegia signes (creus, llunes, asteriscs, lletres, números, etc.), en composicions que recorden els graffitis, així com taques, aplicades mitjançant el dripping. No afegia elements de fixació, pel que les obres es degradaven ràpidament –la mixtura és bastant efímera–. Tàpies defensava la descomposició, com a pèrdua de la idea de l'eternitat de l'art, li agradava que les seues obres reflecteixin la sensació del pas del temps. A això, hi contribuïen també les seues pròpies empremtes a l'obra, les incisions que practicava, que per ell eren un reflex de la naturalesa.

 

Antoni Tàpies al seu estudi de Barcelona

 L'informalisme matèric fou des dels anys 1950 el principal mitjà d'expressió de Tàpies. Les obres més característiques de Tàpies són les que aplica la seva mixtura de diversos materials en composicions que adquireixen la consistència de murs o parets. Aquesta consistència de mur sempre va atreure Tàpies, al qual a més li agradava relacionar el seu estil amb l'etimologia del seu propi cognom. 

L'obra de Tàpies té una gran valoració en l'àmbit internacional. A més de ser nomenat doctor honoris causa per diverses universitats, Tàpies fou guardonat amb diversos premis, entre ells, 1981 el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1981), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el  Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993) i el  Premi Velázquez d'Arts Plàstiques (2003). 

Antoni Tàpies morí el 6 de febrer de 2012 a Barcelona a l'edat de 88 anys.

 

Fonts: Fundació Antoni Tàpies  /  Història de l’Art català  /  Enciclopèdia Catalana  /  Viquipèdia